30 de juliol 2007

A peu de carretera (1/4)

Això és el principi. Quan estigui inspirada, escriuré petites històries que em passin pel cap, perquè tan fugisseres com són, no es puguin escapar de mi.

És un divendres a la nit i fa fred, molt fred. Des d’on ella està, veu el poble com una taca grisa pena de petits punts grocs per totes bandes. Petites llums de les cases que encara no s’han adormit, dels carrers que encara són desperts. Però tot li queda molt lluny i no sent pas l’escalfor de les llars, tot el contrari. Asseguda a terra, a la vora d’una carretera secundària de muntanya, poc a poc va notant com la fredor de l’asfalt li penetra dins el cos fins a petrificar-li els ossos. Hi ha una bicicleta vermella molt atrotinada al seu costat amb el manillar i els pedals trencats. Ella té les cames doblegades, encarcarades, i amb els braços les envolta i apreta ben fort, abraçant-se a si mateixa, intentant donar-se una mica d’escalfor. El soroll dels grills és per tot arreu, i de tant en tant sent el so de branques que espeteguen. Deu ser algun porc senglar, pensa. I llavors encara fa més pressió amb els braços, com si volgués convertir-se en una massa irreconeixible i que la bèstia passés de llarg. Amb la cara enfonsada entre els seus genolls, no pot evitar que se li humitegin els ulls mentre pensa. Com pot ser que hagi arribat fins aquí?, es pregunta una vegada i una altra. I sembla una pregunta sense resposta, perquè la humitat es condensa i li comencen a caure petites llàgrimes galta avall. No ho sabia, no ho recordava. Potser tot va començar quan... Bé, segurament no va començar llavors, però ella n’era conscient des d’aquell moment, des d’aquell dia...


Dins el menjador d’un setè pis, una dona para taula. Els plats i els gots, els coberts i la beguda. La noia de la carretera nou anys més jove s’ho mira des d’un cantó de la taula mentre el seu cos es balanceja a banda i banda, al compàs d’un ventilador. És un mes d’agost insuportable, fa molta calor. La mare fa un crit i arriben un noi més gran que la nena i un home d’uns trenta-cinc anys. Tots seuen a taula i gaudeixen del dinar fins que després del primer plat comença una discussió. L’home i la dona criden, i gradualment pugen el to de veu. Se’ls sent des del replà de l’escala, i potser des de la porta d’entrada del bloc de pisos i tot. De sobte l’home calla i la dona s’aixeca, com si no hagués passat res, i quan torna porta una safata amb el segon plat. La nena i el noi s’ho miren sense immutar-se, els pares ja havien discutit d’altres vegades. Però més tard, mentre l’home talla la síndria que hi ha per postres amb el ganivet, un petit comentari de la dona fa que la baralla torni a esclatar. Es tornen a encendre, a cridar; de sobte, l’home agafa el ganivet i l’alça amb to amenaçador. La dona calla i no diu res, i els nens tampoc: prefereixen mirar-s’ho a distància i ben callats. La nena, però, no resta indiferent, té els ulls oberts de bat a bat i mira espantada el seu pare amb el ganivet a la mà. Llavors, veu com l’home deixa el ganivet damunt el moble del menjador, al costat dels diccionaris i els àlbums de les fotografies del casament, mentre amb un to concís diu: val més que ho deixi aquí o encara em portaran a la presó. Potser ella és petita, però no lo suficientment ingènua com per no entendre les poques paraules que suren a l’ambient i que l’home no ha pronunciat pas, però que tots han entès. Prefereix quedar-se quieta, asseguda a la cadira i ben recta, així no podrien renyar-la per res, que ja se sap que en moments crítics, quan es respira un aire massa carregat, qualsevol detall pot acabar amb un càstig monumental.


Després d’allò en recordava molts, de moments d’histèria. Però aquell els superava a tots dins la seva memòria, era el que recordava amb més claredat, cada gest, cada mirada. I allò va acabar allà, no va continuar l’endemà ni més tard; en canvi els pares havien tingut en altres ocasions discussions d’una setmana sencera o més. Què tenia d’especial aquella situació? Ella recorda que aquell dia no va patir pas, potser li va semblar tot un somni. Potser ho tenia tan present perquè des de llavors ja no podia mirar amb els mateixos ulls al pare, potser perquè des de llavors li havia agafat por.



[Continuarà]

5 comentaris :

  1. Molt bé narrada i molt bé ambientada la història, felicitats !!

    Això si... de petita no sé jo si la titllaria eh? ;)

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Ei!
    He descobert el teu blog i m'ha agradat molt, sobretot quan he vist que tens la mateixa edat que jo.
    T'he deixat un comentari al post anterior, seguiré passant.
    Un petó!

    ResponElimina
  4. llàstima que la història siga tan real... alguns pares fan por, sí...

    molt ben escrita!

    ResponElimina
  5. Gràcies carquinyol, i ja he vist que has tancat per vacances! Torna al setembre eh...

    Benvinguda Linwë i gràcies!

    Nimue, viure atemorit és realment asfixiant, estar en un tensió constant, atent a l'altre a veure què fa o deixa de fer... Un petonet!

    ResponElimina