28 de setembre 2007

Tic - Tac

Com un d’aquells MAGLEV, o com un raig de llum, o com qualsevol cosa que se us vingui a la ment que vagi a una velocitat trepidant i que de seguida perdeu de vista. Així és el temps: fugaç, imperceptible, de vegades lent per a uns i ràpid per als altres. Però no ens enganyem, mai s’atura el temps, sinó que va fent al seu ritme particular. És per això que l’altre dia li deia a en Xexu que el present és tan efímer que a la pràctica gairebé ni existeix. Ell mencionava el carpe diem, això de gaudir el present, però és que per poder-ho fer primer s’hauria de definir què és això del present (sé que en realitat el que significa carpe diem és aprofitar la teva situació actual i intentar gaudir dels bons moments que se’t presentin a la vida, però és que si em poso literària se me’n va la tesi en orris :P).


Si el passat és tot el que ja ha transcorregut en el temps i queda enrere, i el futur el que encara està per arribar, què és el present? Tot ha passat i tot està per arribar. Cada paraula que llegiu pertany al passat, ja l’heu llegida, ocupa un lloc en el temps. I cada paraula que escric també en forma part, ja l’he plasmada a la pantalla i el temps que he empleat en crear-la s’ha acabat. Per tant, on és el present? Quin espai de temps ocupa? No puc fixar-lo, i és diferent en cada persona. Potser algú considerarà que el present és l’any en què viu, d’altres que el present és el dia a dia, i d’altres potser pensaran que no existeix. Cadascú fixa el seu propi temps present, i tots són vàlids. En canvi, qui pot negar-me que l’any 1546 pertany al passat? I que el 2063 està per arribar?


Al passat pertanyen les nostres experiències, el que hem viscut. Allò ja no tornarà, però podem tornar a viure experiències molt semblants que la vida ens planti al mig del pas. Però no serà el mateix, sinó semblant. Si fa temps ens vam trencar un braç i ara ens el tornem a trencar segur que no serà en el mateix punt exacte de l‘altra vegada, ni tampoc trigarem els mateixos dies a recuperar-nos-en. De la mateixa manera, si algú del passat s’interposa altre cop en el nostre camí i ens fa la mateixa putada, per exemple, no haurem tornat al passat malgrat que puguem pensar allò de merda, la història es repeteix. Perquè si el present no existeix, també nosaltres evolucionem amb ell i una part de nosaltres es queda enrere cada segon. I gràcies a un possible retrobament amb algú indesitjat, l’experiència que podem recuperar del nostre jo del passat ens ajudarà a enfrontar-nos a aquesta situació, a corregir una possible reacció errònia que vam tenir i a saber actuar correctament. Ja no podem tenir-li por, perquè tot això ja ens ho coneixem i hem de ser conscients que no hem viatjat enrere en el temps: ara tot serà diferent perquè sabem per on van els trets i podem actuar en conseqüència. Ja no juguem amb desavantatge. Tenim els daus a la mà i és el nostre torn.


Tot el que acabeu de llegir ja no existeix en el present (no s’autodestruirà ni res eh!), sinó que forma part del passat. Del meu passat i del vostre. Del meu perquè ara ja farà unes hores que ho he escrit, o potser dies. I del vostre, perquè el temps que he heu desaprofitat llegint aquest post ja no el recuperareu, i mentrestant potser un bon colacao amb galetes us hagués sigut més gratificant. Però com que l’heu llegit els nostres passats ja tenen coses en comú, i per a mi això ja és suficient per poder estar satisfeta d’haver-lo escrit.


Reviso el post i puc dir: l’he llegit ara. Però aquest ara ja no existeix, ja ha passat. Ha marxat i no tornarà. No puc dir que pertany al present, perquè ni tan sols sé què és.


6 comentaris :

  1. També el podem llegir amb el got de llet amb colacao (o nesquik) a la mà! I això de desaprofitar el temps passat, qui no gaudeix d'una bona lectura? Ni que això ens condemni a ser sempre passat!

    ResponElimina
  2. Present, passat, futur, temps... existeix el temps? o només si ho percebem? Sinó hi ha cap observador... hi ha temps?

    Les velles preguntes mai no moren ;)

    ResponElimina
  3. jeje, si tens ganes de complicar-ho una mica més, llegeix-te aquest article a Microsiervos (abans de clicar prepara't el colacao i les galetes).

    Si et serveix de consol, segur que en un altre univers paral·lel vas guanyar el concurs de la ràdio ;)

    Pd40

    ResponElimina
  4. Veig que finalment t'has decidit a escriure sobre el temps, ho trobo molt bé. Fas unes grans reflexions, però les segueixo trobant molt complicades. M'has fet pensar, però, que si el present no existeix, per què ens matem tant a fer coses, a viure els moments, si immediatament es perden en el passat. Tant per tant, ens quedem quietets i les veiem passar, que res del que fem no té sentit en el passat. En termes matemàtics potser això té un sentit, però no a la vida. Val la pena viure el moment que anomenem present, perquè és el que ens dóna satisfaccions. Deixem que duri el que sigui, i que quan ja hagi passat, vagi deixant un seguit de records agradables que facin que el moment es perllongui.

    No sé si m'explico, jo tampoc sabria definir massa bé el present, però si que sé que avui en dia disfruto molt de la vida, i això ho faig ara, el que considero el meu present. I quan passi, doncs el present deixarà d'importar-me del tot, i viuré només de records, i esperant un futur millor.

    ResponElimina
  5. I que més gratificant que un bon Colacao amb galetes mentre llegeixo el teu post.

    T'ha quedat molt rebé. Petons!

    ResponElimina
  6. Benvinguda Carme! I és clar que no som o passat o present, era una manera de posar-me en plan " o banc o negre" una mica absurda...

    però sempre hi haurà un observador, carquinyol... tu mateix, encara que ningú de fora vegi les teves accions. Tu ets conscient de tu mateix i del temps que passa, ho notes a la pell.

    Ooo pd 40 ja et feia en un món paral·lel al meu i que no et veuria més per aquí!gràcies per lo de la ràdio ;)

    I si llegeixes això... bé, que t'has equivocat en posar el link! Ja el tinc molt vist el meu bloc!


    Jo no tinc aquesta visió del present xexu, sinó la que té tothom. El dia a dia, el que ens passa ara que pot durar unes setmanes, dies o mesos. No sóc radical i no penso que cada segon pertany al passat i que l'he perdut per sempre. Però moltes vegades em poso en aquest pla tan repel·lent de sistematitzar-ho tot i treure-li l'encant a la vida... És trist i avorrit pensar així, però només ho faig de tant en tant com per plantejar-me diferents visions de la vida. És com tenir un debat amb mi mateixa XD

    Que vagi de gust el colacao, Boira! ;)

    ResponElimina