31 de juliol 2007

A peu de carretera (2/4)

Amb els anys ja ni s’exaltava en sentir-los cridar i discutir. Ben trist. Aquella melodia s’havia convertit en una rutina que ella suportava gràcies amb un ritual particular, també monòton, que ella duia a terme amb solemnitat, com si fos un acte protocolari: anava a la seva habitació, jeia sobre el llit, cap per amunt, i mirava el sostre amb els ulls fixos, sense apartar la mirada. Després obria el calaix amb la mà dreta i en treia el walkman (que al cap dels anys va evolucionar en un discman i més tard es va convertir en un mp3). Els auriculars a les orelles i prémer el botó del play. Així acabava el ritual. Al cap d’una estona aixecava un dels auriculars i escoltava: si ja s’havia acabat el murmuri, jugava o llegia, però sempre a la seva habitació. Si encara durava la baralla, seguia escoltant música una estona més. Així s’acabava tot per ella, no entenia el per què de tantes discussions i li feia por sortir de l’habitació amb el mal ambient que es respirava. A més a més, encara que els crits s’haguessin acabat, potser el pitjor era el període post-baralla. Entrava el pare en acció, intentant buscar tres peus al gat a tot, tot amb un silenci sepulcral que només es trencava per criticar o dur a terme algun interrogatori. Si trobava papers fora de lloc els estripava sense preguntar ni mirar què hi havia escrit, posava al dia la llibreta del banc i volia justificar en què s’havia gastat cada cèntim... I la mare... La mare en acabar les crítiques, insults i males cares, encara somicava una estona amb uns ulls que li brillaven, fent pampallugues. Després es resignava a anar amb peus de plom, no dir res, no fer res.


La noia va aixecar el cap, protegit fins aleshores entre les cames. Els pantalons estaven xops d’humitat i llàgrimes, l’esquena estava encarcarada i notava que no tenia forces ni per aixecar-se. Així que va seguir asseguda meditant, reflexionant sobre tot el que recordava, lligant caps, preguntant-se i maleint-se per què no se n’havia adonat abans. En realitat ho sabia tot: escoltava rere les portes i fugia si sentia passes, no era tant innocent i no estava absent dels problemes casolans. Així doncs, per què no havia fet res? No era tan petita... I ara? Per què fa uns instants la por l’havia petrificat i havia actuat d’aquella manera? El fred li congelava les idees, així que les seves galtes van trobar altre cop els genolls i un sospir resignat va reprendre els pensaments que li rondaven el cap aquella nit.


Anys més endavant, tot continuava igual. De tota manera, la relació amb el pare sempre havia sigut freda i distant. Un hola i un adéu cada dia i poca cosa més; inclús de vegades ni això. I no trobava a faltar res més, perquè mai havia tingut res més que allò. Com podia trobar a faltar llargues converses, somriures, afalacs o abraçades si ni les recordava? Així que el que sí recordava eren més baralles i discussions, encara que cap era tan clara com la del ganivet. La imatge d’un garatge es creuà de sobte en els seus pensaments i va desaparèixer de cop i volta. Què significava...? És clar, la casa de la tieta; el dia que en una de les seves paranoies va començar a llençar el que tenia al davant contra la porta del garatge, cops que ressonaven per tot el carrer: troncs petits, un martell, un tornavís... La porta de color groc pàl·lid va quedar plena de ratllades de color gris metàl·lic. Ella i el germà s’ho miraven a través de la finestra de l’habitació, fins i tot reien una mica perquè la situació fregava un humor desorbitat, sense solta ni volta.


El germà... El trobava a faltar des que havia marxat de casa. Es guanyava bé la vida, i tenia suficients estalvis com per viure a cos de rei. Així que era normal que no s’ho pensés dues vegades. Després de la mare, ell era el segon al qual li havia tocat més el rebre. No sabia per què però ella estava sovint fora de les discussions, amb ella no s’hi ficava. Però amb ell sí, i no una vegada ni dues. La mare sempre deia que n’estava gelós: gelós de no poder competir-hi, de sentir-se inferior, de no haver aconseguit arribar on era ell i conformar-se amb una feina d’administratiu després d’haver deixat penjada la carrera, que el sou que guanyava el seu fill cada mes superava el seu en un 200 %... Encara ara a la noia li costava entendre aquella teoria. Com podria un pare estar gelós del seu propi fill? (I de ben segur que era el seu pare... A les fotografies de quan eren petits, eren físicament pastats) Però és clar, o era allò o bé les seves reaccions, les vegades que li havia fet la punyeta, i tot el que resultava irracional de la seva conducta seria degut a una paranoia psicòtica, a una ment embogida. I la veritat, li feia molta més por pensar que dues habitacions més enllà hi vivia un paio amb el cervell mig girat i que a sobre era el seu pare, que no pas admetre que els gelos se’l menjaven per dins.


Però el germà va marxar feia uns sis o set mesos. El detonant va ser la nit de Sant Joan, quan a les dotze i mitja de la nit va entrar a l’habitació de l’ordinador i, amb unes estenalles a la mà, va tallar alguns dels cables de l’ordinador del noi. Van saltar guspires per tot arreu i va anar de ben poc que no s’enrampa ell també, però ho va fer sense dir res ni discutir. Van saltar els ploms. El germà, atònit, no sabia què dir, mentre el pare s’allunyava poc a poc cap a la seva habitació i abans de desaparèixer rere la porta va dir bona nit amb un to cínic repugnant. Dues setmanes més tard ja havia trobat un pis per a ell sol a l’altra punta del poble, feia les maletes i fugia d’aquell infern. Ella li hagués demanat que se l’emportés, però deixar sola la mare... Valia més que no.


[Continuarà]

Avui: Se m'ha acabat anar a la piscina, me la tanquen fins al setembre... Paciència, Laia, paciència!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada