29 d’agost 2007

Plagi?

M'agrada la música. M'agrada ballar-la i escoltar-la també. Però cada estil i cada cançó té el seu moment concret.

Quan estic mooolt contenta, tant que cridaria d'alegria pel carrer i saltaria dalt d'un matalàs elàstic fins a tocar les estrelles, escolto música bastant alegre de tipus rock, normalment. Això sí, han de tenir lletres alegres i alhora la música ha de tenir una tornada d'aquelles que acabes xiulant per tots els racons, i que després tothom ve darrere teu amb un rotlle d'esparadrap per fer-te callar d'una vegada.

Quan estic trista, les cançons melòdiques tipus balades, o alguna també de rock però no gaire animada, que acaben sent sempre les mateixes.

Per a qualsevol hora del dia... Qualsevol cançó excepte aquesta nova tendència del reggaeton (no sé si s'escriu així) i la música excessivament estrident, com ara el house o el techno o coses d'aquestes. Mmm i el hip-hop també em costa... Però la música que sí m'agrada no és només actual i en català, castellà o anglès; sinó que també incloc en el meu repertori altres artistes més antics que existien quan jo no era ni un projecte de fetus.

I també tinc molts moments d'estrès, sóc massa nerviosa, ja ho sé... Llavors hi ha tres tipus de cançons que m'agrada escoltar: en primer lloc, aquelles composicions que mesclen sons de la natura com ara les onades, la pluja o els ocells (mmm... bé... tinc un CD on només hi ha una cançó, i durant els 65 minuts que dura tan sols se senten les onades i... dofinets! Potser m'ho faré mirar... tants pòsters, música i mandangues...). Després també me relaxen cançons que no sé de quin estil són, però sobretot escolto les d'un artista que m'agrada molt que es diu Chris Spheeris. No són pas cantades, però la melodia és molt maca i m'ajuda a respirar fondo! I ja per acabar... La música clàssica (però una petita part, eh!). No hi entenc pas però hi ha fragments de concerts per a tal o qual instrument i coses d'aquestes que m'ajuden bastant a tranquil·litzar-me, que les duc al mp3 en una carpeta a part i que de vegades, a l'hora del pati prèvia a un examen m'han ajudat considerablement, mentre alguns em miraven fent ganyotes i clamant al cel com podia agradar-me aquella música que feia dormir.

De tots els estils que he dit seria molt difícil escollir-ne una coma preferida. Molt. N'hi ha tantes, però tantes... Que és gairebé impossible! Però de música clàssica no. Ho tinc molt clar. N'hi ha una que m'encanta. Que quan arriba i veig el seu nom que corre de dreta a esquerra de la pantalla de seguida pitjo el botó de "repeat". És veritat que el meu repertori d'aquest estil de música és bastant limitat, però des que la vaig sentir em va enganxar. I m'acompanya sempre. És el cànon de Pachelbel.



I jo un dia anava tota cofoia amb el meu mp3 i va i se m'acosta una de les noies que estudia la branca humanística i em diu: què escuchas? I què escoltava jo? El cànon. I li deixo un auricular. Tot just acabava de començar la cançó i va i diu: Ah! Esta yo la conozco! Em vaig quedar de pasta de moniato. No podia ser que allò que intuïa davant meu si m'hi fixava bé, sota les deu o dotze capes de maquillatge que portava, coneixés el meu cànon. Si tan sols li agradava aquest ditxós reggaeton o el que sigui, i es dedicava a gronxar els trenta collarets que li penjaven del coll a les discoteques! (bé, aquí queda la meva simpatia envers el subjecte X). Però vaig respirar tranquil·la, perquè tot seguit va i em diu: sí, esta no es la de Friends Forever? Si yo me la bajé no hace mucho.. Ah, mierda ahora no me acuerdo como se llamaba el grupo.. Bueno, da igual. Em va lliurar diplomàticament el meu auricular i va marxar. Jo em vaig quedar igual en sentir el nom de la cançó que "teòricament" estava escoltant, i una mica alleujada en comprovar que la bombolla de polvos i rímmel no coneixia pas el meu cànon. Li hagués tret una mica d'encant, la veritat.

Bé, i tal i com sóc jo, vaig buscar al google això de Friends Forever i em va sortir de seguida un grup: Vitamin C. Ni idea, no el coneixia de res. Així que vaig buscar-ne el videoclip al youtube. Doncs és aquest.



Després d'escoltar-la, la boca em va quedar un parell de pams oberta (apaaaaaaaa, exagerada!). I no d'emoció. De sorpresa. La melodia és idèntica. Els mateixos acords, la mateixa música però adaptada a bateria, guitarres i tot això en comptes del violí. Però era (bé, és!) tan semblada... I ostres, no és un plagi això? Encara que l'home sigui mort des del segle XVIII es pot seguir respectant la seva obra no? ostres, i a sobre havien de plagiar el meu cànon, no cap altra cançó. Déu n'hi do...

Per cert, acabo d'adonar-me que tota l'estona vaig dient el meu cànon... Pobre home... Aquells li roben la melodia i jo els drets d'autor!

7 comentaris :

  1. D'això se'n diu versió!!! No plagi!!

    Jo només vull fer un comentari respecte la noia d'humanitats. Segur que era de ciències socials, les ties així no fan lletres. A veure si escamparàs la fama que les de lletres som així!!! Ara que m'has descrit perfectament una (de ciencies socials) del meu institut que la capa de maquillatge se li veia d'una hora lluny perquè la portava molt mal posada. A més, se la posava al jersei blanc i tot!!!

    I la pregunta és? A quina puta hora s'aixeca aquesta gent?? A les 5 del matí? O és que no s'ho treuen poer dormir??
    A ciències els haurieu d'estudiar, són uns especimens molt estranys!!!

    ResponElimina
  2. Mmm doncs dic no a les versions! Una cançó és així i prou, tal i com la fa l'autor.. per què s'ha de canviar? És com una que es diu "Clocks", de Coldplay, que l'he sentida a la ràdio en versió de salsa o cubana o jo què sé i ha perdut el seu encant. ja estava bé abans!

    Jo no jutjo als d'humanitats, sinó a les persones dona! Ho he dit per remarcar que no anava a la mateixa classe que jo, que és la típica que veus dia sí i dia no pels passadissos i que mai creues una paraula amb ella...

    Ah, i sí era de lletres... :D Però seria interessant un petit estudi sobre com els polvos i l'excés de rosa cridaner als llavis pot afectar la salut humana... I no pas física :P (que dolentaaaaa)

    ResponElimina
  3. Jo també tinc certes predileccions segons com estigui, de vegades escolto tants cops una cançó que l'acabo avorrint i tot.

    Respecte això del plagi no sé què dir-te, hi ha milers de versions de cançons que es van fer anys i ningú no diu res, potser sí que s'ho haurien de fer mirar.

    Per cert, jo també escolto cançons que es van fer molt abans que jo nasqués, i ma mare sempre fa el típic comentari de "ui nena, aquesta cançó és de la meva època".

    Apa, un petó!

    ResponElimina
  4. Aquest cop he de discrepar amb tu. És cert que certes versions empitjoren l'original. A més, tots ens estimem la nostra versió, la que hem sentit primer i ens ha agradat, però suposo que ets conscient que moltes de les que t'agradaran a tu són una cosa similar a aquesta que has penjat aquí. No és ben bé una versió. Les versions són exactament la mateixa cançó, canviant el que sigui pertinent, de vegades pràcticament res, de vegades l'estil musical, i de vegades parts de la lletra. El que les diferencia dels plagis, és que són legals i els que versionen tenen el permís per fer-ho. Un plagi sol ser més rebuscat, i és il·legal. Tu pots sentir una cançó que s'assembla poc a una altra, però que és un plagi perquè ha copiat els acords, o vés a saber tu.

    En aquest cas, han fet servir la melodia de Pachelbel com a base rítmica i han fet servir això per fer la seva cançó a sobre. Si ho han fet sense permís, és un plagi, però si no, simplement han fet servir un sampler d'una altra cançó, i s'acosta gairebé més a un homenatge, perquè no arriba a versió. Si t'avorreixes, busca pel youtube canon de Pachelbel i veuràs que n'hi ha unes quantes de versions, i també tenen la seva gràcia, per molt que t'estimis l'original.

    A més, m'has tocat una fibra sensible parlant de Clocks, que és una de les meves cançons predilectes, estaria entre les 5 primeres, i mira que n'escolto de cançons. La versió de la que parles és magnífica, i dóna una perspectiva totalment nova a un tema genial. Ara, és perfectament comprensible que no t'agradi i que prefereixis l'original, no hi tinc res a dir. La cançó s'inclou en un disc de Buenavista Social Club, un grup d'aquests de iaios cubans amb fama mundial, que personalment no m'agraden, però van tenir la pensada de fer el Rhythms del Mundo agafant cançons molt conegudes i afegint ells la base de son cubà. Però ho van fer amb els artistes mateix, Coldplay, Kaiser Chiefs, U2, Maroon 5, Dido i uns quants més. LEs cançons triades són força bones, i les versions es deixen escoltar força tenen la seva gràcia. 'Cuidadito' amb Clocks, que salto.

    Apa, ja t'he fotut el rotllo, i ja estic més tranquil, fins ara.

    ResponElimina
  5. ui,hi ha versions que són molt millors que les originals! Una antiga, My way de Frank Sinatra és una versió, l'original és francesa. La versió de Wonderful life que van fer Hyperchild supera l'original de Black... no sé... em sembla que dóna per un post això! :)
    De totes maneres el canon el trobes a tot arreu d'una manera o una altra... et recomane que mires això per a que veges de quina manera Pachelbel pot influir en la gent...

    http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg

    jo el trobe divertidíssim i el final és apoteòsic :)

    I és que al final tot són quatre acords i quatre notes... ;)

    ResponElimina
  6. Aquest comentari també me'l fa la meva mare molts cops, Linwë, és típic...

    Xexu, em sembla que he entrat en un terreny perillós en això de les versions musicals... Tal i com tu dius segurament moltes de les cançons que escolto tenen la mateixa base rítmica que d'altres, però no les conec les originals.I és una llàstima, perquè llavors escoltar-les seria més enriquidor i podria sospesar el canvi, o l'adaptació o el que sigui. Però suposo que és impossible conèixer-les totes... Tan sols em va sorprendre la nova cançó que vaig sentir, sobretot perquè els estils musicals eren molt diferents

    La cançó de Clocks original també m'agrada moltíssim, i en canvi la nova versió, encara que hagi estat enregistrada amb els propis autors i tot això, no m'agrada gaire. Ho sento. Però aquí està la gràcia dels diferents estils musicals, que n'hi ha moltíssims perquè els gustos de la gent tampoc poden ser iguals. Això no vol dir que odii els ritmes cubans, que sí que m'agraden i sobretot ballar-los! Però no sé... L'he sentida uns quants cops i bé, no m'ha acabat de convèncer. No la tornaré a tocar, t'ho prometo!

    Però m'ha agradat que defensessis la teva cançó amb fermesa en comptes de llegir el post i passar d'escriure el que penses. Gràcies també per això.

    Ostres no ho sabia això de la de Frank Sinatra, nimue... Si és que abans de parlar de certes coses hauria d'informar-me més...

    ResponElimina
  7. A veure, no he llegit els comentaris, encara, perquè vaig de bòlid, i ara no tinc temps però només vull dir que és una versió, no un plagi. Molts cantants de rap afegeixen a la base una peça música clàssica (ens agradi o no) per a donar-li un toc de sofisticació. I suposo que, o paguen drets d'autor, o, en el cas d'autors que són molt antics, ni tant sols això. Un exemple clar i famós (a mi m'agrada molt el tema!): http://www.youtube.com/watch?v=0eVa11fv_iM. Apa, una abraçada!

    ResponElimina