22 de juliol 2007

Màgia

Desapareixen. Com per art de màgia i sense cap explicació. Bé, la meva conclusió es diu hipocresia, interès o qualsevol altre mot per l’estil.


Les tardes, que sempre duraven des de que acabava de dinar fins que el sol s’amagava a la vesprada, ara són llargues, llarguíssimes, infinites. Com per art de màgia.


I no només s’allarga el temps, sinó que desapareixen coses. Més que coses, desapareix la gent. Els uns perquè marxen a rascar-se la panxa muntanya amunt com les cabretes, d’altres ho fan a peu de platja i estirats damunt la sorra. Però els que no marxen també desapareixen i es tornen invisibles, no es deixen veure. S’amaguen sota un llençol que desmaterialitza la matèria i esdevenen pols, aire, o una altra cosa microscòpica, no ho sé ben bé. El que sí que sé és que desapareixen. I no ho voldria pas que ho fessin. Però és així.


M’envolta la hipocresia, i no em deixa anar, em lliga de mans i peus i em posa un esparadrap a la boca perquè no cridi. Tampoc pensava anar enlloc ni xerrar pas. M’hagués conformat amb el que em tocava viure, com tothom. Ben mirat, és una hipocresia estranya, poc corrent, mútua i necessària alhora. Bé, no sempre és mútua, i aquests casos són els pitjors. Quan jo no la veig per enlloc i en canvi ella hi és present en l’altra gent, però no dins meu. I com que no la veig, ni m’entristeixo ni decaic, i tot és possible i meravellós. Però quan arribes al final es deixa veure, alhora que cobreix amb el llençol desmaterialitzador a l’altra gent i els fa invisibles. I són els pitjors moments, quan em sento enganyada per ella, perquè no es deixa veure, perquè s’amaga covarda fins l’últim moment. Des del principi m’ha anat esprement mica en mica, amb cura, i jo poc a poc anava perdent tot el suc, tot el que jo podia donar de mi. I quan me n’adono, ja s’ha fet visible i em mira amb uns ulls fixos, mentre poc a poc va bevent un deliciós suc de cirera, i jo me n’adono que estic prima i raquítica, que m’he quedat amb la pell mig arrugada i el pinyol mort de fàstic al mig.


Sembla que estic condemnada a somriure entre les quatre parets d’allò que s’anomena institut, i ja és ben trist. Tot sembla fugir i esvair-se, estar fora del meu abast. I sento que he fet tot el possible per evitar-ho però que, evidentment, no ha servit de res. Jo no en tinc la culpa que un cop surto d’allà tothom tingui un llençol desmaterialitzador d’aquells. Jo també en vull un, no sé pas on el compren. Però si el tingués em perdrien de vista durant una temporada.


També existeix la situació inversa. Aquells que creies desapareguts, simples individus que rondaven pels passadissos; i que ara de sobte la soledat els supera, i recorren a tu com si fossis l’aire que necessiten per respirar. Però deixo que s’ofeguin perquè no signifiquen res per a mi, per despit. A mi la soledat ja no em supera, he aconseguit associar-m’hi i saludar-la quan la veig pel carrer. Em sembla que viu al mateix barri que jo, últimament la veig molt sovint...

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada