05 de setembre 2007

Arrels científiques

[La Laia, per sí mateixa i caminant d'un costat a l'altre a una velocitat trepidant]: Falten cinc minuts. Merda, arribaré tard segur. I ja hauria d'estar en camí... Però on és? No el trobo!

I enmig de centenars de capses amuntegades a terra, fulls per tots arreu i l'estrès acumulat, he trobat una petita capsa amagada en un racó, darrere de la làmpada de peu que utilitzo a l'hivern quan a les cinc i mitja ja és fosc i he de fer deures o estudiar. Una capsa rectangular i blava de galetes daneses que creia que havia llençat quan em van canviar tots els mobles de l'habitació; que em porta records d'ara farà uns set anys. L'obro i a dins hi ha tot de fulls din-A4 escrits i doblegats per la meitat. I ric. I em fa gràcia trobar-ho, perquè només en obrir un dels fulls ja recordo què hi guardava a aquesta capsa. Són papers escrits amb amb la cal·ligrafia típica d'una nena de deu anys i que també tenen dibuixos esquemàtics plens de colors, que vaig anar recopil·lant i guardant curosament per poder-ho recordar i que mai se m'oblidés.

A cada paper hi ha explicat un experiment diferent. Bé, "experiments", d'aquells típics que fas als nens perquè es quedin amb la boca dos pams oberta i pensin que ets un mag prodigiós que sap fer levitar objectes o fer desaparèixer coses; però que en realitat són coses ben simples que fins i tot tenen una base científica (com la majoria de coses); el que passa és que no conèixer certes lleis físiques o les propietats dels materials fa que la majoria de vegades aquest petits detalls ens passin desapercebuts. Doncs bé, era la meva capsa dels experiments. Allà hi guardava petites proves que havia pogut experimentar personalment i que m'havien encantat. I després de reaccionar en mirar el rellotge, he deixat la capsa sobre el llit i he marxat a corre-cuita. Pensativa i alegre alhora després d'haver recuperat la meva capsa de galetes.

Quan he tornat la capsa seguia damunt el llit tal i com jo l'havia deixada. I l'he tornat a obrir i n'he agafat dos papers a l'atzar. Dos qualssevol. I després de llegir-los he rigut en imaginar-me la cara que jo deuria fer deu anys abans en llegir aquell mateix paper: de sorpresa, admiració. I ja que eren bastant fàcils però sorprenents a la vegada (aquesta mà innocent ha fet una bona elecció) , els he tornat a fer. Una altra vegada. Com abans. Amb una expressió diferent al rostre, però amb la mateixa il·lusió.

El primer consistia en desviar el raig d'aigua de l'aixeta sense tocar-lo amb les mans ni tampoc bufant; i l'únic instrument que es podia fer servir era un boli tipus BIC (no valia esquitxar amb el boli tampoc!). Abans de tot calia que el rajolí d'aigua fos bastant prim i uniforme; després s'agafava el bolígraf, es fregava ben fort amb un drap de llana i s'acostava al raig d'aigua que... es desviava i s'apropava al bolígraf! Això sí que era màgia! Tots hem fet allò de trencar trossets de paper, fregar el bolígraf perquè es carregui amb electricitat estàtica i observar com es convertia en un imant que atreia el paper. Però l'aigua és molt més espectacular! Malgrat tot ara comprenc que en realitat es tracta del mateix: l'aigua és una molècula bipolar, és a dir, que malgrat que siguin neutres perquè tenen el mateix nombre de càrregues positives que negatives, aquestes no es distribueixen de manera uniforme dins la molècula i això crea un extrem positiu i un altre de negatiu. Quan freguem el bolígraf, aquest adquireix un excés d'electrons i el drap de llana queda carregat positivament; en conseqüència, en apropar el bolígraf a l'aigua, les molècules d'H2O s'orienten en l'espai de manera que el seu extrem positiu és atret pel plàstic, ara carregat negativament. Tan senzill i sorprenent com això.

Doncs passem al segon experiment. Aquest me'n recordo que m'encantava i a sobre era molt útil per jugar a detectius o tenir secrets molt secrets i poder-los mantenir com a tals. Tan sols es necessita un parell de trossos de paper més o menys de la mateixa mida, un llapis o bolígraf i un mirall. Primer, es mulla un dels papers i s'enganxa al vidre (d'amagat de la mare que em renya perquè li deixo fet un nyap i ple de regalims). Després, col·loquem l'altre tros de paper a sobre i com que el de sota és moll, encara que el vidre sigui en vertical s'aguantarà. Tot seguit escrivim el secret tan secret, la confessió d'un delicte o simplement una "xorrada". Destruïm el paper sec de sobre per continuar amagant el nostre secret i deixem assecar el paper moll. Quan ja és ben sec... No hi ha res escrit! És un simple paper en blanc (això sí, un pèl arrugat per l'efecte de l'aigua). Però... i si volem llegir altre cop el missatge? Només hem de mullar altre cop el paper amb cura i ja està! Les lletres tornen a aparèixer. I recordo que això m'agradava moltíssim. Escrivia notes i després les passava les meves amigues, que em miraven amb una cara de i aquesta què em dóna ara?, però que un cop mullaven el paper a casa i veien que hi sortia el meu missatge, venien corrents a preguntar-me com m'ho havia fet.

