17 de setembre 2007

I ja en són tres!

Un matí calorós, horrible. Les aules a les vuit són un forn que s'està preescalfant fins a arribar als 200 graus centígrads just abans de l'hora del pati. I és llavors quan sortim a fora ofegats, a respirar aire pur. I mitja horeta després, 500 galetes, pans, croissants o pans de pessic van entrant altre cop dins el forn per acabar-se de coure i estar a punt per dinar dues hores més tard.

He arribat a casa suada de cap a peus, amb l'única idea al cap de treure'm la roba enganxosa del damunt i de no tornar a la tarda a l'institut (i això malauradament no ha pogut ser...). En obrir la porta i deixar la bossa a terra, els ulls de seguida s'han fixat en un parell de paquets sospitosos que hi havia damunt la taula. Què podia ser allò? I si era un paquet bomba? Ostres, no fotem! Va, quines coses de dir... A més a més, tampoc sé per a qui és el paquet... Per l'Oriol segur que no, perquè és a casa i ja els hauria obert... O potser sap que és un paquet bomba i no el vol obrir per no dinyar-la... Apa, va, quina paranoia que t'estas muntant, acosta-t'hi una mica i mira a veure què coi són...

Però si són per a mi! Al sobre hi posa el meu nom! Els ha portat una empresa de missatgeria urgent farà un hora i jo els he firmat l'entrega, em diu el meu germà. L'envoltori taronja dels paquets és el típic plàstic que s'ha de trencar amb unes tisores, perquè si no només s'allarga i s'allarga com un xiclet. N'agafo un amb les dues mans: no pesa, és tou (existeixen les bombes toves?) I és per a mi. Si jo no rebo correspondència: ni gas, ni llum ni res de res... De tant en tant alguna cosa de publicitat o coses que em regalen per omplir no sé què... L'altre paquet és igual, pesa gairebé el mateix i també hi posa el meu nom. Dos paquets estranys en un dia... Doncs alguna cosa haurem de fer no? He passat de les tisores, els ganivets i d'altres objectes tallants i he entrat en acció, amb les ungles i les dents. Sí, sí, com si estigués afamada mastegant un bistec de carn ressec de fa un parell de dies. I el plàstic s'estiraaaaaaava i s'estirava com un xiclet, però finalment he vençut, he fet un foradet i hi he posat el dit per palpar què hi havia dins i fer l'orifici més gran alhora i...

Booooooooom! Que no, home que no, que no hi havia cap bomba! Això és el so que ha fotut la cadira en caure a terra després del cop de colze que li he fotut sense voler! En realitat a dins hi havia... Una samarreta, de color negre i amb el logo del 3xl.cat. Per qui no ho conegui, es tracta d'un espai televisiu similar al famós Club Super 3 però en versió juvenil. Principalment s'emeten sèries d'anime i d'aquest estil; algunes d'elles les mirava fa un parell d'anys però actualment ja no hi estic pas ficada. Però resulta que als concursos que fan sí que hi participo, perquè m'hi vaig registrar quan mirava les sèries aquelles i encara conservo la direcció de correu. Viatges, entrades per a Port Aventura, iPods, una consola Wii, bicicletes, un GPS, llibres, entrades per a concerts... Tot això han sortejat a través de la seva pàgina web. Per concursar-hi tan sols havia de respondre a una pregunta molt fàcil i ja està. Doncs ves per on que cada any sortegen 400 samarretes, 200 de noi i les altres 200 de noia. I jo sempre hi he participat a dues bandes, que la iniciativa no es quedi a l'aigüera! Per això m'he sorprès tant en veure dos paquets... No m'imaginava que em poguessin tocar les dues samarretes! Ara en tinc una de noia que em va a la mida i una de noi, que és una L i que em va més aviat de camisó, així que el germanet ja té samarreta nova...

