30 d’octubre 2007

Arracades viatgeres

Avui ha tornat a passar. I com sempre, l'emprenyada que he agafat ha estat monumental. Així doncs, puc sumar una altra arracada desaparellada dins la meva capseta de color blau. I a sobre aquestes m'agradaven, ves per on, perquè eren de fusta, d'estil ètnic, i encara que fossin de Tot a cent (fa temps que les arracades que em compro són d'aquest tipus, i si no me les faig jo amb boletes que compro a la merceria) m'agradaven força. Si me les faig jo no em sap tan de greu, perquè sé com l'he feta i normalment tinc boles de sobres per fer-ne la parella. Però aquesta ja no la podré recuperar, s'ha perdut i ha deixat sola i mal acompanyada a la seva companya.

Me n'he adonat camí de casa, quan tornava de l'institut. De seguida m'he trasbalsat en tocar-me l'orella i no trobar-la, i l'impuls de sempre ha estat recular. Després de caminar deu metres he desistit. Qui sap quan l'he perdut! Fa una hora? Deu segons? A l'aula d'Història? O bé al carrer? He tornat a fer mitja volta i he arribat a casa, ja sens esperances de trobar-la. I encara recordo l'última que vaig perdre. Va ser fent el mateix recorregut, institut-casa. Eren uns sols de color taronja que anaven a conjunt amb un collaret, i m'ho havia regalat la meva mare. I no eren de tot a cent. I m'encantava, era preciós. I en adonar-me que havia perdut una arracada, vaig tornar a l'institut a revisar les aules per on havia passat, els passadissos; després vaig fer el mateix camí per on havia anat a casa, i en arribar vag pujar a peu els vuit pisos amb la motxilla a l'esquena en comptes de pujar amb l'ascensor, perquè jo baixo a peu i potser se m'havia caigut llavors. Ni rastre, s'havia sublimat (ui, com m'agrada aquesta paraula...)

I quan va arribar la mare de treballar... una plorera... i vinga, que no passa res dona! deia amb un mig somriure... Però és que a mi aquestes coses em saben molt de greu, cuido molt la roba i els meus objectes personals i no suporto veure'ls malmesos o perduts. Tothom em diu que sóc massa exagerada, que no passa res, que només és un objecte; i a mi em costa molt de veure com perden coses i el primer que pensen és ja me'n compraré un altre, sense ni tan sols intentar trobar-ho. Però que no saben aquests que els objectes, malgrat no tenir vida pròpia, nosaltres els apliquem una sèrie de connotacions que els fan especials, que els fan nostres? Jo la pèrdua no la puc reemplaçar per unes altres arracades, perquè ja no seran aquelles.

M'agradaria pensar que totes les meves arracades són d'esperit viatger i que dintre d'un temps tornaran a les meves mans, però potser s'estan allargant massa aquestes vacances! Encara conservo arracades desaparellades de quan tenia cinc anys...

6 comentaris :

  1. jolin... jo també tinc una colecció d'arracades desaparellades i fa una ràbia...!
    :(

    ResponElimina
  2. I perquè no fundeu el bloc de les arracades desaparellades ?? Qui sap, pot ser alguna s'aparellarà i tot!! I si no és possible, almenys quedarà el seu testimoni.

    Per cert... on se'n van les arracades que es perden? Al País de les Arracades Perdudes ?

    ResponElimina
  3. Per una part et diré que tens raó de sentir-te malament si perds un objecte personal d'aquests, està molt bé que cuidis les teves coses, i a ningú li agrada perdre res (jo si portés arrecades i en perdés una, sens dubte guardaria la parella tota la vida...). Però també et diré que no cal fer-ne un drama, que hi ha coses molt pitjors a perdre que si que et sabria greu, com per exemple, una agenda o una llibreteta on t'apuntes idees o pensaments. Jo vaig perdre una agenda un cop, i aquell dia una part meva se'n va anar amb ella.

    ResponElimina
  4. Nimue, jo diria que tots els que en fem servir en tenim una col·lecció, d'arracades desaparellades... Acabarem fent trobades, com els col·leccionistes de segells o de xapes de cava, i potser fins i tot trobarem la parella en algun lloc!


    Ui, una bona iniciativa carquinyol... em sembla que seria el bloc més concorregut de tota la blogosfera! però a on van a parar no t'ho sabria dir... potser existeix tal lloc, o simplement van passant d'unes mans a unes altres, intentant trobar la parella de nou!


    Aquesta vegada no ha estat tan drama per aquest motiu, xexu, perquè hi ha altres coses que sí em saben més de greu si les perdo. És que també vaig perdre unes arracades que em van comprar quan es va morir la meva besàvia, amb els diners que em va deixar. Com que no era molt gran, era millor tenir un record d'ella en forma d'arracades que no pas els diners, i perdre allò sí que va ser una hecatombe...
    perdre una agenda sí que és veritat que sap molt més greu, perquè no és un simple objecte sinó que hi escrius com et sents o què has fet, i per tant forma part de tu i de la teva vida... espero que hagis pogut omplir aquell raconet!

    ResponElimina
  5. Bona, la idea aquesta del blog d'arrecades desaparellades :-) Jo també en tinc unes quantes. I, és clar, n'hi ha que em sap més greu que d'altres, pel que signifiquen. Entenc això de les arrecades dels sols. Jo també en tenia unes de regalades i em va fer una pena desaparellar-les...

    ResponElimina
  6. Vinc a parar aquí per casualitat, i mira, aquest post... hehe. Parles amb una experta en perdre arracades. I sí, fa moltíssima ràbia. A casa tinc una capsa de fusta d'aquestes amb compartiments per posar-hi arracades o el que sigui, i jo en tinc un dedicat a les arracades desaparellades. N'hi ha unes quantes!! I quiiina ràbia! (això ja ho he dit).
    N'he perdut de tota mena... del tot a cent, i de caretes.

    Però et diré un petit secret, que no ho salva tot, però que ajuda: taps de silicona! ;)

    Ens veiem en el present!

    ResponElimina