Doncs aquí els dos experiments de la meva capsa. En tenia molts més, com el de tapar una espelma amb un got i veure com s'apagava al cap de l'estona, posar imants amb forma d'anella a una palleta (això sí, ajuntant els pols que es repel·leixen) i veure com leviten... Per cert, ara recordo d'on els treia la majoria! Algú havia vist El món d'en Beackman, un programa on feien experiments d'aquests i hi sortia un paio amb els cabells de punta, una noia i un home disfressat de rata? Doncs jo n'era fan, ves per on... Ostres quina gràcia, recordar-me'n ara mentre faig el post! I tot per haver retrobat la meva capseta...

Són aquestes les meves arrels de científica?

[Nova adquisició: un Tyranosaurus rex de color verd. Ah, sí, a la meva col·lecció d'origami eh! Amb una mica de sort es deixarà veure a la sidebar de tant en tant... ]

5 comentaris :

  1. I tan que havia vist el món d'en Beackman !! No és que fos un gran fan, però era distret !!

    I respecte les teves arrels, bé, a mi em sembles més aviat una tecnomaga... aquests van sortir a un episodi de la gran sèrie de ciencia-ficció Babylon 5 i després van sortir al seu fracassat spin-off "Crusader".

    Els tecnomags utilitzaven la tecnologia per a efectuar operacions, efectes i tota mena de manipulacions que semblaven ben be màgics

    ResponElimina
  2. El Blogger dels collons m'ha esborrat el comentari a mig publicar!

    Res, que deia que jo també veia el Món d'en Beackman, i que m'agradava molt, però que no em vaig dedicar a probar cap experiment, perquè ja era més grandet. Però si tu te'ls apuntaves i els guardaves en una capceta, és que tens fusta de científica.

    També deia que a bioquímica, que no ens enganyem, serà el teu destí universitari, s'hi entra després d'aprovar sencer el primer cicle de bio, química, farmàcia, medicina i veterinària.

    A veure si ara em deixa...

    ResponElimina
  3. M'apunto això del paper moll :-)

    Jo no mirava el món d'en Beackman, però em dedicava a fer coses d'aquestes amb un parell de companys d'institut, que no sé on han acabat, però espero que fent de científics!

    I XeXu, deixa estar a la pobre noia amb la bioquímica! Que faci biologia i ja decidirà!!!

    ResponElimina
  4. Jo també mirava el món del Beackman, tot i que jo ja era més grandeta (compta tu que ens portem 8 anys!). Ara només recordo una explicació que va fer sobre un fet no gaire agradable i que no repetiré. No recordo gaire cosa més, tot i que m'agradava...
    Ja sabeu que no sóc gaire científica...

    ResponElimina
  5. Ostres, i jo que em pensava que em diríeu que quina sèrie era aquesta... :D

    Jo sí que n'era fan, carquinyol, que fins i tot aplaçava el berenar (alto! molt important eh!)per poder-lo veure (es que no em deixaven menjar al sofà...)!

    Babylon 5 no l'he vist mai, però és que a mi ja d'entrada la paraula tecnologia em fa pensar en instruments electrònics i coses d'aquestes que ja no m'agraden gaire...

    Home Xexu, jo ahir en vaig fer un parell i és que n'hi havien de molt curiosos... La ciència no té edat :D!

    Ah! Gràcies per confirmar-m'ho, és que vaig veure una llicenciatura però amb només dos cursos... i no va ser fins més tard que vaig veure que s'hi havia d'accedir des d'una altra carrera. I ja ho veurem això de la bioquímica, perquè és interessant però encara queda... de moment sé que vull començar amb Biologia i això ja és un bon senyal, no?.

    Fes-ho Lluna, que és molt xulo i tal i com li he dit al xexu, la ciència no té edat :D

    Jeje no ho dubtis que faré Biologia, perquè de moment m'agrada tot bastant en general... Ja tindré temps per pensar-me en què em vull especialitzar...

    A que era molt curiós tot, valqui? Jo la majoria de coses les vaig treure d'allà perquè em semblaven espectaculars i tal.. Bé, com si fos màgia!

    ResponElimina