01 de maig 2007

Records de silenci

Per Sant Jordi vaig rebre un llibre anomenat Luna de Lobos, que parla de tres soldats republicans que van haver de fugir, refugiar-se a les muntanyes i robar per tal de sobreviure durant la Guerra Civil Espanyola. Curt però intens. M'ha fet sentir com si jo fos allà, com si el fred que descriu el sentís a la vora, atacant-me, a punt d'engolir-me i matar-me per sempre més... Morir abans d'entregar-se. Dignitat. Orgull. Ideals. Lluita.

M'ha fet comprendre i entendre més a la meva iaia, potser. Una dona que durant l'època de la guerra era tan sols una nena petita, jove, però que va viure en primera persona com anava el món i què passava al seu voltant. Com una ciutat es tornava gris, negra, fosca, com s'emmudia i s'impregnava de figures que passejaven pels carrers com fantasmes. L’autor d’aquest llibre fa unes descripcions màgiques, sensacionals. El llegia abans d’anar a dormir i quan m’aixecava pel matí. Dins el llit. Embolcallada amb els llençols, com si estigués dins la cova on Ángel, Juan, Gildo i Ramiro s’amagaven i des d’on vigilaven el poble, el seu poble de tota la vida. Des d’on veien les seves dones, amics i familiars, que passejaven pel carrer i als quals no podien ni saludar, per no comprometre’ls ni comprometre’s ells mateixos. Per no llençar-se a les mans dels altres com dient: mateu-me. La gana que passaven, el fred, la tristor, el cansament... Tot m’ha fet estremir i amagar-me sota els llençols, com si estigués recordant alguna cosa que em fa mal. Com si esclafant el nas i la cara contra el matalàs aconseguís que tot allò marxés per sempre.

Per tot això i més m’ha recordat a la meva iaia. La seva memòria que va en decadència fa que de vegades l'hagi escoltada amb certa indiferència, ja que aquella cançoneta me l’havia explicada la setmana anterior. Però sempre m’ha quedat a la memòria com li brillaven els ulls mentre parlava. Sempre m’ha explicat alguna història de la guerra. No és la típica dona que només explica batalletes, però sí que fa comentaris en el cas que surti el tema a la conversa. Moltes vegades m’ha parlat de la fam. Conscient de que no pertanyia a una família benestant, sé que a casa seva hi havia poc menjar per massa boques. Quan m’ho explica puc tancar els ulls i imaginar-me-la, agafada de la mà de la seva mare, anat a comprar amb la cartilla de racionament. Només el que feia falta. Per dinar, una sopa de farigola amb una llesca de pa sec que s’estovava i es desfeia a mesura que la meva iaia l’aixafava amb la cullereta, amb desgana, mentre arrufava el nas. El pa, negre, poc atractiu als ulls de la societat d’avui en dia. La carn i el peix eren gairebé de festa major.

Però les històries més divertides i que sempre m’han atret més són les de la vida del meu avi, que va morir quan la meva mare era molt petita; per tant, tot el que en sé és per boca d’ella. La meva iaia actualment encara viu en aquella casa, enmig d’un carrer de Sants molt canviat. Costa de creure que en aquella galeria, ara d’alumini, hi havia un safareig enorme en el qual la meva àvia hi rentava la roba a mà, pujada sobre un tamboret petit, deixant-s’hi la pell de les mans. I com imaginar-me que quan hi vivia la meva besàvia hi havia un pou, compartit pels tres veïns de l’escala, del qual en treien aigua amb les típiques galledes de fusta i ferro rovellat. Un pou enmig de Barcelona! La meva mare reia per la cara que jo feia quan m’ho explicaven. Els arcs de la galeria fets d’obra, irregulars i ara una mica malmesos, van ser construïts per republicans que la meva besàvia amagava durant la guerra. I milers d’històries que no em cansaria mai d’explicar i que fa tan sols uns sis, set anys a molt estirar, em sonaven tan repetitives i avorrides.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada