04 de maig 2007

Sabors

Avui toca parlar de teca... Dels petits detalls que fan que certs plats o aliments ens proporcionin una sensació instantània tan gratificant. No menjar per nodrir-nos. No menjar per subsistir. Menjar per plaer. Menjar per gaudir.

La poma que es cull abans de que maduri té aquella consistència dura i un punt àcid, ideal quan es té set. Només de veure-la em fa venir salivera, i la llengua es mou inquieta d’una banda a l’altra de la boca. Cap a dins. Al cap d’unes sis o set mossegades ja no en queda res... Bé, a veure què més trobem... Xocolata! Però d’aquella fosca, negra, intensa, d’un 70% com a mínim, pura, exòtica. Amb les mans en trenco una presa que se’m resisteix una mica. Observo atentament amb els ulls el que tinc davant, mentre lentament la ressegueixo amb la punta de la llengua sense poder evitar estremir-me de gust. Un cop a la cova, les dents la destrossen, fort, amb un moviment sec, dur. L’escalfor del meu cos poc a poc la va fonent, recorrent tota la boca. Amb la punta de la llengua repasso totes les dents, aprofitant fins a l’última espurna d’or negre que es pugui haver escolat entre els queixals. Els efectes són immediats. A part de la satisfacció i l’instant irrepetible viscut, tinc una aroma dolça i plaent per tota la boca. Em sento els llavis molsuts, gruixuts, i la pell bucal fina, finíssima.

A l’hivern sempre tinc les extremitats glaçades. I és un altre plaer a confessar el de sostenir entre les mans la tassa de llet amb cacau ben calenta, massa calenta. I per tal d’espantar el fred i que fugi corrents del meu cos, acosto la tassa als llavis, primer deixant-me impressionar per l’olor que desprèn. Després, sentint la barreja calenta i dolça com baixa pel coll, pel pit, lenta, poca poc, fent que tota jo entri en calor i que un calfred de satisfacció i gust em recorri l’esquena. A l’estiu, una situació similar però ben contrastada. Ara l’instrument és fred, molt fred. Gelat. De vainilla o fuites, concretament. Però aquest, tan sols tocar la meva llengua es comença a desfer i mor, fet una sopa. Ràpid! Es desfà... Es perd! Mai! Regalimen unes gotetes cucurutxo avall fins a tocar l’ungla. Ràpid , amb un moviment digne d’un llangardaix, desapareix dins la meva boca. Cada porció gelada i dolça s’aprofita, cada porció desfeta però deliciosa és un regal.

Un soroll monòton que fa rebombori i desperta a algú, que tot seguit remuga. Després la calma. Un got ple fins dalt d’una substància ataronjada amb petites bassetes que no sabria definir jeu sobre la taula. No hi ha res millor per començar el dia! Un suc de taronja natural, fresquet, amb la polpa inclosa...

I ja per acabar... No podien faltar les meves cireretes! Dolces i ben madures, d’aquell color roig que es va enfosquint fins a convertir-se en un morat-granat. I un cop entren a la boca, tan tovetes, tan sols entrar en contacte amb les dents es deixen mossegar i delectar, com si es fonguessin. Ei, que això no es menja! El pinyol encuriosit treu el cap a través dels llavis i va a parar damunt del plat. Ara tres o quatre de cop cap a dins la boca! Quina sensació... Que dolces! Quin gust...

També podeu deixar el vostre gust preferit per aquí, aquella delícia que us faci estremir :-)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada