09 de setembre 2007

L'avet

L'últim avet que vaig tenir a casa va ser fa uns deu anys diria, per Nadal. No era pas d'aquests de plàstic que tenen les fulles d'un color verd excessivament llampant, ni dels que ara abunden als basars xinesos i que són d'un color blanc-blavós i els va caient la purpurina per tot arreu... Era un avet de veritat, dels que fan la fotosíntesi, dels que si els rasques el tronc salta un trosset d'escorça i a sota és de color verd clar i tendre, dels que necessiten ser regats per sobreviure. Era el més gran que havia tingut mai, i no hi cabia pas a dins de casa, sinó que el teníem a fora al balcó. M'impressionava aquell avet, el trobava preciós. Vam guarnir-lo amb les garlandes de colors que tant m'agradava posar-me al coll i fer veure que era una ballarina de cabaret, amb les pilotes daurades que es trencaven tan fàcilment i que ja no gosava tocar perquè n'havia trencat una l'any anterior, amb les figuretes de pare Noel, de rens, d'angelets i bastonets de caramel vermells i blancs. I al capdamunt, l'estrella, no gaire sumptuosa però sí especial, perquè coronava l'avet. El meu avet. Aquell va ser l'últim avet de Nadal que vaig tenir a casa, perquè els pares deien que ja érem grans i que l'avet era una tradició exportada dels americans, i que a casa turrons i el pessebre. Fins llavors havíem fet les dues coses, però l'avet va desaparèixer i el pessebre va convertir-se en el rei de la casa.

Quan acabava el Nadal el pare portava l'avet a un lloc on els recollien i els tornaven a plantar. Ja que en compràvem un de viu, no el condemnàvem i el tornàvem a deixar en llibertat. Però aquest últim avet no va anar a parar al punt de recollida d'avets. La tieta s'havia comprat la caseta de la urbanització feia poc, i hi havia un tros de terreny pla i sense cap arbre, palmera o qualsevol tipus de vegetació. Bé, sí, allò era un camp de males herbes que creixen per aquí i per allà sense un ordre lògic. Així que li vam oferir l'avet. Era una molt bona solució, així mai em desfaria d'ell i cada vegada que pugés a la caseta podria veure'l. I va acceptar.

D'entrada tampoc sabíem si el terreny li agradaria, si viuria, si moriria, si li agradaria el clima, la terra, o si bé no hi estaria prou a gust i ens deixaria, a mi i a la terra. Per sempre. El pare fa fer un sot prou fondo i li va treure el test on les arrels s'entortolligaven buscant un trosset de terra per on buscar aliment. Un test massa petit per un avet. Un cop dins el sot, vam acabar-lo d'omplir de terra i vaig tenir l'honor de regar-lo per primer cop en la seva nova llar. Desitjava anar-hi al cap d'un mes i que estigués igual de maco i ufanós, que encara seguís allí, que visqués per sempre.

Des de fora el reixat l'avet treia el cap. Tímidament. Havien passat tres mesos i el meu avet seguia allí, lluitant, arrelant-se a la terra i adaptant-se a la seva nova vida. Vaig somriure. Potser havia crescut una mica? No ho sabia, però m'agradava que encara estigués allà i que les seves fulles seguissin de color verd fosc i no pas que s'haguessin engroguit com a símbol d'una possible mort imminent o a llarg termini, vés a saber. Però no. Resistia, vivia, i m'esperava perquè jo l'anava a veure.

Des de fora el reixat l'avet treu el cap. Majestuosament. Des d'aquesta última visió han passat unes dotze hores i el meu avet segueix allí, després de tants anys. He somrigut i l'he anat a visitar, m'he assegut al seu costat i després de mirar-lo una estona m'hi he assegut a sota i he llegit una estona. Potser fa dues laies i mitja com la d'ara. Unes quatre laies de vuit anys. El tronc ja és un senyor tronc, robust, gruixut i ufanós. A les puntes hi té fulles de color verd claret que contrasten amb la resta, ben tendres, com si l'avet s'hagués pintat les ungles. I aquestes fulles poc a poc s'enfosquiran i el faran créixer, més maco i fort que ara. El faran arribar ben amunt, fins al cel. Observant el pas del temps, els canvis, la gent. Esperant-me.

8 comentaris :

  1. Que maco l'escrit, i quina gran pensada la de replantar l'avet pel vostre propi compte, ja que així us el podeu quedar, i com veus, segueix vivint, i sempre el tindràs amb tu, perquè durarà molt de temps.

    ResponElimina
  2. Tens el teu propi abret! Que fort! i quina enveja. A mi se'm morien tots :-(

    ResponElimina
  3. ooooooh!!! quina gran història! al principi m'he espantat una mica amb tot això del Nadal i l'ornamentació d'arbres vius però m'ha semblat genial que tingues un avet gran i fort al cap del temps! :))

    ResponElimina
  4. Un text deliciós!! Jo tenia més sort que el company Dan, a mi no se'm moria cap... potser perquè eren de plàstic ;)

    ResponElimina
  5. És impressionant lo gran que s'ha fet xexu... I una branqueta de pi que només feia un pam i que ens la vam trobar a la Vall d'Aran també la vam plantar, i ara ja és tan alt com jo el pi... No sé què té aquella terra però és fantàstica! I mira que la tieta només la rega, ni l'abona ni res...

    És una sort que visqués, Dan. Tots creiem que es morira, que preferiria un clima més fred. Però mira, a l'hivern deu estar d'allò més bé! Que no saps que a les plantes se'ls ha de parlar i així viuen més? ;)

    En recordo pocs d'arbres de Nadal, nimue... Després ja només el pessebre ^^ Però m'encanta el meu avet, està preciós...!

    Jo crec que això de que fos de plàstic potser hi ha tingut una mica a veure carquinyol... O potser és que li parlaves molt perquè com que diuen que així les plantes duren més...

    ResponElimina
  6. Ostres, quin post més maco! No he pogut parar de llegir fins a saber si l'avet viuria o es moriria!

    I, com sempre, m'has recordat un avet que vaig tenir jo. El vam comprar dels barats, perquè si es moria no fes tanta pena. El vam plantar i va arrelar. I anava creixent.

    Finalment, un any, no sé per què, es va morir. Em va fer una pena... Ara, al seu lloc, hi ha una olivera.

    ResponElimina
  7. Llàstima que es morís... però una olivera és també preciosa, tenen un tronc impressionant.

    ResponElimina
  8. Quin post més bonic. Nosaltres tenim jardí, i Nadal rere Nadal plantàvem a la gespa un avet que sempre s'acabava morint amb el bon temps. Al final vam descobrir que no li calia tanta aigua com a la gespa, i un any el vam plantar en un altre lloc. Encara viu, i deu fer quatre Yáiza's com la d'ara. És impossible col·locar-li l'estel al capdamunt!

    ResponElimina