07 de juliol 2007

Ceguesa

De tots els sentits que tenim, si ens deixessin escollir amb quin quedar-nos escolliríem la vista. Jo és el que més trobaria a faltar. Fem la prova: podem no sentir res quan toquem algun objecte o quan ens toquen; podem engolir aliments sense saber si són dolços, salats, amargs, picants, amb gust de menta o de canyella...; podem també no sentir res i llegir els llavis de la gent, i de vegades no sentir certes olors fins i tot pot ser gratificant, però si ens tapen els ulls amb una bena i ens deixen al mig del carrer què fem? Jo quedo admirada dels invidents que trobo pel carrer i que no topen amb cap obstacle ni tampoc es desorienten. És molt dur però, aprendre a viure sense veure-hi res, per això és molt més llarg el període d’adaptació d’aquells que s’hi tornen durant la vida que no pas el dels que ja neixen cecs. Però ara bé... I si ens trobéssim en un món obscur, on no hi arribés la llum del sol i per suposat, tampoc tinguéssim llum elèctrica, foc per il·luminar-nos o qualsevol altra font lumínica que se us pugui ocórrer? De què ens serviria veure-hi? En aquest cas, tal i com passa en aquelles persones que perden algun dels sentits, es desenvolupen els altres per tal que siguin més útils. I això és precisament el que han fet el dofí del Ganges i el dofí de l’Indus (tant de merder per acabar parlant dels meus estimats dofins...). Aquestes dues espècies pertanyen a la família dels Platanístids i habiten els rius Ganges i Indus, respectivament, i d’aquí prové el seu nom. Són dofins que estan en perill d’extinció sobretot per la destrucció del seu hàbitat natural. La seva morfologia és una mica curiosa i estranya a la vegada, allunyada de la del típic tursiops del zoològic. El musell és allargat i fi, les aletes laterals són amples i amb forma de pala i la dorsal gairebé ha desaparegut. El que caracteritza aquestes dues espècies és que han perdut la vista, són dofins cecs. Els dos rius on viuen són d’aigua molt tèrbola i marronosa, on la visibilitat és gairebé nul·la, per tant el sentit de la vista no és gaire útil en un espai on no s’hi pot distingir gaire cosa. Aquest animals però, com totes les altres espècies de dofins, disposen d’un sentit de la oïda molt fi i són capaços de produir ultrasons en el que s’anomena ecolocalització. Durant aquest procés són capaços d’emetre clics, que reboten en els cossos que hi ha al seu voltant i retornen a ells en forma d’eco, podent així determinar a quina distància es troba el cos (ja sigui aliment o no), la forma, la textura... Aquestes espècies en concret tenen aquesta habilitat encara més desenvolupada, i al seu voltant s’estableix un concert d’ultrasons memorable. Per a ells estar cecs no representa cap problema ja que no necessiten els ulls per gaire cosa: viuen en aquella ciutat submergida en una foscor que els envolta i no els permet saber què tenen al voltant.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada