23 d’agost 2007

Semblances

Tot ha de semblar alguna altra cosa, tot ha d'estar relacionat, no s'hi val un sistema de coses aïllades. No s'hi val tampoc ser una sola cosa i prou, el que som. hem de ser més coses. Tot ha de tenir múltiples formes i personalitats. La tendència d'associar elements amb d'altres és ben comuna a tot arreu i en tothom, una tendència curiosa i alhora que la trobo un pèl absurda i alhora curiosa i màgica.

Núvols que són animals o persones, pedres amb formes conegudes o en els quals s'hi poden distingir individus familiars als nostres ulls, estrelles que, observades d'una determinada manera i unides entre sí, formen també elements fantàstics i fins i tot quotidians. Sempre la mateixa tendència d'ajuntar-ho tot, d'intentar trobar-hi un significat que no té, de buscar-hi una nova personalitat pel simple fet de no acceptar que tan sols es tracta d'elements aïllats que per sí sols ja tenen la seva grandesa. Tan sols petites gotes d'aigua, minerals, estels. Per què milions de minúscules gotes d'aigua en suspensió han d'assemblar-se a un cavall o tenen forma humana? No n'hi ha prou en meravellar-nos de com s'ho fan per elevar-se i viatjar d'aquesta manera fins que ja no poden més, fins que canvis de pressió o vés a saber què les fan caure? Què fa caure les gotes d'aigua? Què fa que per sobre meu passi un núvol gris de tempesta i no em regali la seva frescor, sinó que se l'emporti cent metres més enllà i alimenti els arbres del veí? No n'hi ha prou en preguntar-se el per què de tot això, que necessitem trobar-hi deu mil formes diferents perquè signifiquin alguna cosa? I podria dir el mateix de les pedres, que encara que ni es moguin ni tinguin vida pròpia, són mil·lenàries i canvien contínuament, erosionant-se, deixant-se portar per la corrent de les riuades, per les mans dels xiquets que els llencen al riu per fer les saltar...

Però lo dels estels és més antic i comprensible. En un temps on les brúixoles eren en la ment d'algú que encara no existia, el GPS era inimaginable i la contaminació lumínica encara no era un fet rellevant, trobar una referència a l'univers per poder arribar al destí desitjat va ser tot un encert. Però prefereixo també pensar en els estels com una mescla explosiva d'energia i matèria en forma de plasma, suspesa enmig d'un espai fosc indefinit i per descobrir, que fins i tot pot ser de diferents colors i que mor al cap de milions d'anys. Hi trobo un encant especial en tot això i no pas en que alguns d'ells, enllaçats per línies imaginàries, delimitin una forma determinada que s'allunya bastant del nom que li correspon.

L'aigua és aigua, les pedres, combinacions de minerals i els estels una font d'energia i calor que brilla per sobre la testa de tots nosaltres. Anomenem les coses pel seu nom, respectem-ne la personalitat, no cal trobar-hi a tot un doble sentit. Encara que podem de tant en tant fer una escapadeta i somiar una estona amb formes surrealistes i especials que ens facin allunyar del món que ens envolta per un instant, que ens facin somiar en que tot és possible, fins i tot que un núvols s'assembli al veí.

Per cert... Ja us he dit que al riu on em banyava aquestes vacances hi vaig collir una pedra en forma de cor?

5 comentaris :

  1. Hola maca!!

    Si les persones ens passem mitja vida volguen canviar les coses i no ens en donem compte que ens passa el temps inutilment. Aixi que si mes no intentem viure el moment.
    Carpedeim Laia
    Nikus ****

    ResponElimina
  2. Hei ola como estas, e intentado leerlo, pero no pude, no entendi mucho, ya podre hacer posts, visita mi blog. =)
    .../spacio mexicano

    ResponElimina
  3. uiuiui! Aquest post t'ha quedat molt científic en el "mal sentit"! :PP
    Clar que les coses són el que són, però les persones també necessitem una mica de poesia de tant en tant... ;)

    ResponElimina
  4. Ho trobo una gran reflexió, l'ésser humà necessita creure sempre en alguna cosa, i massa sovint creiem en coses que no hi són. Aquestes relacions i semblances que trobem intenten donar explicació a alguna cosa que no en necessita, i mentrestant, queden tantes altres coses imortants per descobrir...

    ResponElimina
  5. Zazpi, suposo que intentem buscar algun significat especial a tot, posar una mica de poesia a la vida tal i com diu nimue... Però perdre el temps de tant en tant no està malament, no? Ah, i totalment d'acord: carpe diem.

    David! A ver si te veo pronto por aquí... :D

    jeje nimue, potser sí... però mira no ho sé, em vaig trobar mirant la meva pedreta i em vaig sentir un pèl estúpida (però és que mira que és curós que tingui forma de cor...) I sí que cal de tant en tant una mica de màgia en el que ens envolta, sinó tot seria bastant més trist i ens mancarien moments ensucrats :P Un petó molt gros!

    Depèn molt també del moment i la situació en què et trobes xexu. I no sé d'on sorgeix aquesta necessitat de que tot tingui una forma determinada, un lloc, un per què. Però és així, i tots hi caiem en algun moment o altre. Potser ha estat un post d'autocrítica, ara que me n'adono...

    ResponElimina