Però si algú entrés a casa i em remenés el calaix de la roba, hi trobaria la samarreta de noi de l'any passat. I per què? Doncs perquè també em va tocar! I també és una L i m'arriba fins als genolls, però la segueixo guardant i no li he ofert a ningú. Aquesta no... Així que ja en són tres!

I jo em pregunto... Per què només em toquen samarretes? I un iPod d'aquests no podria ser meu també? O la bici, que la meva està mig desmanegada allà dalt... O les entrades per a Port Aventura, que deu fer uns cinc anys que no hi vaig... Però quines coses de dir! Si tinc tres samarretes per la cara! No sé si la sort és passatgera o si es quedarà uns dies més... Potser hauria de fer una quiniela o una 6/49 d'aquestes, a veure què passa... Ara que amb l'experiència obtinguda,val més no temptar-la, la sort! Perquè em sembla que només li agraden les samarretes!

[Avui, 19:10, piscina municipal: la Laia va fent les seves piscinetes amb un tio al mateix carril que no sap que la línia negra del fons serveix per separar l'anada i la tornada, no per passar-hi per sobre. Entra un noi d'aquests quadrats, que es nota que va al gimnàs perquè els seus braços són com les meves cames d'amples. En principi ha fet un gest per incorporar-se al meu carril, però ha desistit. Millor, he pensat, menys gent. I es col·loca al del costat. I he vist que jo corria una miqueta més que ell, que vint centímetres de més, i tan múscul i tanta mandanga no li servien de gaire cosa, i em decideixo a atrapar-lo. Picar-me de vegades és la manera més entretinguda de nedar :D. Un cop l'he atrapat, al cap d'uns 200 metres, el tio se n'ha adonat i també s'ha picat. I m'ha intentat aguantar el ritme, i els dos nedàvem en paral·lel separats per la surada fins que la Laia ha vençut i l'he deixat enrere. Cansada, però amb la moral pels núvols i un somriure interior d'aquells imponents. Resum: Laia - 1, Musculitos - 0 ]

7 comentaris :

  1. Si si... tu ves dient que et van tocant samarretes que al proper concurs ja veuràs com t'apuntaran a la "llista negra" =)

    ResponElimina
  2. jajaja, aviat podràs ficar una paradeta a aquest ritme!
    Ole! Molt bé la derrota del musculitos!
    :P

    ResponElimina
  3. oooh però és que m'ha fet il·lusió dir-ho carquinyol! I no rec que existeixi una llista negra de samarretes, perquè vés a saber a on van a parar les bicis i els GPs... també se "sortegen"? ja he topat més d'un cop amb la metodologia d'alguns d'aquests concursos... XD

    mmm.. no ho havia pensat, boira... però ben mirat ja estan adjudicades... hauré de buscar una altra via per treure pasta! Avui també hi aniré, a veure si també hi és! I si no... el proper dilluns, a veure si ve amb ganes de revenja o s'ha cagat a les calces per la meva aparença imponent jajaja!

    ResponElimina
  4. Jo una vegada vaig anar d'acompanyant a una preestrena d'en Shin-Chan però res més...

    PS: Es deuria sentir força frustrat el musculitos.

    ResponElimina
  5. Quan he començat a llegir el post semblava que parléssis de la meva classe... em passo el dia demanant als professors que obrin la finestra!
    I pel que fa a les samarretes, sàpigues que ets una noia afortunada, jo m'he estat pràcticament 15 anys participant en tots els concursos del Club Súper 3 i mai m'ha tocat res de res, ni de concursos, ni pel meu aniversari...res.

    ResponElimina
  6. Ja sé què pots fer: el proper dia portes la samarreta del calaix a la piscina, i quan tornis a passar al musculitos, li regales perquè se li passi la depre :-)

    ResponElimina
  7. A mi tampoc em va tocar mai res del club super 3 linwë però mira ara... tot de cop!

    ostres, crec que li aniria una mica estreta Lluna!

    ResponElimina