02 d’agost 2007

A peu de carretera (4/4)

La noia encara s’ho mira des de lluny, espantada. No sap què fer. Tanca una mica més la porta de manera que el seu camp de visió es redueix a una minúscula escletxa compresa entre la porta i el marc, i just a través d’ella pot veure els cabells de la mare que encara jeu a terra. Al cap d’una estona, el pare s’aixeca del seu costat amb la mà tacada de vermell, i mentre repeteix déu meu, déu meu, queda fora del seu camp de visió. La noia sent un soroll que no sap identificar i un minut després, veu passar el seu pare que se’n va al balcó. Ella decideix sortir del seu amagatall anant amb molt de compte que no la vegi. S’acosta a la mare: té una ferida al front, una a la galta i una altra al coll, però no semblen gens greus. Malgrat això no parla, no obre els ulls. La noia intenta trobar-li el pols al coll però és inútil. Nerviosa, intenta asserenar-se, però li resulta impossible si en tot moment per la seva ment corre la imatge del seu pare, que pot tornar a entrar en qualsevol moment. Amb la mà esquerra li agafa el canell, i amb la dreta intenta trobar-li el pols. Sí! Dèbil i llunyà , però té pols. Respira alleujada i mira al seu voltant: la taula del menjador amb les cadires, el sofà, la tauleta de vidre, el telèfon... de sobte gira el cap en direcció al balcó i hi veu el seu pare, mirant a l’infinit i amb un cigarret a la mà. Ella esperava que es llancés al buit o alguna cosa, però no, seguia allà. Torna a girar el cap i la seva mirada topa amb el telèfon. Ha de cridar una ambulància! Però la seva vista ressegueix el tros de paret on abans hi havia el cable que surt de l’aparell, que pujava i pujava fins a dalt, fins on hi ha els àlbums. Decidida, s’aixeca.


L’home sent el grinyol de la porta corredissa del balcó que s’obre. La filla és darrere seu, mirant-lo fixament. Haurà vist alguna cosa?, pensa. Un cable de telèfon li sobresurt de la butxaca esquerra del pantaló. Segons després, ell mateix es respon quan veu que a la mà hi porta el ganivet que havia deixat amb els àlbums, al costat del moble. Es deu haver enfilat a la cadira... Intenta treure-li, persuadint-la amb paraules pronunciades amb un to infantil i agut que tan sols arrenquen un somriure trist a la noia, un somriure ple de ràbia i de pena. Ella no cedeix, encara que està morta de por i no sap què fer. Ell cada cop és més a prop, ella recula fins que no pot més i quan es veu acorralada, tanca els ulls, mirant capa una altra banda, i comença a fer anar el ganivet d’una banda a l’altra, sense solta ni volta. Nota que no frega l’aire, que alguna cosa li oposa resistència a la fulla esmolada, que l’ha tocat. Quan torna a girar el cap, l’home cau de genolls a terra gemegant i tapant-se amb les dues mans les ferides que la filla li ha fet a l’estómac, i una tos seca amb petites pèrdues de sang domina l’ambient. Sembla que el món s’ha aturat, ni el soroll dels cotxes ni els ocells, ni els nens del parc. Res.


Com si estigués hipnotitzada, la noia surt del balcó amb el ganivet encara a la mà i topa amb el cos de la mare. Està fora de sí, no reacciona, les cames i els braços li van sols com si fos un robot automàtic. Tremolosa, busca les claus dins la bossa que guarda a la seva habitació i intenta obrir la porta del pis. Quan per fi ho aconsegueix, baixa les escales com si l’empaités el dimoni, de dues en dues, de tres en tres, salta fent un soroll espantós i relliscant. S’agafa a la barana per no caure, però no li serveix de res; malgrat tot, es torna a aixecar i a córrer escales avall. Un cop a l’entrada del bloc, amb un cop de peu obre la porta de fusta mig trencada de l’armari de les bicicletes i n’agafa una a l’atzar, una que no té cadena ni candau. Instintivament, es guarda el ganivet allà on hi hauria d’haver l’ampolla d’aigua i comença a pedalar frenèticament, sense rumb.


Ja no pot més, sent que se li acaben les forces. Ja és de nit i encara no sap què fer. Encara que si ho sabés no podria fer-ho, perquè el cos no li respon. Tan sols pot girar una mica el coll cap a la dreta, en direcció a al bicicleta. Intenta recordar com n’ha caigut, com ha rodolat per terra, però la memòria li falla. Poc a poc, ressegueix la bicicleta de dalt a baix amb la mirada: el manillar, els pedals... I veu el ganivet, que encara és allà, no s’ha perdut pas quan rodolava. Devien ser coses del destí: amb ell va començar tot i amb ell tot s’acabava...


L’endemà, a les set del matí, un dentista del poble del costat passa amb el seu cotxe per aquella carretera. En un revolt, comença a divisar una bicicleta mig esparracada i més endavant, un cos estrany. Decideix baixar del cotxe i acostar-s’hi, amb precaució. Quan ja hi és, veu una noia arraulida que està glaçada, inconscient. De seguida truca a la policia i una ambulància mentre la intenta escalfar amb el seu abric de pell perquè torni en sí. Però en tocar-la, queda esgarrifat. Està petrificada, com una roca. Quan arriba l’ambulància, dóna el vist i plau per investigar qui són els pares de la noia i donar-los la mala notícia. Amb signes d’hipotèrmia, la noia hauria mort sobre les tres de la matinada aproximadament. La cobreixen amb un plàstic lluent metal·litzat i se l’emporten a dins del vehicle.


Dos dies després, dos agents de la policia entren a l’ascensor d’un bloc de pisos del poble i pitgen el número set. Quan arriben al domicili indicat, tiren a terra la porta mentre els veïns s’ho miren encuriosits des de casa seva, amb la porta mig oberta. Una dona asseguda al sofà del menjador se’ls mira atentament. Té blaus als braços i unes ferides a la cara, però pot parlar. I parla. Primer amb els agents de policia, que li donen la mala notícia i la reanimen quan es desmaia. Després, parla amb uns quants advocats. I després amb el seu fill, per posar-lo al corrent de tot i demanar-li un favor.


Una setmana després, l’home, que s’està recuperant a l’hospital, rep uns documents dins una carpeta marró que porta el segell d’un bufet d’advocats.

3 comentaris :

  1. llàstima que l'home continue viu.
    Quina història, xiqueta!

    ResponElimina
  2. Ei m'ha agradat molt aqyuesta història!
    Podries presentar-la en algun concurs literari, segur que quedaries en bona posició!
    Un petó!

    ResponElimina
  3. Bé, alguna n'havia fet un cop i sempre tenia un final feliç, m'agrada que les coses acabin bé... però com que en realitat molts cops no passa així, vaig decidir fer-ne alguna més trista, que un final dolent de vegades és sorprenent. Gràcies :D

    Ui, això de presentar-ho... Com a molt a l'institut XD però gràcies i m'alegra que t'hagi agradat!

    ResponElimina