24 d’agost 2007

Feines de casa

Acabem de dinar: algú treu els plats de sobre la taula i els va posant curosament dins l'aigüera mentre un altre ja va mullant el fregall i posant-hi una mica de sabó, d'aquell que fa una olor mig estranya que et perdura a les mans durant tota la tarda. Un altre agafa la baieta rosa (mira, aquesta última ha tocat d'aquest color) i neteja el mantel de sobre la taula, ple de molletes de pa, pinyols d'oliva i una mica de vi que abans d'ha vessat. I n'hi ha un que es fa el boig i poc a poc es dirigeix cap a la porta, d'esquena a ella, controlant tot el que passa a la cuina com si no volgués deixar escapar cap detall. Una mica més... Una mica més... Ja és fora! Però tothom se n'ha adonat de que s'ha escaquejat i de que no hi és, normalment es fa veure bastant. Però deu sentir-se orgullós d'haver aconseguit el seu objectiu, no ho sé. No ho sé perquè malgrat haver aconseguit fugir i ni acostar-se a l'escombra, torna. A vigilar-ho tot. A inspeccionar la feina que sobretot estigui ben feta. Suposo que per fer acte de presència: ei que jo era allà com tots, eh! Sí, és clar, tocant-se el que no sona! Però és que fins i tot fa riure veure'l vagant per allà. Arriba silenciós i sense dir res, intentant passar desapercebut sense aconseguir-ho. I comença a obrir els armaris, com si busqués alguna cosa. Però res, ell només mira i segueix inspeccionant, potser buscant empremtes dactilars al pot buit de galetes per després comprovar qui s'ha menjat l'última, o per mirar a veure si troba a faltar aquella altra cosa que si encara fos allà de ben segur que ja seria caducada. Un cop acabada la inspecció, el detectiu passa la mà per sobre el marbre i topa amb les piles ja gastades que són allà per reciclar. Les arracona al costat de la paret, una a una, que quedin ben alineades i rectes; i potser la casa està una mica torta però l'última pila comença a rodolar marbre avall. I ell s'ho mira, i no la cull pas fins que és a punt de caure a terra. I amb una tranquil·litat i parsimònia estressant, la torna a posar al seu lloc, s'espera un segons per comprovar que no torni a rodolar, i aparta la mirada. Seguidament fa el mateix amb els diaris apilats també a punt de ser reciclats. I esclato, tanta passivitat em rebenta. Li ofereixo amb una subtilesa sorprenent l'escombra, em somriu i la refusa, encaminant-se altre cop cap al menjador. Sento com s'asseu al sofà. Està disposat a descansar. És que no fer res és agotador...

3 comentaris :

  1. I quina ràbia que fa estar fent feina mentre veus com hi ha algú que no fa res!
    El proper cop entafora-li l'escombra a la mà des del primer moment i no deixis que s'escaqueji!

    ResponElimina
  2. Ho intentaré però es que mira que és hàbil...

    ResponElimina
  3. hi ha gent que té la cara molt dura, realment. En aquests casos jo crec que no hem d'anar amb subtileses sinó dir-ho directament i que colabore!

    ResponElimina