Llàgrimes de cocodril

Estem tristos o ens emprenyem. N’hi ha “d’expressius” que doneM cops de puny als coixins o crideM ben fort com si volguéssim treure el fetge per la boca. D’altres s’asseuen en un racó i sense fer res s’hi poden estar llargues estones, o bé caminen molt lentament amb la mirada perduda, seguint una trajectòria fixa que els condueix a un destí indeterminat. Però sovint moltes d’aquestes reaccions vénen acompanyades de llàgrimes i plors, que ens rodolen galta avall lentament o bé entre elles fan una carrera frenètica per veure qui xopa primer el coll de la camisa. I si plorem sense parar, amb unes llàgrimes enormes ens deixen la cara mullada i enganxosa, i en aquell precís moment ens veu algú, ja surt la típica frase de quines llàgrimes de cocodril!

I és que avui tornava del pavelló esportiu amb uns amics i hem topat amb una mare que portava el seu fill de la mà, fent la típica marranada (allò que ploren només per cridar l’atenció durant una bona estona fins que se’n cansen); i la mare vinga a renyar-lo i a dir-li que callés, carregada amb les bosses d’anar a comprar, els ulls oberts com dues tasses i els nervis a flor de pell. I un dels meus amics ha deixat anar la típica frase. I jo, que de vegades tinc ganes de fer-li una mica la punyeta li he dit que pobre nen, mira que dir-li cocodril, que era molt maco i no tenia pas la pell arrugada, i que si els cocodrils ploraven que m’ho demostrés perquè jo no ho havia sentit a dir mai, i que pobre nen. En acabar el meu discurs absurd i després que em mirés amb cara estupefacta i pensant que em falta un bull, després de fer-li una abraçada i dir-li que ja sap que ho faig en broma i que avui em tocava a mi perquè l’altre dia ell ja havia tingut el seu moment de glòria, el cap m’ha començat a donar voltes. Els cocodrils ploren? No podia arribar a pensar que la meva pròpia paranoia em faria rumiar fins a arribar a casa, que després d’estendre la tovallola i la resta de la roba aniria corrents a l’ordinador a demanar consell a Mr. Google, i que ja per acabar-ho de rematar descobriria que els cocodrils sí ploren.

Tothom sap que els cocodrils poden viure dins i fora de l’aigua, que dominen ambdós medis. Doncs resulta que els cocodrils “ploren” quan surten de l’aigua ja que els seus ulls necessiten estar sempre humits, igual que els nostres. Per aquest motiu, les seves glàndules lacrimals segreguen llàgrimes constantment mentre són fora de l’aigua, i així aconsegueixen protegir els seus ulls. Nosaltres en canvi amb tancar les parpelles en tenim prou, però tothom ha estat alguna vegada una bona estona sense tancar-los i aquests li han començat a plorar o bé a picar (i llavors inevitablement els hem hagut de tancar, ja que és llavors quan s'humitegen). I curiosament els cocodrils també ploren mentre devoren les seves preses. Algú pot pensar que després d’haver-li llevat la vida a un pobre animaló se’n compadeix i s’entristeix. Si aquesta en fos la causa jo personalment la trobo un pèl cínica, ja que el mal ja està fet i és absurd sentir-ne llàstima i menjar-se’l a la vegada, però aquesta precisament era la creença que dominava a l’època romana. Afortunadament aquesta no n’és la causa, ja que les glàndules lacrimals es troben a pocs centímetres de les glàndules salivals: aquestes últimes estan en funcionament mentre l’animal menja, segregant saliva per poder ingerir els aliments; i si això ho unim al moviment constant de la mandíbula de l’animal, es demostra que per això s’estimulen constantment les glàndules lacrimals i ploren.

[Notícia del dia: a Bucaramanga, Colòmbia, un lladre que duia una arma de foc va entrar a robar a una acadèmia de karate i va ser hospitalitzat després de rebre una pallissa per part dels aprenents que en aquell moment feien classe. Un examen sorpresa...]