07 de setembre 2007

Calladament

Un petit trasbals dins la blogosfera. Un ambient un tant tristot s'ensuma en alguns blocs, on he pogut llegir posts molt bons, textos magnífics, que m'han seduït i fet rumiar molt, que m'han fet vibrar i alhora entristir-me una mica per les seves paraules. Llegint-ne alguns m'ha vingut al cap aquest poema de Miquel Martí i Pol que expressa en part el que he pogut sentir i sento. Només en part. Un petit buit que de moment hi és, però que poc a poc s'anirà omplint altre cop amb nous posts, comentaris i una vida per endavant plena de sorpreses. Però mentrestant, m'engoleix una petita melancolia que penso fer volar aviat. Però que aquesta nit encara hi és.

    Des d'aquesta aspra solitud et penso.

    Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
    els pollancs que miràvem en silenci
    des del portal de casa.
    Tantes coses
    se m'han perdut amb tu que em resta a penes
    l'espai de mi mateix per recordar-te.

    Però la vida, poderosa, esclata
    fins i tot en un àmbit tan estricte.
    Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
    el verd proclama vida i esperança
    i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
    i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
    m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.



    Miquel Martí i Pol

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada