24 de setembre 2007

Les cireres ingènues

A la penúltima pàgina del llibre de text de literatura catalana hi he trobat aquesta poesia que Josep Carner, ja amb previsions de futur, em va dedicar en el seu dia. I m'han vingut al cap molts records de quan era petita: la tieta sempre venia per darrere i me'n col·locava un parell a l'orella, dues cireres unides per la cua, i jo lluïa les arracades durant una bona estona fins que acabaven a la panxa. O els cireres florits, amb les diminutes flors rosades cobrint totes les seves branques, i a la que hi ha un cop de vent, deixen a terra una catifa molsuda i preciosa...


LES CIRERES INGÈNUES

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat:
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor;
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla
i vora seu convoca els cants i la batalla:
-Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.

Josep Carner, Els fruits saborosos


[L'altre dia no vaig explicar-vos el tercer encontre natatori, però va ser realment important i comparable al d'avui. Quan Múscul-man va arribar dijous, va llançar-se al carril del meu germà i va ser derrotat per ell en un pis-pas. Després, va decidir acompanyar-me i de sobte me'l vaig trobar al meu carril. Aturat a la paret, va esperar a que jo passés i després se'm va enganxar. Que malparit! Si alguna vegada heu nedat durant una estona, sabreu que que quan algú se t'enganxa al darrere (en l'argot de la natació dèiem carinyosament que l'altre xupava de tu) a tu et costa el triple nedar, mentre que el de darrere va molt moooootl descansat. Cansada que s'aprofités de mi, vaig apretar el ritme i el vaig deixar al cap de 200 metres, això sí, rebentada! I vaig consolidar el 3-0. Avui, quan he arribat ja hi era. M'esperava, segur. I m'he posat al seu carril perquè era el més buit (vaaaaaaaale i perquè em motiva molt això de picar-me...) . En només 50 metres ja s'ha aturat i m'ha deixat passar, intentant dur a terme el pla maquiavèl·lic de l'altre dia. Però no l'hi he deixat fer, de seguida m'he allunyat i li ha sortit el tir per la culata. Derrotat, ha canviat de carril i ha fet esquena durant uns deu minutets. Així que ja porto un 4-0. El 5-0 serà millor (per a mi) que aquell famós Barça-Madrid. Ho pressento! I ja en tinc unes ganes...]

PD: Tinc molta curiositat per saber per què jo em canso el doble... El de darrere és normal que vagi descansat, perquè jo li tallo l'aigua però... i jo? Li preguntaré al professor de física o a algú, a veure què me'n diuen. I si la resposta em convenç, ho deixaré escrit per aquí. Lògicament, tot aquell que passegi pel camp de cirerers i em sàpiga donar una resposta, li agrairé molt també!

8 comentaris :

  1. Felicitats pel 4-0!!! I sí, feia molta ràbia que xupessin de tu. Coi! Sobretot quan entrenàvem, no sé quants a cada carril...

    Tot i que no recordo que quan tenia algú al darrere em cansés més...

    ResponElimina
  2. Potser l'explicació més que física és psicològica. No hi entenc massa d'això.

    A veure si fi fas el 5-0 i el deixes fet tot un merengue. ^^

    ResponElimina
  3. Jo també penso el mateix que Alasanid, de fet físicament no hi ha diferència entre l'esforç a fer estant tu sol o no (potser l'aigua és mou una mica més, però suposo que això també passa si està a un altre lloc de la piscina)

    En canvi la pressió psicològica de saber que tens algú al darrera físicament s'acaba notant (més nervis, major tensió, major bombeig del cor...)

    ResponElimina
  4. Ai Cirereta, jo no en tinc ni idea de física, però si per el de darrera és més senzill perquè li talles l'aigua, potser imprimeix un ritme més fort i t'obliga a córrer més a tu, i et canses més. M'ho acabo de treure de la màniga.

    El que si que penso és que hauries d'esperar-lo fora de la piscina, i convidar-lo a un cafè a l'acabar, jo crec que aquí s'està forjant una bonica història d'amor, i tu encara no ho saps...

    ResponElimina
  5. Xexu en això primer que dius també hi havia estat pensat.

    Pel que fa al segon paràgraf no si si humiliat com està seria gaire segur fer un cafè amb ell. Tot i que no s'ha de malpensar tant i s'hauria de provar (clar com que no he de ser jo qui ho faci...).

    ResponElimina
  6. Xexu en això primer que dius també hi havia estat pensat.

    Pel que fa al segon paràgraf no si si humiliat com està seria gaire segur fer un cafè amb ell. Tot i que no s'ha de malpensar tant i s'hauria de provar (clar com que no he de ser jo qui ho faci...).

    ResponElimina
  7. Bé, us he de dir que si el de darrere va molt enganxat a mi tampoc el veig de de vegades, perquè en fer el viratge sempre miro cap l'altra banda i per tant sé que el tinc darrere quan noto el cansament! El profe de física m'ha donat una mini explicació que podria ser convincent. Faré el xafarder una mica més i la resposta en el pròxim post...

    Apa, que entrenaves tu també Lluna?

    Carquinyol i Alasanid, us contesto junts. Una mica més de cansament encara, però de veritat que esgota molt més, i a més a més si no vas a ritme de passeig! Tal i com dic a dalt, no crec que sigui psicològic i hi trobaré un raonament científic... tard o d'hora!

    xexu! No m'has fallat com a científic, visca! No vas mal encaminat. El per què el de darrere va descansat sí que és perquè jo li "obro camí", però el meu dubte era per què JO em canso més! Ho trobaréeee

    Sí home, una història d'amor! L'odi no fa l'amor, és un mite!

    ResponElimina
  8. pot ser que si està tan enganxat com dius amb els seus braços provoqui turbulències a la zona on tens els peus??

    PS: Però llavors estarieu molt a prop.

    La segona hipòtesi és la que comentaves que al no cansar-se tant ell fa que tu hagis de cansar-te més per mantenir la seva velocitat.

    ResponElimina