18 de juliol 2007

A vista d'ocell

Fa dos segons que m’he assegut a l’escriptori i ja m’he d’aixecar: sona el porter automàtic. És un home de la casa OTIS que ve a arreglar un ascensor del bloc de pisos que està espatllat des d’ahir. Torno a la cadira. Al cap d’una estona (potser un quart d’hora), torna a sonar. Remugo, torno a desenganxar el cul de la cadira i torno a contestar. “Correo comercial, me puede abrir por favor?”, i ja que estava allà doncs li he obert, encara que no sempre ho faig, sobretot quan sento cinc o sis persones més que van dient: Sí? Digame? Qui és?

Visc en un bloc de pisos que té vuit plantes, i a cada planta, quatre portes. Molt típic. Doncs jo visc concretament a l’última porta de totes de l’últim pis de tot el bloc, és a dir, al 8è 4a. Té alguna cosa en especial? És atractiu, el número? Llavors, per què sempre els de correus, els que pregunten si es lloga algun pis, l’home de l’ascensor o els que només volen tocar la pera em piquen a mi? De 35 habitatges que hi ha a tot l’edifici, quina casualitat que jo sóc la que té el privilegi d’obrir-los la porta del carrer. I mira que hi ha botons... I precisament tampoc és que topis de nassos amb el botó que posa 8è 4a, ja que al ser l’últim pis has d’alçar bastant el braç (bé, potser això ho dic perquè em trobo bastant per sota la mitja pel que fa a l’alçada...)


Això de parlar de l’alçada m’ha fet recordar quan era una baldufa i no arribava al botó del meu pis. I quan tampoc podia pujar en ascensor perquè el número vuit és a dalt de tot i el meu braç menut no arribava a pitjar-lo... Això sí, pujava les escales tan ràpidament que feia por! Ara pujar els vuit pisos d’una tirada em fa molta més mandra i no ho faig gaire sovint, però baixar-los sí, home, és molt més fàcil!

M’agrada on visc, amunt, ben amunt. Poder veure-ho tot a vista d’ocell des del meu balcó o la meva habitació, que juntament amb els altres dos dormitoris donen a la plaça, on hi ha un parc amb tobogans per la canalla i altres andròmines...



I malauradament també donen a l’aparcament...



El parc li dóna vida a la plaça. Cada tarda està plena de nens que juguen i corren amunt i avall, i pren un aire i un color diferent. No penso el mateix quan estic en època d’exàmens i tinc els xisclets dels nens ficats ben endins de l’orella (sí sí, són petits i potser des de casa són petites formiguetes, però les seves veuetes ben bé que se senten...) I el balcó és un bon lloc per fer el xafarder sobretot de nit, mirant com la gent ve i va, mirant la lluna, els estels, els avions... I quan neva? Tinc el privilegi de veure les teulades nevades dels blocs de pisos dels voltants, i els arbres del parc que llueixen barrets blancs.


Avui no neva i encara no és de nit, però fa un airet agradable i surto a fer el xafarder igualment. La plaça és plena: nens omplint globus d’aigua a la font, mares fent petar la xerrada sota l'ombra dels arbres, avis que surten a donar un tomb de bracet i... Merda! De lluny ja veig venir el carter! Si sona el porter automàtic... Li sortiran arrels abans que jo li obri!

4 comentaris :

  1. jajaja! que bo, xiqueta! a mi em piquen poques vegades al timbre la veritat però si ho fan i no espere visita, no obric mai. Més que res perquè si no éspere ningú no veig perquè hauria d'obrir... i si es un segrestador i em segrestra i em té tot el dia pelant patates i fent truites? no, no, no. Definitivament, que òbriga la porta el veí de sota. Ale.

    ResponElimina
  2. el meu pare va posar un interruptor al timbre de la porta i així el puc apagar quan no vull que em molestin... i més d'una vegada he pensat de fer el mateix amb el porter automàtic, la veritat !!

    Jo en canvi visc a un primer... i tinc "la sort" d'assabentar-me de tot el que diuen els veïns i les veïnes quan estan asseguts/des prenent la festa i fent safareig. El carter en canvi no sol picar gaire.

    ResponElimina
  3. jejeje home però encara li hauries d'obrir la porta del pis no? Doncs a mi la truita de patates encara no em surt com la de la meva mare, així que el segrestador se les menjaria una mica crues crec...

    Jo més d'una vegada no li he obert però com que al meu pare sovint li arriben paquets certificats de la feina, doncs després tinc remordiments... sinó l'ha d'anar a buscar a l'oficina de correus que és a l'altra punta del poble, i per acabar-ho d'adobar comença l'interrogatori: i com és que no eres a casa? Què feies? etc etc etc...

    ResponElimina
  4. Et truquen pq saben que ets i obres. Al nostre bloc de pisos passa el mateix, als que no obren mai ja no truquen. Algun dia que estat per casa en hores de feina he sentit com sonaven els timbres dels veïns que sempre hi són i el meu no. També ho entenc, que el pobres perden molt temps esperant que algú obri la porta i a cada lloc el mateix.
    Per cert, una cosa que és d'un post anterior, felicitats pels 4000 metres nedant. M'agrada nedar, però això no ho faig ni que m'estirin. Segur que no ets un dofí? :P

    ResponElimina