07 d’agost 2007

Coincidències

Ahir vaig veure a les notícies que van desallotjar a 300 nois de dos càmpings del Pirineu Aragonès, del Valle de Pineta concretament. Els aiguats van fer que els monitors demanessin que els deixessin anar al poliesportiu, perquè així tots estarien més tranquils i segurs. Tot va acabar en un ensurt, perquè ningú va restar ferit ni malalt, només va ser atesa una noia francesa per un atac de nervis. Doncs bé, casualment jo marxo aquest diumenge al Pirineu Aragonès, però no allà sinó a la vall d'Ordesa, i en un càmping, no vaig pas d'hotel. I és clar, ja et fa una mica més de respecte pensar en si farà bon temps, a veure amb les riuades, etc. Anem a un poblet que es diu Fiscal, i està a prop de Jaca i Sabiñanigo, que a són més grans. I amb tot això del xàfec de l'altre dia, a les notícies van recordar la tempesta que va tenir lloc avui fa 11 anys (més coincidències) al càmping Las Nieves de Biescas, que es va emportar tot el que hi havia per davant i on van morir 86 persones i molts d'altres van quedar ferits. Biescas es troba a mitja horeta de Fiscal, però no em sonava d'això. Jo coneixia molt bé aquest desastre, el recordo molt bé: recordo les imatges que veia per televisió d'un immens riu de fang, recordo la gent refugiada damunt les caravanes, també es crits i els plors d'aquells que havien perdut a algun ésser estimat... I recordo al setembre plantar una olivera al pati de l'escola perquè la meva mestra Mercè s'havia mort en aquell tràgic esdeveniment. Tenia sis anys però me l'estimava moltíssim. I ella a nosaltres. I recordo que jo ja sabia que s'havia mort, que no calia que ningú em digués que era de viatge ni que era amb els àngels, sinó que entenia bastant el concepte de "pols som i en pols ens convertim". Amb sis anys. Al pati hi havia un forat molt gros, i a alguns dels seus alumnes ens van fer treure una mica de sorra amb les nostres pales de plàstic de colors, tan sols un gest simbòlic. Dos mestres van plantar-hi una olivera jove i maca, el seu arbre preferit, i després vam obrir unes bosses d'escombraries de color gris que estaven plenes de globus d'heli, que en un tancar i obrir d'ulls es van enlairar pel cel. I vaig plorar una mica, poquet; aquestes coses no fan tan de mal quan s'és petit i innocent.


Però ahir hi vaig tornar a pensar, i és curiós com alguns records tan llunyans estan detalladament emmagatzemats dins el cap, i en canvi som incapaços de recordar què vam menjar dissabte passat. I és que la tinc tan present la seva cara... I tota ella... Era una dona prima i no gaire alta, de pell més aviat fosca. Sempre duia els cabells curts i era mig rossa, mig morena. Recordo que tot i dur-los ben curts de vegades es feia una mini-cua o bé dues mini-cues amb gomes de colors, i quedava molt graciosa. Recordo les seves faccions ben marcades i la seva pell arrugada tot i que no era gaire gran, en tenia uns trenta i pocs, quaranta a molt estirar. També tinc present la bata de quadrets blaus i blancs, sempre arremangada, i sobretot el seu caràcter. Sempre tenia un somriure als llavis, era una dona excepcional. Encomanava l'entusiasme a tothom i jugava amb nosaltres com si tornés a tenir sis anys, empaitant-nos i preparant-nos jocs. Ens portava galetes per berenar i no parava mai, tenia una energia inesgotable. Crec que no he conegut mai cap mestre que gaudís de la seva feina tant com ella. I parlar-ne m'ha fet recordar-la i pensar altre cop en ella, i somriure per un instant, perquè no la vaig veure angoixada ni enfadada (bé, alguna vegada sí, però ben poques), i el seu record és dolç i afable, d'aquells que seran amb mi per sempre.

2 comentaris :

  1. Quin record més trist, però m'alegro que et quedis amb les coses bones. Té mèrit que et recordis de tot això de quan eres tant petita, però és clar amb un fet tant punyent i tant acte simbòlic per tenir-ho present, suposo que és lògic recordar-ho. Són d'aquelles coses que es queden clavades, i no saps per què, les portaràs amb tu per sempre, encara que amb el temps es deformi tot, però en essència mantindràs les claus d'quest record.

    ResponElimina
  2. És que era una dona admirable... I el seus fills que eren una mica més grans que jo però que els coneixia, també van morir amb ella. Però deixant de banda les tristors, prefereixo recordar totes les coses bones. Gràcies pel teu comentari. Una abraçada ^^

    ResponElimina