01 de maig 2007

Olors

Deu n'hi do com plou a fora.. a bots i barrals! Però un cop els núvols han marxat atemorits, el carrer desprèn una olor característica... Olor que sorgeix de cada llosa, de cada arbre... L'olor que ens deixa com a record. Una flaire fresca, com si no fos enmig de la ciutat. I gaudir de les olors em porta a recordar-ne d'altres, que a la vegada desperten antigues sensacions i moments, tan bons com dolents. Però cal retenir aquelles olors dolces i que ens agraden, no pas les que ens deixen un gust amarg a la boca o les que ens fan fer una ganyota de fàstic. En general solen ser coses ben senzilles, quotidianes. En el meu cas, m'encanta l'olor que el jardiner municipal deixa al seu pas després de tallar la gespa a les vuit del matí, o la fragància que desprenen les meves mans després de tocar un ramat de menta fresca. O la farigola, amb la qual la mare me'n feia sopes quan tenia mal de panxa; una mescla d'aromatització i màgia.

La cuina és un niu d'olors. Adoro l'olor que fa la nevera quan la mare ha posat en bols les maduixes ensucrades, que es van macerant lentament tremolant de fred... O també la flaire que fa tota la casa quan la llet bull sobre els fogons, aromatitzada amb pell de llimona i canyella per fer crema catalana o arròs amb llet. Aquesta és la meva preferida, la meva gran debilitat. És com si entrés dins el cervell i totes les preocupacions i maldecaps s'esvaïssin en un instant pel sol fet de tancar els ulls i deixar-me empresonar per aquesta olor tan dolça...

Passar pel costat d'un forn de pa és també tot un esdeveniment. El pa, coent-se dins el forn, desprèn una oloreta inconfusible... Pel sol fet d'olorar sents que mossegues amb delit el crostó, ben torrat, que fa crec-crec entre les dents, calent.

D'altres em fan recordar... Una espelma que s'ha apagat i encara fumeja fa olor d'aniversari, fa olor del desig que has demanat abans d'apagar-la amb totes les teves forces. L'olor d'un estoig nou de trinca em recorda el primer dia de col·legi de quan era petita. Preparar-lo era tot un ritual: els llapis ben afilats, un per un i sobretot un de cada color. La goma d'esborrar ben neta i nova. El regle petit, de color taronja, amb lletres buides per tal de repassar-les amb un llapis molt ben afilat... Finalment, tot cap a dins de l'estoig nou, brillant, amb aquella olor de plàstic tan característica.

Finalment una que m'acompanya cada matí i que realment és ben gratificant a l'hivern sobretot: el quarto de bany després de dutxar-me, impregnat de l'oloreta a sabó. L'aigua calenta que em mullava de dalt a baix i recorria tot el meu cos instants abans s'evapora i forma un núvol espès, embafant el mirall i el "posa-tovalloles"de metall. La fragància del sabó es mescla amb les diminutes gotetes d'aigua en suspensió sobre el meu cap, creant un ambient nou que es distribueix per tot arreu quan trenco la màgia i obro la porta del bany.


Feu la vostra aportació... Transmeteu aquella olor que més us agradi... Que us faci recordar...

1 comentari :

  1. No t'ho creuràs wapi, però recordo els matins de quan era petiteta... Deuria tenir unos 3, 4 o 5 anyets... Que obria els ulls poc a poc i trobava ma mare allà, fent-me companyia, asseguda al meu costat, acariciant-me suaument la careta (llavors de nena petita :D) i em donava un bibi de llet tebia i molt dolça. Espesa. Jo l'agafava amb les dues manetes i començava a xuclar fent ventosa amb la boca. Recordo que quan ma mare sentia que ja xuclava només l'aire que quedava, me'l treia de les mans. Jo m'acariciava l'una amb l'altra i les tenia mig mulladetes de la calor del bibi... Aish... Aquest és el meu secret inconfessable... Fins ara! jajaja :D T'estimu ninette

    ResponElimina