21 d’abril 2007

Una vida molt curta

El meu cos sencer es mou a banda i banda del llit com si un terratrèmol sacsegés tota la casa com una coctelera. Un moment... Terratrèmol? Obro els ulls, sobresaltada, i d’un bot em quedo asseguda sobre els llençols, arrugats, que instants abans m’acollien i em protegien del fred i la humitat que a ara a poc a poc s’estan apoderant de les meves mans. Davant meu, el meu nebot segueix sacsejant el matalàs sense parar de cridar: “que neva, que neva! Desperta’t , va, que neva!”. Faig ús de la meva superioritat d’edat i d’una empenta l’engego fora de l’habitació. Però en el fons jo també sento aquesta curiositat que em fa llevar del llit i acostar a la finestra. Amb els peus nus camino a poc a poc fins que sóc davant del vidre. No és gaire freqüent que nevi per aquí i quan ho fa és realment un espectacle: tothom surt al carrer com si no hagués vist mai com neva. La poca neu que cau mai arriba a cobrir el terra, ja que quan ho intenta, de seguida surten milers de marrecs de tots els racons que cridant com bojos la trepitgen amb avidesa. Des de la finestra puc veure la neu que fuig de tothom i es diposita sobre els arbres i les teulades, intentant sobreviure a la batalla campal del carrer. M’adono que no veig res, que estic tan a prop del vidre que la meva respiració, lenta i encara mig adormida, l’ha cobert de baf i no em deixa veure res. Per què estic tan amorrada al vidre? En realitat no ho puc negar... Si sóc com ells... Com aquells nens que amb ben poca cosa ja són capaços de regalar el millor dels somriures... Si en realitat només desitjaria estar allà amb ells, agafar la neu amb les mans, sense guants, deixant que es desfés mica en mica entre els meus dits i que després les mans em quedessin tallades pel fred... Però es clar, ells tenen com a molt estirar quatre o cinc anys, i que algú de vint-i-pocs anys (d’acord, vint-i-molts) es posi a fer boletes amb la neu marronosa que queda sota els cotxes de la plaça crea una imatge bastant còmica. És millor que la nena rebel i entremaliada que porto dins es quedi allà on és de moment, ben endins. Ja n’estic farta de no poder veure res, hi fa massa calor a dins de casa i el baf continua fent-me la punyeta. Sense pensar-m’ho gaire obro la finestra de bat a bat. Una ràfega de vent gelat em fa voleiar els cabells, m’acaricia les galtes i els llavis i em desperta de cop. Els crits i els murmuris dels nens del carrer omplen tota l’habitació i ofeguen els crits de la meva germana que em crida perquè vagi a esmorzar. Sobre les teulades ara hi ha més neu que abans, i la verdor dels arbres ja quasi ha desaparegut. Els flocs de neu continuen caient com per art de màgia. Ells mateixos són tan enigmàtics, tan purs, tan perfectes... Formes cristal·lines inimaginables que la naturalesa crea del no-res, sempre diferents, mai n’hi han dos d’iguals. Sembla mentida que tan sols siguin aigua... Allargo les mans cap a fora, que fins i tot tremolen una mica i es tenyeixen de color morat pels artells, i deixo que la neu hi caigui a sobre. Però el vent ara bufa en direcció contrària i tots els flocs fugen de les meves mans. De sobte, un de petit i entremaliat cau suaument i es diposita sobre el palmell dret. Ha estat un instant només: m’ha fregat com un petó curt i molt dolç, un d’aquells en que uns llavis molt freds gairebé ni et toquen. De seguida s’ha esvaït, ha desaparegut, no ha suportat la meva pell càlida, acollidora i alhora mortal, ara humida pel seu record.

1 comentari :

  1. Mare meva... Preciós!! :D
    M'encanta, volia sentir-ho i m'ho has fet sentir quan ho llegia...

    Gràcies per aquest moment i fins dilluns guapa :)

    Petons de mel amb xocolata jiji

    ResponElimina