04 de setembre 2007

Dofins presumits

Quan ens mirem davant un mirall no ens espantem pas (bé, si és de bon matí i la cara diu per sí sola m'acabo de llevar no dic pas que no...). Tampoc creiem que algú ens estigui mirant des d'un món paral·lel al mirall, sinó que en resum, ens hi veiem reflectits, ens hi reconeixem. Aquesta característica ha estat demostrada també en els ximpanzés, ja que els hi feien una marca a alguna part del cos que no poguessin veure i ells l'observaven i es tocaven la zona marcada amb les mans. Aquest comportament va relacionat amb tot allò que ja vaig comentar de ser conscient de la nostra existència com a individus aïllats i diferents de la resta, que anava relacionat amb la cultura (per cert, pd40 i carquinyol, ja ho he redactat tot allò i us vaig agafar en préstec la idea... i ha anat de conya, el tutor no hi ha trobat cap pega! Així que moltes gràcies!)

Doncs bé, segueixo. Es va plantejar la hipòtesi que els dofins tinguessin també aquesta capacitat de reconèixer la seva imatge davant un mirall, seguint un mètode semblant al dels ximpanzés però un pèl diferent, ja que... Com demostres que un dofí s'està observant al mirall si li fas una marca? Se la pot tocar amb les mans, potser? Aquesta era la principal dificultat del projecte, però es va intentar resoldre. Al dofí se li realitzaven tres tipus de marques: la marca en sí, que consistia en una taca feta amb tinta al cos de l'animal, una "marca falsa" que consistia en utilitzar un marcador però ple d'aigua i fer-lo lliscar per sobre la pell de l'animal (així s'evitava que el dofí es guiés únicament pel seu acurat sentit del tacte i la sensibilitat de la seva pell), i la tercera possibilitat era simplement no marcar-lo. Després d'això, el dofí disposava d'un mirall i de diversos vidres amb propietats reflectants que li permetien veure's. I aquesta és la fase més curiosa del projecte. Un cop allà davant, com s'ho feien per determinar si el dofí s'hi veia o no? Doncs en primer lloc, enregistrant la quantitat de temps que passaven davant el mirall, i aquesta dada es corroborava amb la conducta que el dofí mostrava quan estava marcat, completament aïllada del seu comportament diari. Per exemple, orientava la part dreta del seu cos envers el mirall si la marca era sota l'aleta pectoral dreta, si la marca era al ventre, feia unes flexions cap enrere com si volgués donar la volta sencera, i si li feien a la llengua, obria i tancava la boca amb molta rapidesa davant el mirall (podeu veure dos vídeos molt interessants i sorprenents aquí, els recomano de veritat). En canvi, quan el dofí es trobava en una de les dues altres situacions no feia cap tipus de moviment estrany o extraordinari: quan tenia una "marca falsa" s'hi mirava una estona i en no veure-hi res, abandonava la posició davant el mirall; i quan no estava marcat, el temps que emprava en inspeccionar-se encara era més limitat per no dir nul. Doncs bé, després de tots els estudis i proves realitzades als dos dofins que van participar en la investigació, va poder-se afirmar la hipòtesi inicial plantejada.

Així que els dofins són capaços d'observar-se al mirall i reconèixer el seu propi cos. A diferència dels ximpanzés, els dofins no prestaven atenció a les marques que el company pogués tenir, ja que per naturalesa no són animals que s'arreglin els uns als altres com passa en els primats, sobretot entre mares i cries. Per tant, aquest interès envers el seu cos i la dedicació que mostraven cap a les noves marques que li apareixien al cos encara té més mèrit.

Qui deia que els dofins no són presumits?

[ P.D. Ara resulta que tinc un puzzle de 1499 peces sobre la taula... On estarà la maleïda peça? I l'he de reclamar a la casa Clementoni... a Itàlia! ]

7 comentaris :

  1. Flipo amb aquestes històries! LA veritat és que aprenc moltes coses i m'agrada.
    (Aquests posts sobre dofins són més comprensibles per a mi que els d'epizòotia!!)

    ResponElimina
  2. Presumits no sé si ho seran, però simpàtics una estona !! I no només ells, la beluga que hi ha a l'Oceanogràfic de València és molt molt curiosa.

    De tant en tant se't queda mirant fixament cara a tu a traves del vidre i si mous el cap fa el mateix moviment. I té una cara de bon jan !!!

    ResponElimina
  3. Bé, valqui, allò era simplement un virus que a l'encomanar-se tan ràpidament doncs va crear una epidèmia... Simplement era curiós que s'hagués repetit 17 anys després. I és molt diferent a això perquè és tan curiós això de que es mirin al mirall...! J quan ho vaig descobrir de seguida li vaig fer un lloc dins el treball!

    Aiii no em diguis això carquinyol, que tinc unes ganes d'anar-hi... És que els dofins no tan sols imiten a les seves mares quan són petits per aprendre a sobreviure (bé, en llibertat és clar), sinó que també moviments que els homes fem o fins i tot en algun indret s'ha vist que han adoptat algun moviment propi de les foques!

    ResponElimina
  4. Molt interessant això dels dofins. Realment, quan més els estudien més es veu que són força intel·ligents. Llàstima que ja sigui tard pel dofí del riu Yangtzé, l'altre dia vaig sentir que el donaven oficialment per extingit :(
    Buf, ara he mirat què et vaig dir en aquell post... i quin rollo et vaig fotre!! :S

    ResponElimina
  5. Sí, és que aquell riu fa pena només de veure'l, està molt contaminat... I el Baiji mira que era una espècie curiosa, perquè era com de color blanquinós i de vegades fins i tot alguns eren un pèl rosats... I ja només n'hi havien 7 exemplars l'any 1991! Una llàstima...

    I de rotllo res! Em va anar de conya, de veritat... Encara em demanareu drets d'autor pels comentaris que hagi pogut incloure al treball :P

    ResponElimina
  6. Molt interessant, això dels dofins!

    I pel puzzle... ja mai he demanat una peça que faltés. No el vols pas emmarcar, no? Jo el que faig és desfer-los i tornar-los a la caixa. Llavors no m'importa si hi falta una peça...

    ResponElimina
  7. Mmm sí, perquè els meus pares el volien pel menjador, que el que hi havia abans no li agradava a ma mare perquè tenia unes lletres...

    ResponElimina