13 d’octubre 2007

En préstec

Ja des del final del carrer les llums de colors se li reflectien a la cara i els ulls, hipnotitzats, no podien deixar de mirar-les. Pampalluguejaven sense parar i de tant en tant, es quedaven quietes, per tornar a ser intermitents deu segons després. I conforme s'anava apropant al seu destí, més brillants i més maques li semblaven les llums. Però encara millor era el que hi havia dins. Una realitat diferent, un món per explorar, un laberint de plantes i passadissos plens d'objectes de tota mena.

Un cop davant el centre comercial, va aturar-se per admirar els llums del cartell gegant un cop més. Feia fred. Es fregava les mans, l'una amb l'altra, fins que els dits tornaven a entrar en calor. Els necessitava actius, desperts, vibrants. Sense pensar-s'ho dues vegades, va entrar com de costum. Com cada setmana. Com aquell que cada dissabte a la tarda va a la granja del costat a prendre un tallat, doncs ell setmanalment acudia a la seva cita amb el centre comercial, que l'esperava amb candeletes.

Un cop a dins, tot era diferent. Hi havia gent que caminava amunt i avall frenètica, arrossegant els nens de la jaqueta; també hi havia molts avis que hi anaven a passar la tarda al final no compraven res; alguns joves que sobretot tenien el monopoli de la secció de roba i de la d'articles de regal de broma. Entre la multitud, ell esdevenia un home més, una persona com qualsevol altra. Així que no havia de patir per a res.

Anava poc a poc, passejant tranquil·lament i xafardejant i tocant tot el que tenia al seu abast. Diguem que tenia la vista als dits: inspeccionava les vaixelles, els matalassos, la roba, les sabates, els articles de jardineria, la bijuteria, els mocadors, els moneders de pell... Tot ho tocava, i mentre ho feia, els ulls li brillaven amb la mateixa intensitat que les llums del cartell del carrer. Era al paradís, envoltat de milers i milions d'objectes amb una funció aparent, i que encara que no sabés per a què servien, el fascinaven igualment. Alguns eren suaus, d'altres rugosos, d'altres metàl·lics i freds... Fossin com fossin, tots passaven per les seves mans una o més vegades... I com sempre, abans de marxar, anava a xerrar una estona amb el seu amic el guàrdia de seguretat, que des de feia ben bé un parell d'anys feia el mateix horari els dissabtes. I un cop havien acabat de fer-la petar, per tal que no hagués de tornar a donar tota la volta per entrar al centre comercial , el guàrdia el deixava sortir per la porta falsa de la seva cabina, que conduïa directament al carrer.

En arribar a casa, ja de nit, caminava feixugament fins a la butaca del menjador i s'hi asseia. Es treia la jaqueta i la bufanda, i les deixava a la butaca del costat perquè dins la vivenda s'hi respirava un ambient més calorós que no pas al carrer. Allà assegut, encenia la televisió, o llegia una estona el diari, o bé agafava el marc de fotos que tenia sobre la tauleta i observava una fotografia en blanc i negre de la seva dona, i li preguntava que per què l'havia deixat sol. I es veia reflectit al vidre del retrat i no se'n sabia avenir. Com passava el temps! Els cabells blancs li queien a banda i banda de les orelles, les seves celles prominents també s'havien esblanqueït, el seu somriure incomplet es dibuixava rere uns llavis feixucs que amb prou feines es movien quan parlava, i la pell tensa i brillant de quan era jove s'arrugava inevitablement.

I quan ja estava cansat i decidia anar-se'n al llit, agafava la jaqueta per desar-la al penja-robes i se n'adonava que pesava més del compte. I era llavors quan de les butxaques en sortien tisores, clauers, mocadors de coll, moneders, coberts, arracades de bijuteria... I per què ho he agafat tot això? No tinc cap dona ni néta a qui regalar unes arracades, i tinc una coberteria completa per a mi sol, ni tampoc faig servir mocadors de coll... I es donava un copet al front, mentre feia que no amb el cap i es repetia: ai mare, ja ho he tornat a fer, ja ho he tornat a fer... Bé, pensa que només ho has agafat en préstec, la propera setmana quan hi vagis ho tornes dissimuladament i ja està...

I a la setmana següent, les butxaques tornaven a casa plenes de nous tresors.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada