12 de maig 2007

Sense títol

Noia. Arriba a casa després d'un matí llarg i ple d'emocions. Té un sentiment estrany que la posseeix, entre l'egoisme i l'enfurismament. No sap ben bé d'on li ve aquest neguit, aquesta angoixa, aquest petit brot de mala llet. Li agradaria que les coses haguessin anat un pèl diferents però ja no s'hi pot fer res. No està contenta amb ella mateixa, no està d'acord amb el que sent, no voldria sentir-ho. Fa que se senti bruta per dins i massa cruel, no imaginava que pogués sentir aquest tipus de coses i sobretot envers certes persones. "Però tots som humans" pensa; un raonament en veu baixa, molt baixa, tan dèbil que no se sent i no serveix ni per autoconsolar-se. I comença un episodi estrany.

Els coixins que té a mà van a parar a terra. Intenta evitar els miralls per no espantar-se del que pugui veure-hi. No la imatge, no, sinó el que s'hi reflexa a través d'una mirada de pròpia decepció. Recorda que no ha dinat. Un plat de llenties eixutes jeu sobre els fogons amb un cartellet que posa el seu nom. L'agafa, obre el calaix de dalt, en treu una forquilla i comença a endrapar, sense respirar gairebé, amb ràbia. Les llenties que intenten fugir de l'estri són caçades aviat, sense gaire dificultat. No en pot quedar ni una! Tot seguit les postres... Avui, doncs una pera, que desapareix en tres minuts.

L'estómac satisfet, l'ànima no. Ara una cullereta d'aquestes de postre, i a per la nevera: melmelada d'albercoc, un glop de llimonada... No hi ha res interessant. Tanca la porta amb rapidesa i àvidament corre cap al primer armari. Les mans inquietes obren el paquet de galetes, que acaba estès sobre el marbre. Un parell de galetes a la boca, quatre queixalades i gola avall. Un grapat de cereals amb mel i un altre dels integrals amb fibra, els de l'esmorzar. Ara l'armari del costat: a dalt a l'esquerra un pot de crema d'avellanes que va sobrar farà un mes. Els ulls esbojarrats busquen pertot la cullereta, amagada sota el diari. Un "pop" a l'obrir el pot. La cullereta va rascant l'envàs de vidre i una llengua serpentina, llefiscosa, la va llepant i rellepant. Una altra ullada a l'armari. Però sembla que no hi ha res.

La cuina empantanegada de dalt a baix, en un desordre caòtic i irracional. La noia torna a ser conscient i sense acabar-s'ho de creure mira al seu voltant. La cullereta s'allibera i cau a terra amb un "ding" suau. La jove obre la porta que comunica amb el rebedor i es mira al mirall que cobreix tota la paret. Es deixa caure a terra de qualsevol manera i continua mirant-se al mirall mentre una llàgrima minúscula li cau galta avall. I un malestar físic i mental indescriptible que ja no es pot reparar

L'estómac massa ple. L'ànima massa buida.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada