29 de setembre 2007

Rialles

Feia dies que no sortia i passejava tranquil·lament pel carrer, sense presses. Sense pensar en res, simplement mirant al meu voltant. Però ha acabat sent una passejada accidentada, ja que de sobte un munt de persones han trencat l'harmonia amb el seu batibull, sobretot famílies amb nens que no paraven de cridar. I m'han obligat a tornar del món paral·lel en el qual em trobava immersa. I a sobre un cotxe de bombers ha aparegut de sobte fent igual o més soroll que la gent. I enmig de tothom, intentant divisar algun incendi o alguna cosa que justifiqués aquella aparició insòlita, una Laia desconcertada deixant-se arrossegar per la onada de gent.

Quan me n'he adonat, estava molla de cap a peus, però difícilment podria haver agafat un refredat o res per l'estil, ja que l'aigua que sortia de la mànega del cotxe de bombers era de color blanc i tenia gust de paper. Una pluja relativa, altrament anomenada confeti. I els nens cridant al meu voltant, i jo envellint per moments, amb els cabells blancs i mirant embadalida el cotxe de bombers que ben bé semblava de cartró. I anava en la mateixa direcció, així que he seguit la rua envoltada de quitxalla que recollia el confeti del terra i se'l llençava per damunt altre cop. No recordo l'última vegada que ho vaig fer això, però sí tinc molt present com em divertia amb tan poca cosa. I al meu voltant, dones de trenta anys que agafen els nens de la mà o que empenyen cotxets carrer amunt, riuen i juguen i es fan petites com ells, fent el burro amunt i avall com si tinguessin altre cop l'edat dels seus fills. En aquest aspecte tenir fills et rejoveneix, et fa reviure moments com aquests i et retorna la il·lusió i la innocència. Tot això segur que s'encomana. I en aquest precís instant les envejo. A elles i a ells. Als més petits i a les ja no tan petites.

Més amunt, a la plaça de l'església, hi ha festa grossa. Allà hi ha la carpa i l'escenari principals del FIT (Festival Internacinal de Teatre), i allà s'acabarà la rua que jo perseguia feia uns instants. Se sent la música des de lluny i la veu amplificada d'uns homes que parlen un idioma initel·ligible. M'hi acosto, i veig que a més a més mouen cap, braços, cames i mans en un ball estrambòtic, fent escultures estranyes i cantant alhora frases sense sentit. Però a baix de l'escenari, més de cent nens els segueixen la corrent, els imiten, cauen per terra al perdre l'equilibri, i s'aixequen i hi tornen, i corren, i riuen. Riuen sense parar. I els homes de dalt també riuen. Però el que trobo més fascinant és que fan riure. La vergonya la deixen a casa i la tanquen amb clau, s'expressen amb total llibertat i arrenquen somriures dels llavis dels nens. I els envejo també. Perquè jo no podria, no en seria capaç, no podria fer burrades indescriptibles dalt d'un escenari mentre se'm claven les mirades de dos-cents ulls petits, i encara menys a aconseguiria fer-los riure. Sé que aquesta capacitat no la tinc, i precisament l'envejo perquè la trobo fascinant i màgica.

És l'atracament perfecte, sense violència i amb un botí immillorable. D'ofici: lladres de somriures de nens.

5 comentaris :

  1. Jo no podria ser pallassa. No en sabria.

    I jo no tinc criatures amb cotxets per portar.

    Però estigues segura que jo seria una més de les dones de 30 que reien sota la pluja blanca :-)

    ResponElimina
  2. M'has portat als moments en què jo era la nena que reia per les cares i els moviments d'aquells que no comprenia, però que em feien riure... Tots n'hauríem d'aprendre, a fer el pallasso, a vegades va molt bé deixar la vergonya a casa i convertir-se en un lladregot d'aquests... L'Escola dels Lladres, on ens hi hem d'apuntar? :)

    ResponElimina
  3. Jo reia, lluna, però no de la mateixa manera. No amb aquell entusiasme. I jo decicidament tampoc he nascut per ser pallassa ;)

    Però costa bastant Carme deixar la vergonya a casa, almenys a mi. Em sento fora de mi quan alguna vegada faig el pallasso, no sóc jo diria. I de seguida m'entra la vergonya i apa, a clausurar la Laia-pallassa altre cop ben endins!
    I per apuntar-te a l'escola de lladres només cal que tinguis ganes de fer riure, res més. En quan has pres aquesta decisió, en un nanosegon et concedeixen el títol oficial i ja pots exercir a qualsevol lloc del món!

    ResponElimina
  4. jeje... aquí dona en la trentena sense fills molt capaç de fer de pallassa com si els tinguera! :PP

    és bonic, molt bonic ;)

    ResponElimina
  5. Desconec quan temps fa que vas escriure això, pels comentaris sembla que fa alguns mesos. El cas es que he arribat al teu blog per inponderables d'internet, tot buscant a google ha aparegut la foto d'en darwin i tot de sobte semblava que hagués penetrat en el diari íntim i proper d'una noia que escriu força bé, i que enganxa. No sé si tornaré a llegir res que hagis escrit, però sort, i gràcies.

    ResponElimina