01 d’agost 2007

A peu de carretera (3/4)

Els dits es van tornar de color morat, i els llavis suposava que també, perquè li tibaven i gairebé ni se’ls sentia quan es tocaven entre ells. Els cabells encarcarats li queien per sobre els ulls i li amagaven una mirada trista i decaiguda, i uns ulls que semblava que es volguessin tancar per poder oblidar-ho tot. Però també tenia les parpelles encarcarades, com si la humitat de les quatre llàgrimes que havien fugit abans s’haguessin solidificat amb l’intens fred que feia en aquella carretera de muntanya. Així que no podia tancar els ulls, ni podia esborrar el que sabia, ni esborrar el que havia fet, ni podia tornar a començar.


Dues hores abans, al setè pis d’un bloc de pisos, se sent un murmuri. Més endavant, es converteix en crits, renecs i cops de porta. La gent del replà obre la porta trasbalsada, imaginant-se una catàstrofe. Tot ve de la porta del racó, diuen. I dins d’aquell pis, un home i una dona discuteixen al menjador mentre la filla s’ho mira des del passadís. La dona plora a llàgrima viva, desfeta, amb el davantal brut i mig trencat. L’home té la cara encesa, els ulls fixos i brillants i malgrat que només li queden quatre cabells curts i canosos, té un aspecte descabellat. La dona a la mà duu un objecte que la noia identifica de seguida: el ganivet, el famós ganivet que no s’havia pogut treure del cap des de feia uns nou anys. Tremolosa i insegura, el ganivet li balla entre els dits, li crema, voldria deixar-lo, però és l’única sortida que té. De sobte els veïns truquen a la porta i la dona es despista. Només han estat uns segons, temps suficient perquè l’home li prengui de les mans i somrigui maliciosament, embafat de poder. El deixa sobre el moble del menjador al costat dels àlbums de fotos, fora de l’abast de la curta alçada de la dona, i obre la porta per dir als veïns que no ha passat res, que s’havia caigut una prestatgeria sobre la nena i que per això se sentien crits. Un cop al porta torna a estar tancada, se li desdibuixa el somriure de al cara i s’acosta a la seva muller, l’agafa pels braços i li tona a cridar, sacsejant-la amb força. Ella plora, i se li uneix la filla que continua amagada al passadís, tapant-se les orelles amb totes les seves forces per evitar sentir tot el que els dos s’estan dient aquest vespre: renecs coneguts, desconeguts i d’altres d’inventats, amenaces, records que ara és el moment de reviure, crítiques... Però tot allò passa de veritat, i encara que es tapi les orelles amb força no deixarà d’existir. La dona segueix cridant i plorant, i l’home la llença amb força contra l’equip de música; ella intenta refer-se, ell li gira la cara i la torna a empentar, ara contra el terra. Suat, se li torna a acostar, però ella no ofereix resistència. Es posa les mans al cap i no para de repetir déu meu, déu meu. Dóna voltes pel menjador desesperat, les mans li tremolen com mai i amb el dit cor i índex de la mà dreta intenta trobar-li el pols al coll.


[Continuarà]

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada