21 de setembre 2007

Crònica del que hagués estat el millor dia de la meva vida

Ahir estava massa nerviosa per poder escriure cap post, per llegir els comentaris del post anterior, per visitar d‘altres blocs, per fer qualsevol cosa, en resum. Ahir nit el dia era realment prometedor. Però tantes coses bones i relacionades entre sí... Vaig arribar a plantejar-me una petita hipòtesi sobre que tot està escrit, que les coses tenen un per què i que no és casualitat que se’ns presentin determinades oportunitats a la vida. Allò havia de passar.

I he de dir que tot va ser possible gràcies al meu bloc. Aquest petit racó de món que poc a poc he anat modelant a la meva manera ha estat el causant del meu trasbals, el responsable d’una activitat nocturna hipernerviosa però sana alhora, una porta que em va conduir a un paradís fantàstic d’emoció i alegria, de vitalitat, de ganes de fer coses, de positivisme. Aquesta és la paraula. I per homenatjar el meu bloc, què millor que explicar la meva aventura que malauradament no va acabar com m’hagués agradat, ni molt menys. Podria haver estat el millor dia de la meva vida.


Però anem a pams...


Ahir a la tarda, després de tornar de l’institut, vaig fer un petit estudi valoratiu sobre com m’havia anat el dia i vaig somriure. Havia estat un bon dia, sens dubte.


En primer lloc, la professora de Biologia (tot i que no és la meva tutora del treball) m’havia dedicat tota la seva hora del pati a ensenyar-me una base de genètica, i així jo podria desenvolupar una part del meu treball amb més fluïdesa i podria concretar més certs aspectes. Ella havia de preparar una sessió de laboratori pels de tercer, però amb un somriure em va dir que ja improvisaria i que no em preocupés, que li preguntés qualsevol cosa que no entengués quan fos. Em va deixar les portes obertes i em va alliberar la ment, que per fi comprenia què era un gen recessiu, un dominant, i el fenotip.


Després, vaig tenir una reunió amb el meu tutor de treball de recerca, per presentar-li l’esbós d’entrevista que havia decidit enviar al dofinari de Marineland perquè me la contestessin (ja que els era impossible rebre’m els vaig demanar si seria possible trametre-la per Internet i hi van accedir). La va trobar fantàstica, tan sols hi va afegir una pregunta més i em va dir que ja la podia enviar quan volgués, que havia fet una bona feina. L’ego i l’ànim em pujaven com l’escuma, tot anava rodat! Quan arribés a casa a les 5 l’escriuria en un arxiu Word i els l’enviaria a través del correu electrònic. I un cop la tingués acabada... El treball ja estaria quasi fet.


I vaig arribar a casa. Vaig obrir el correu, decidida a enviar l’entrevista, i vaig veure la safata d’entrada amb vuit correus nous (i jo el miro gairebé bé cada dia...). vaig deixar-ho estar i vaig anar per feina. Un cop acabada l’entrevista i enviada, vaig consultar els missatges nous, centrant de seguida la meva atenció envers el d’una noia (ja que la resta eren de poca importància). I en començar a llegir-lo vaig quedar-me petrificada sense saber què fer...


Era de Catalunya Ràdio. Em deia que hi havia un programa de nit anomenat Fet a Posta en el qual la gent intercanviava experiències. Funcionava de la següent manera: ells tenien una bústia d’experiències on la gent hi deixava l’experiència que ells sabien fer i que voldrien compartir, a canvi d’agafar-ne alguna de la bústia que els fes gràcia. Per exemple, a la bústia hi havia de tot com ara fer rebosteria, aprendre a fer ioga correctament, fer bijuteria amb materials reciclats... Si algú estava interessat en alguna de les experiències, podia trucar i escollir-la, a canvi de deixar-ne una seva a la bústia. Llavors, la persona que havia deixat l’experiència i l’home que l’ha escollit es posen en contacte i realitzen aquella determinada activitat. Però no és això el fet més transcendental, sinó que cada dia el programa proposa una experiència difícil, que d’una altra manera no es podria fer fàcilment. I la d’ahir era FER DE CUIDADORA DE DOFINS DURANT UN DIA. Per donar-li una empenta a l programa (que és nou), busquen persones que hi puguin estar interessades, ja que el guanyador d’aquesta experiència es determina a partir d’un concurs. I heus aquí on entra el meu bloc: va contactar amb mi perquè va topar amb el meu bloc i en va extreure el meu correu electrònic. Tot això m’ho va explicar per telèfon, ja que en el seu correu m’especificava qui era ella i un telèfon de contacte perquè hi parlés i li digués si hi estava interessada. I lògicament li vaig dir que sí. No podia deixar escapar aquella oportunitat! Així que em va dir que el programa era d’una a tres de la matinada, però que el concurs es feia entre la 1:30 i les 2: un dels productors e trucaria a la una per “despertar-me” i ho tornaria a fer a la una i mitja per entrar en antena.


Després de parlar amb ella vaig anar a la piscina corrents. Necessitava moure’m i esgotar-me, descarregar to el nerviosisme que duia dins. Vaig fer més metres que la resta de dies i vaig tenir un tercer assalt amb Múscul-man que, lògicament vaig guanyar i a més a més de manera molt espectacular, perquè es va tornar a picar (però això en un altre post, que aquest ja comença a ser massa llarg...)


A mitjanit la mare em va dir que anés a dormir i que quan em truquessin que li digués, que ella volia sentir-me. Però no vaig poder. Des de les dotze fins al una vaig donar voltes al llit, pensant, cavil·lant, somrient. I és que tantes casualitats juntes no podien ser, havia sigut un dia fantàstic i havia d’acabar de la manera més apoteòsica possible. Estava segura que la roda de la fortuna aquesta vegada girava a favor meu, que el vent m’inflava les veles i se m’emportava a una velocitat trepidant. Em sentia fora de mi, emocionada, intranquil·la, capficada en aprofitar aquesta oportunitat que segurament no tornaria a tenir.


Van trucar-me a la una, i un quart d’hora més tard vaig despertar a la mare. A al cuina, amb el fluorescent petit obert per no molestar als altres, escoltàvem la radio assegudes a la taula, i jo no podia parar de riure o dir coses. Riure perquè semblava que estiguéssim viatjant uns quants anys enrere, quan la gent es reunia al voltant de la ràdio en comptes de fer-ho davant la tele; i d’altra banda era una excel·lent manera de dispersar els nervis previs a la meva participació. La mare va començar a avorrir-se i va treure el paquet de cereals: ja ho veieu, menjant crispis i galetes a la una i mitja del matí. Però va arribar el moment: el concurs. Érem tres dones les que participàvem, i cadascuna va aportar l’experiència que s’hi jugava i que aniria a parar a la bústia si no guanyava. I a mi només se’m va ocórrer jugar-m’hi una introducció a la papiroflèxia: podria ensenyar a fer dinosaures, flors, granotes i d’altres cosetes que ja sabeu que podeu anar veient a la sidebar. Repte acceptat. I va arribar l’hora del concurs: una pregunta sobre els dofins, a modo de patata caliente: si una no l’encerta el presentador diu més o menys i contesta la següent, i així fins que algú ho encerta. Els nervis se’m menjaven per dins, i la mà que aguantava el mòbil enganxat a l’orella no parava de tremolar. I...


A quina velocitat pot nedar un dofí? 7 km/h, més, 30 km/h, més, 40 km/h, més, 60 km/h: siiiiiiiii!


Però no era jo. Jo era la dels 40 km/h. I desconnecto, em passen amb la centraleta, i bona nit i tapa’t. I com us podeu imaginar, decepció. Segurament la culpa va ser meva per muntar-me aquella utopia, per donar-ho tot per fet. Però des que havia rebut el correu podia sentir a la punta els dits el tacte suau i relliscós de la seva pell, em veia donant-los menjar, fregant-los l’espiracle... Jo era al seu costat i els tenia a un pam de la cara, i els tocava, i els admirava durant un dia sencer. Eren meus, només meus per un dia. I em veia explicant-ho a tothom, plorant d’alegria i saltant eufòrica per tot arreu. Però què no sé què vol dir la paraula concurs? Qui m’havia assegurat res del que jo somiava? Ningú! Però necessitava il·lusionar-me, sentir que era possible. Un somni fet realitat? Sonava a pel·lícula, però hi ha moments a la vida que són de pel·lícula. Per què no podia ser aquell el meu? Una de les coses que em faria més il·lusió ara mateix i passava volant davant meu, a 60 km/h...


Així va acabar el que hauria pogut ser el millor dia de la meva vida. La fortuna i el destí ho havien volgut així, suposo... Havia omplert el meu cupo de sort anual amb el sorteig de les samarretes de la tele, potser? O simplement havia de ser així? Tenia unes ganes boges de que em toqués, de poder aconseguir l’experiència del dia i tocar un dofí per primer cop a la meva vida.


L’altre dia parlava d’aquell altre primer cop... Em pregunto com i quan serà aquest, si és que realment arriba.


12 comentaris :

  1. Una llàstima! Però mira, vas viure una bona aventura, això de que descobreixin el teu blog i et proposin participar en una cosa que t'interessa no passa cada sia. Una pena que l'aventura de veritat no la viuràs de moment, però estic segur que aquesta primera vegada arribarà, i tant que sí, perquè en tens tantes ganes que d'alguna manera o altra ho aconseguiràs.

    ResponElimina
  2. És normal que et fessis il·lusions, pel simple fet de que potser tenies l'oportunitat! I que sap, si t'ha passat un cop et pot tornar a passar. I ja veuràs com els teus somnis s'acaben per complir.
    Petons maca.

    ResponElimina
  3. Llàstima!!!!! Però no passa res. La sort afavoreix als que la persegueixen insistentment. I sembla clar que a tu no et para un entrebanc com aquest. La propera ocasió no sera per 24 hores sinó per molt més temps.. Ja ho veuràs!

    ResponElimina
  4. la cosa estranya hauria sigut no fer-se il·lusions! Com tu dius és un concurs i la sort és capritxosa però tu ho saps, veritat? que al final aconseguiràs el que vols, perquè eres una lluitadora (que li diguen al Musculitos! :P)

    ResponElimina
  5. Xexu, no m'hauria imaginat mai que per tenir un bloc poguessin sorgir aquesta mena d'oportunitats... I el problema és que com he pogut comprovar, es necessita ajut d'algun tipus d'institució o coses així, jo pel meu compte no hi podré accedir mai...

    Gràcies boira, però també hi va influir molt el moment. Eren tantes casualitats! Ja deixant de banda que m'encantin, precisament jo estic en contacte amb els de Marineland (els que van oferir l'experiència)i a més a més estic dedicant als dofins tot un treball de recerca sencer... Tenia i tinc la sensació que era El Moment...

    Espero que sigui així Dan! Però malgrat que no m'enfonsi ni res daixò, de vegades la impaciència em treu de lloc! I perdre una oportunitat que et passa per davant dels nassos... Ai, que em fa molta ràbia!

    ResponElimina
  6. Ostres mai hauria pensat que un bloc pugués ajudar en una cosa així. Havies d'estar realment molt emocionada, si més no jo ho estaria. Alguna vegada m'hi he aproximat a aquesta sensació.

    El que em sorprèn més de tot és que veient fins a quin punt t'agraden els dofins fallessis la pregunta de la velocitat. És perfectament comprensible que la mescla dels nervis i l'hora que era hi juguessin un paper molt important.

    Estic segur però que com ja ha dit més d'una persona ho acabaràs aconseguint.

    Felicitats pel 3-0. Segur que amb la sobredosi d'adrenalina que havies de portar per la notícia el vas apallissar.

    Joan

    PS: Avui he estrenat bloc ^^

    ResponElimina
  7. No crec que fossin els nervis, sinó que saps quantes espècies de dofins hi ha? 33. I el dofí mular, el dels dofinaris i zoològics, no hi arriba pas als 60 km/h, en canvi el dofí comú que també viu a la Mediterrània i és molt més petit, els pot sobrepassar, els 60 km/h...

    va ser molt divertit el tercer assalt... I segur que hi va tenir alguna cosa a veure, perquè jo anava revolucionada! Ah! Hi faré una ullada ;)

    ResponElimina
  8. ohhhhhhhhh.... em sap molt greu !! L'única cosa dolenta de tenir somnis és precissament quan aquests se'ns escapen.. però val la pena tenir-ne oi ?

    Ja sé que no és el mateix, però bé... si vols tocar un dofí encara hi ha una alternativa. A l'Oceanogràfic de València fan unes entrades guiades especials on ho pots fer.

    ResponElimina
  9. Sí, al zoològic també feien coses d'aquestes de fer d'entrenador durant un dia i tal, però trobo que no és ben bé el mateix.. Ho trobo massa comercial, i això era més el dofí i jo, i no el dofí i jo + una família de Toledo + uns nens petits amb la mare + 30 persones més... I a part que em deixaven amb els butxaques buides! tenia la sensació que això era més com un... premi. Queda estrany. Què havia fet jo per merèixer-me'l? res, però són sensacions d'aquelles irracionals que es tenen de vegades.

    ResponElimina
  10. Reconec que jo també m'hagués fet il.lusions, i llavors fa una ràbia...

    Però és que tinc un dubte. Ta mare no sap que tens el blog, no? I aleshores, què li vas dir? Com li vas dir que t'havien trobat? I al programa què van dir, d'on van dir que sorties?

    Perdona, és que a vegades sóc massa pràctica, jo...

    ResponElimina
  11. Bé, Lluna, m'has tret el pròxim post dels llavis...

    Ha caigut l'anonimat del meu petit racó de món. Ella ja ho sap, però com que no domina el tema Internet no em preocupa pas, no ho trobarà si jo no vull. Ara, el meu germà sí que ho sap... I ell sí que pot ser un perill, he d'anar amb peus de plom!

    ResponElimina
  12. l'atzar és capritxós Laia i com aquesta vegada se t'ha endut una il·lusió, segur que te'n dóna a milers més endavant i podràs nedar amb dofins, a la velocitat de la llum si cal, que si vas guanyant al musculitos nedaràs més ràpida que els dofins segur.
    I que et fessis il·lusions és el més normal del món, com podríem viure sense la il·lusió i l'esperança?
    Molts petons i moltes felicitats guapa, un treball de recerca no és fàcil, ho sé. I molta sort per quan l'hagis de presentar :) que segur que anirà molt bé.

    Laia 3 - músculman 0... ole!!! això promet!


    una abraçada ben forta!

    ResponElimina