04 de maig 2007

Visions

El tercer dels sentits. Imatges que ens penetren i dins el nostre cap s’instauren sense demanar permís, però que sense elles cauríem dins un món fosc del qual no en podríem sortir. La màgia dels colors, del moviment... Fusions d’elements que acaben formant una meravella, un petit regal als nostres ulls.

La natura en estat pur ens proporciona paisatges i imatges inoblidables. L’horitzó. Una línia definida, nítida, que trenca l’harmonia del mar i l’ajunta amb el cel. Les ones es perden cap al cel, i d’un blau fosc intens passem a un cel clar amb petites taquetes blanques aquí i allà. Taquetes que formen basses de cotó fluix, que sembla que puguis agafar amb les dues mans i moldejar com et vingui de gust. El ventet que bufa fa enfurismar una mica les onades, que trenquen enmig del mar desprenent flames blanques d’escuma que de seguida es perden, però que sembla que per un instant intentin marxar cap al cel. Frustrant allargar la mà per poder toca la línia nítida que t’espera amb els braços oberts i no poder. Avances un pas i ella retrocedeix, juganera. Mai arribes a tocar-la. Però ella segueix allà, disposada a deixar que la teva mirada s’hi perdi per sempre i es buidi el teu cap de cabòries. Permetent que et sentis lliure, fresca i plena de la seva immensitat.

Plou a la ciutat. Una imatge trista, amb la gent descansant a casa, amb poques ganes de sortir. Però també té el seu encant, excentricitats, i una curiosa perfecció i simetria en tot el que l’envolta. M’ha enxampat enmig del meu passeig matinal. Corrent em refugio sota d’una balconada per no agafar una pulmonia i a veure si para. M’ajupo i embobada vaig observant el bassal que es forma als meus peus. L’aigua s’escola pel clavegueram a la meva esquerra, però la pluja és intensa i el bassal va creixent. Una pluja d’aquelles finíssimes, amb gotes que cauen com agulles i que tan sols tocar a terra es trenquen. Sobre el bassal, formen cercles perfectes que es propaguen i es van fent grans i grans fins a morir i desaparèixer. Com tothom.

Un petit detall del que som nosaltres. Del que sóc jo. Un forat indiscret que em mira fixament i em segueix allà on vaig. Les nostres direccions es troben vagi on vagi. M’intimida a la vegada que jo a ell. Si m’allunyo del mirall, llavors puc veure el meu nas, ple de pigues petitones, i uns llavis tallats que no paren de jugar. Si m’apropo més, aquell forat verd torna a acostar-se’m, intentant veure més enllà del que pot veure a simple vista. I ja posats, l’analitzo bé: Obscur i misteriós, s’envolta d’un bosc de mil tonalitats verdoses i blaves indefinibles. Línies que es creuen i entrecreuen sense parar, caòticament, amb un encant difícil de descriure. T’inclouen dins una roda que et captiva i no te’n deixa sortir.

Ben curiosa és l’última imatge que em ve al cap. Em va donar la sensació que el temps s’aturava. No sé si alguna vegada haureu vist un rellotge semblant als de sorra, però que en el seu interior hi ha una substància llefiscosa, com si fos gelatina. Al tombar-lo, aquesta comença a lliscar lentament i silenciosa. Quan arriba al límit de l’orifici, comença a baixar lentament, formant un fil gruixut i dens que conforme va caient, es va fent prim, prim. La monotonia del seu descens es trenca de sobte. Comença a baixar en forma d’espiral com per art de màgia. L’espiral es fa gran, l’arc descrit va en augment fins que altra vegada sense motiu aparent, retorna a la monotonia inicial del seu descens. En aquest instant sembla que no llisqui, que estigui en suspensió, sense moure’s, regalant-me uns segons que només jo, pel sol fet de mirar-lo i donar-li vida, tinc dret a gaudir.

1 comentari :

  1. Francament, Laia, m'has deixa't sense respiració.

    Avui m'he proposat llegir-te i haig de dir que ha estat un verdader i absolut plaer. Ínfimes vegades, i per voluntat pròpia, he decidit llegir de nou una entrada d'un blog.

    La forma en que descrius cada petit detall es fa amè i considero que es exemplar. No extens pel simple fet d'allargar, sinó que, a més a més, ho fas mantenint la gentilesa de l'anterior paraula. Et felicito.

    Tan sols per arribar a saber més de les imatges que ben acompanyen a l'escrit, un ull verd preciós i un rellotge tirant a curiós, m'ha passat pel cap el que succeiria si em quedés sense tercer sentit a meitat de l'escrit. Em quedaria amb les ganes de saber-ne més!

    T'has guanyat un lloc als meus favorits.

    Una abraçada.


    Emi.

    ResponElimina