20 de juliol 2007

Faraons del desert

M’agradaria viatjar amunt i avall sense parar fins que no quedés cap racó del món que els meus ulls haguessin inspeccionat i dels quals hagués pogut gaudir. M’agradaria conèixer noves maneres de veure la vida i el que m’envolta, nova gent, nous costums, tastar nous menjars. Massa coses m’agradaria fer, però qui diu que no puc fer-les? De què em serveix l’ordinador, Internet, la National Geographic i la imaginació de la ment sinó per exprimir-los al màxim i treure’n tot el suc?

No puc dir que no hagi visitat coses al llarg de la vida, ja que he estat a Itàlia, França, Espanya i Andorra (ja mítica... Jo no ho entenc però la meva iaia cada any hi va amb la parròquia, cada any... Jo no sé què més li queda per veure d’allà!). Però allò que en dius un viatge més aventurer, exòtic... No n’he fet cap. En viu vull dir, trepitjant terra ferma i palpant. Però sí dins el meu caparró, doncs en els meus somnis us puc assegurar que he visitat mig món i, afortunadament, encara me’n queda mig més per descobrir. I un dels que encara em queda és Egipte.


Un jeep de color verd em porta entre les dunes fins a la ciutat d’El Caire. Porto una espècie de mocador al cap lligat d’una manera estranya, però que em manté la closa i les idees ben fresques. De sobte el jeep s’atura: sense adonar-me’n sóc davant les piràmides de Giza, l’única de les set meravelles del món antic que es manté de peu, amb magnificència i imposant-se, gegants que des de les alçades controlen el món. M’imagino les seves entranyes, els passadissos que condueixen a la cambra reial i els que no porten enlloc. Bé, sí, a una mort segura per aquells que volguessin destorbar el descans del faraó. Foto mental (m’he deixat la camera). I ben a prop, la Gran Esfinx, una mescla de lleó i home que sembla interrogar a tota persona que s’acosta a les piràmides.


Tot seguit, la tomba del faraó Tutankamon, que amb tan sols dinou anys ja va morir. S’hi amagaven nombrosos tresors que han viatjat per tot el món . És famosa per conservar-se en molt bon estat, per les seves pintures i jeroglífics, però sobretot perquè els seus descobridors van morir temps després, segons es va dir al principi, víctimes de la seva maledicció... Millor seguim amb el viatge, que encara queda molt per veure (Una altra foto mental).


Petites gotes de suor em van caient pel front. Em passo la mà pels ulls i ja sóc dalt d’un dromedari, camí de Karnak. La veritat és que tants sotracs i aquest gep... m’estan deixant el cul fet un manyoc! Però ja hi hem arribat: el temple d’Osiris, el de Ramsés II, el d’Amón... Columnes amb milers de secrets inscrits amb cura, pedres que han resistit el vent, el sol i la pluja, i més esfinx presidint aquests santuaris sagrats de la història d’Egipte (saturació de fotos mentals).


Tot el que veig és el llegat d’una de les civilitzacions més antigues, que va crear amb les seves pròpies mans aquest paradís, un dels paratges més vells (i bells) del món. I us ben juro que una posta de sol al desert és un espectacle meravellós. Si per mi fos no tancaria mai les parpelles, mai, mai... Merda, s'han tancat, però les tornaré a obrir... Oh! ja torno a estar asseguda davant l'ordinador i pitjant les lletres del teclat... Però ha estat bé, m'ha agradat força ser-hi.


Bé, ara només em queda anar-hi de debò. M’agradaria tant tenir un zèppelin com nimue... però ja que no el tinc, us presento el meu amic que m'ha acompanyat durant el viatge.



[Aquí podreu gaudir del llegat de l’Antic Egipte]


3 comentaris :

  1. bonica, t'encantaria Egipte. Jo vaig estudiar a El Caire encara que sense dubte la meua ciutat favorita és Alexandria. Algun dia hi aniràs!

    ResponElimina
  2. Ei... almenys ja tens el viatge ben preparat i saps el que vols veure !! Això ja és un gran avanç. ;)

    ResponElimina
  3. Nimue, això espero!

    Només sé el que he vist als reportatges i les fotografies que es pengen a Internet, i amb el que he llegit ja em venen unes ganes boges de ser-hi!

    ResponElimina