10 de maig 2007

Sons

Sons, que no sorolls. Agradables, emotius. Que ens serveixen per indentificar llocs, cançons, persones. Vibracions que a 340 m/s penetren la nostra oïda, acariciant-nos els sentits.

La remor del mar, amb aquell vaivé. Com una respiració lenta i costosa. Inspira, i s’emporta tota l’aigua; expira, i el so de l’aigua que flueix amb més força, més violència, intentant arribar el més enllà possible, més enllà que aquella última goteta de l’onada del costat.

La guitarra. Un instrument màgic i un timbre encantador. Els dits que recorren les cordes amb delicadesa i a cada pas deixen anar una nota que desapareix de l’aire, però que ja he fet meva, l’he empresonat ben endins i es repeteix una i una altra vegada.

O aquella cançó que té un significat especial però no per la lletra. És d’aquelles que ni tan sols sabem què volen dir o què s’hi diu, ja que són en un idioma estranger. Ens limitem a deixar-nos endur pel seu ritme i elegància i per això ens agraden. Parla de sexe, d’amor, de gelosia? Ni idea. Em parla de sensacions. Li contesto amb un moviment de cap o amb tot el cos, surant enmig de l’atmosfera que les seves notes creen, agitada sobre el coixí que el mi, el re i el sol teixeixen en l’aire.

Un so que no és encantador, ni fabulós, ni tendre. És quotidià, familiar. Sola a l’habitació, amb la casa buida. El so metàl·lic d’unes claus que juguen dins el pany. Nyeeeeeec. La porta grinyola i es plany demanant 3 en 1. Qui serà? La mare, el pare, el germà? Nyeeeeec. La porta es tanca. Ningú diu res. De seguida apareix altre cop aquell so metàl·lic que repica. Xoca contra algun objecte, segurament de fusta. Jeu i s’adorm sense fer més xivarri. És la mare, inconfusiblement. Com un robot mecànic programat, cada vegada que arriba del carrer obre la porta, tanca i tot seguit deixa caure les claus sobre la caixa del quadre de llums i el diferencial. La caixa que té aquell paisatge verd amb uns ocellets volant a través d’un cel blau artificial.

Alguns sons dels que diàriament metrallen els nostres pavellons auditius. Ah! Me’n deixava un. Una veueta fina, amable i dolça que m’explica coses de la seva vida, em fa confidències sobre com se sent o què li passa. Té una vida paral·lela a la meva, amb coincidències massa coincidents que m’ha conduït a denominar-la “el meu jo interior”.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada