30 de desembre 2007

Feblesa

Amb aquest post enceto una categoria. La de les paraules. La d'aquells mots que llegeixo no sé on i que em desperten un no sé què (oh, que explícita sóc eh!), un no sé què que em fa pensar i pensar i remirar-me la paraula. I poder dir que m'agrada. O que la odio. O que no em diu res, Llavors, cal buscar-ne de noves, que per això n'hi ha tantes i tanta gent al món.

La feblesa física pròpiament dita és massa explícita i no em diu gaire cosa. Trobo més perillós ser feble en altres sentits, com per exemple ser feble d'ideals, de sentiments, de convicció. Si no tens prou força física, potser acabaràs amb un ull de vellut; però al cap de tres o quatre dies tot haurà passat. Si ets feble interiorment, si tens punts dèbils fàcils de trobar o en tens massa, si ets excessivament vulnerable, massa coses que t'envolten t'afectaran. Masses. I el que és pitjor, t'aniràs enfonsant tu sol, la teva inseguretat, la teva feblesa, no et farà creure en un tu pots, en un ànims.

Ningú pot ser fort per tu. La feblesa es pot modelar, es pot enfortir, cal portar els nostres pensaments i l'autoestima al gimnàs, a fer peses, fins que siguin capaces de moure muntanyes. Éssent fort, tota la resta és menys agressiva. Tot es fa més suportable, res t'enfonsa a la primera, ets capaç de pensar en un demà on el que et turmenta haurà desaparegut. Tot és posar-s'hi, però costa. Som com som des de que naixem i canviar alguns aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden costa. Si no, com és que moltes de les expectatives i projectes típics que es tenen per al nou any (aniré al gimnàs... emmm.. aprendré anglès... mmm... deixaré de fumar....) acaben per no realitzar-se i deixar-se per l'any que ve? (alto, que estic generalitzant eh!). Ens sobra feblesa i ens falta convicció i empenta.

Potser la imatge de feblesa que em ve al cap és la d'un nen o nena. Indefensos davant de tot, vulnerables, febles. I em ve de gust abraçar-los ben fort, que s'acurruquin, no deixar que els passi res. Instint de protecció davant aquells que veiem més febles. Però no vull que ningú em vegi d'aquesta manera, perquè molts m'hi veuen. I sóc més forta del que es pensen, perquè n'he après, i encara hi sóc. Però m'espanta que per una banda m'enforteixo i de l'altra em vaig afeblint mica en mica. Cada vegada em salten les llàgrimes més aviat per poca cosa, cada vegada tinc més dies d'aquells de estic trista i no sé per què. Espero que siguin les maleïdes hormones i que quan se m'acabi l'edat del pavo fumin el camp!!

[És curiós com ha acabat el post... Tenia la sensació que em desenvoluparia de manera ben diferent! Però és així... tal com raja!]

29 de desembre 2007

El dia que feia un fred que pelava i la caldera es va espatllar

Quan cridem sota la dutxa? Jo, normalment, en tres situacions:

- Quan estic molt emprenyada i necessito descarregar per algun lloc (quan l'aigua raja no se senten tant els crits :D)
- Quan rellisco i em foto una hòstia bona (això només ha passat una vegada, d'acord, però també compta)
- Típicament, quan l'aigua surt freda perquè algun simpàtic ha engegat l'aigua calenta a l'altre bany, o quan em quedo sense aigua quan estic mig ensabonada, perquè farà cosa d'un mes que m'han baixat la pressió d'aigua, i al vuitè ho tinc fotut...

Quina és l'opció correcta d'avui? La 3!

Tot ha estat arribar al pavelló i veure cartells per tot arreu: la caldera està espatllada. Buff! I llegir això quan a davant hi tens un termòmetre que marca 3 graus és mooooooooooooolt divertit i fa mooooooooolta gràcia... Però res, res, cap dins! L'aigua de la piscina, lògicament, també estava més freda de lo normal, però això no hi fa res perquè al nedar de seguida entres en calor. Però a la dutxa... Ui quin fred hi fotia! Em recordava l'aigua de la piscina del càmping de la Vall d'Aran on estiuejava de petita, que era entrar-hi i no parar de moure's perquè tenies la sensació que et clavaven ganivets! Doncs bé, que passant de tothom que em mirava amb cara estranya (tothom era una dona, perquè la majoria de gent al veure que l'aigua estava gelada feien mitja volta i cap a casa), m'he posat sota al dutxa i he començat a saltar i a cridar per no quedar-me allà encongida i amb una olor a clor per tot el cos. I sabó per aquí, crits per allà, saltets per una altra banda i ja teníem a la Laia ben neta, i molt freda també. Sort que duia guants, bufanda i gorro, que si no a l'arribar a casa m'hagués passat mitja hora davant l'estufa!

27 de desembre 2007

Records musicals

No sé d'on sortia. He girat sobre mi mateixa un parell de cops i he seguit desconcertada sense saber d'on provenia aquella cançó. D'alguna botiga segurament, he pensat. I n'estava envoltada, i no tenia temps per investigar d'on venia la melodia. Però no l'he oblidada pas. M'ha començat a sonar dins el cap una i una altra vegada, i un munt de records m'han vingut al cap. Records de quan era petita. Records del pati de l'escola de primària. Records de carnestoltes. De sis nens i nenes disfressats de vaquers de l'Oest que ballaven al mig del camp de futbol aquesta cançó:



I la cançó seguia sonant dins el cap. I l'anava cantant fluixet. Quan la meva mare m'ha cridat, me n'he adonat del que feia. Érem dins una botiga d'aquelles que tenen de tot, molt gran, on no t'estan a sobre a cada moment dient què vols, aquelles que m'agraden perquè em deixen xafardejar. Doncs bé, jo anava d'un passadís a l'altre i m'he aturat davant de les espelmes. centenars d'espelmes. De colors, de diferents olors. I al costat les essències. I m'hi puc passar la tarda olorant-les totes. Doncs bé, podíem veure a la Laia que, amb una espelma a la mà, estava ballant la cançó. El mateix ball que m'havien ensenyat quan tenia sis anys. I reia. I cantava. I m'ho estava passant d'allò més bé jo sola. I m'ha fet molta gràcia recordar-me encara del ball. I la gent al meu voltant no existia, però em mirava. I m'he aturat. Però què he fet en arribar a casa? Baixar-me la cançó (lleig, lleig!! ;D ), tancar-me a l'habitació i ballar-la. Pas per pas.

Separar la dreta, creuar l'esquerra per darrere, separar la dreta, cop de taló esquerre. Separar l'esquerre, creuar la dreta per darrere, separar l'esquerre, cop de taló dret. Tres passes enrere, començant pel dret, cop de taló esquerre. Tres passes endavant, començant per l'esquerre, i amb el dret patada a terra i un quart de volta cap a l'esquerra. I tornem-hi... I a la segona vegada, al final fèiem taló, punta, taló, alternant els dos peus, i patada a l'aire. I tornem-hi... I mentre escric això els peus sota la taula no paren!

Anys més tard se'n va fer una versió en castellà que va ser canción del verano. Però jo la primera que vaig sentir ja la duia dins...

No us queixareu eh! Classe de country gratis!!

26 de desembre 2007

Rialles festives

Avui no ha estat un Sant Esteve tradicional. No hi ha hagut ni iaies, ni tietes, ni cosins, ni canelons, ni sobretaula, ni res d'això. Però ha estat un dels més divertits que recordo.

Trencant amb els anys anteriors, he anat al teatre amb els pares i el meu germà, allà al Paral·lel. El carrer era ple de vida i sobretot les entrades dels teatres on hi havia molta gent fent cua: el Victòria, l'Apolo, el Condal, el Molino (aquest sí que tancat...). I no sé per què cada vegada que passo per aquells carrers la ment em retorna uns quants anys enrere, abans que jo nasqués, quan anar al teatre era més freqüent i era un lloc d'oci molt freqüentat (encara hi h molta gent que hi va sovint, però jo no recordava l'última vegada!).

Bé, doncs que ham anat a veure una comèdia, que durava un parell d'hores (sense l'entreacte). I he rigut molt. Moltíssim. Com feia dies. I em pixava de riure a la butaca. I a cada segon sentia riure una dona tres fileres més endavant, una dona d'aquelles escandaloses i que riuen a cada moment. Però jo no me'n podia estar i també reia sovint. I m'ha anat de conya. I en un moment de l'obra els actors s'han quedat en blanc, i han improvisat, i ni ells mateixos podien aguantar-se el riure. I això encara et fa riure més. Rialles. Felicitat. Així haurien de ser tots els Nadals.

En resum, un vespre festiu de conya. Espero que us hagi anat molt bé a tots aquest dia! Ara només em queden uns quants dies amunt i avall... Que he d'anar a veure als centres comercials quines joguines vull per escriure-ho a la carta del reis... Ara es diu així :D

24 de desembre 2007

Postres nadalenques

Uns dels aliments típics d'aquestes festes són els torrons, que no els podem trobar la resta de l'any i dels quals cada vegada se n'inventen de nous i de mil gustos diferents. Una de les històries que corren sobre l'origen del torró a Catalunya (que ja coneixien els àrabs i per tant, de cap manera el vam inventar nosaltres) se situa al segle XVIII.

Es diu que com a motiu d'una terrible pesta que va assetjar Barcelona el 1703, el Gremi de Droguers i Pastissers de Barcelona va organitzar un concurs entre els pastissers per tal de crear un nou dolç que animés i satisfés a la població, que dequeia dia a dia. Es premiaria aquelles postres que fossin tan dures com el marbre i les que fossin tan lleugeres com una ploma. A més a més, havien de ser nutritives, apetitoses i de llarga durada.

Els dos postres que van guanyar aquest concurs van ser les presentades per Pere Torró, que estaven fetes de mel barrejada amb fruits secs (del qual se'n deriva l'actual i típic torró d'Agramunt, fet amb clara d'ou, mel de romaní i avellanes). I pel que fa a les postres més lleugeres, en va sortir guanyador el creador de les neules.

_______________________

He topat amb una web que oferia com a curiositat aquest article, publicat al diari “El Noticiero Universal” del 15 de Desembre del 1906. Quant ha pujat l'IPC des de llavors??

Notícia: Las próximas fiestas

Ante la cercanía de las fiestas navideñas se empiezan a notar ya los preparativos para solemnizarlas debidamente, habiendo establecido muchos establecimientos lotes con
manajares clásicos del día a precios relativamente asequibles. El lote que a continuación se inserta puede adquirse a precio de 60 pts. (0.36 € actuals).

Incluye: 2 pollos asados, 2 botellas de champán francés, 1 terrina de foie-grás, 1 bote de 100 barquillos, 1 barra de turrón de Jijona, 1 barra de turrón de Alicante, 1 barra de turrón de crema, 1 barra de turrón de mazapán, 1 caja de mazapanes de Toledo, 1 botella de moscatel, 1 botella de jerez seco, 1 queso de bola pequeño, 1 lata de jamón york, 1 lata de piña, 1 lata de melocotón, 1 frasco de aceitunas rellenas, 1 lata de mejillones, 1 lata de atún.

“Puede igualmente adquirse lotes por 20 o 30 pts, (0.12 - 0.18 € actuals), en los que igualmente abundan los artículos primordiales para la celebración de estas fiestas”


23 de desembre 2007

Eau de serp


Si no fóssim una espècie dominant dins el món, si existissin altres espècies superiors depredadores de les quals en fóssim una part de la dieta, hauríem de desenvolupar diferents mecanismes per tal de sobreviure i amagar-nos d'ells. Faríem caus, forats, grans edificacions... Tot per tal de no establir contacte visual amb ells i que no ens trobessin. Però... i l'olor? Un sentit que nosaltres precisament no tenim gaire desenvolupat, però que moltes altres espècies sí. Per aquesta via ens podrien trobar, rastrejarien el territori fins a topar amb nosaltres. I un cop sabut això... Voldríem despistar-los, amb mils de colònies, fragàncies, olors estranyes que els destarotessin. I només estaríem aplicant una tècnica que tal i com s'ha descobert, ja fan servir uns esquirols a Califòrnia.


Aquests animalons tenen un depredador directe molt perillós: la serp de cascavell. I per tal d'intentar evitar els seus atacs i el seu verí, el que fan és aprofitar la pell de serp que hi ha al medi, provinent de la muda (el canvi de pell). Seguidament la mosseguen i s'unten la fragància despresa per tot el pèl. Així doncs, mitjançant aquest sentit les serps no són capaces de trobar-los, ja que no els identifiquen com a tals sinó com a serps. I això els és molt útil sobretot als esquirols femelles que són mares, ja que un esquirol adult encara pot sobreviure al verí d'una serp de cascavell, però una cria és massa feble en aquest aspecte.

Tota una fragància que els pot salvar la vida.

21 de desembre 2007

Vuelve a casa por Navidad...

Després d'uns quants mesos sense posar en pràctica les meves dots com a plegadora aficionada de paper... Aquí teniu el meu Pare Noel!


20 de desembre 2007

Cinc de tot

Per començar, aquest post el vaig fer ahir però no el vaig poder penjar, així que el fet que les dates estiguin desplaçades és comprensible :P

En Carquinyol em va passar aquest meme ja fa uns dies (perdó pel retard!), i com que em va agradar això d'inventar i modificar els memes al meu gust, en aquest cas ho faré potser una mica més original també... A veure què en surt!

Jo fa 10 anys:

- Vés amb compte eh!
- Que síiiiiiiiiiii!
- Sobretot no et deixis anar!
- Que no...
- Que ara notaràs el canvi eh! Que el papa et deixarà anar i aniràs tu sola eh!
- Que si mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Buaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
- Ho veus? Ja t'ho deia jo...

[Laia, 7 anys. Li treuen les rodetes de la bici]

Jo fa cinc anys.

[de fons] You´re the one that I want, (you are the one I want), ooh ooh ooh, honey
- Que vas al revés!
- No, és la resta la que s'ha equivocat! Ara tocava això!
- Estem donant la nota i tothom ens està mirant... Calla i segueix als altres! I no em tornis a trepitjar!
- És que aquesta roba és molt incòmoda i no puc ballar bé!
- Bueno, calla! I ara recorda que és dos a la dreta i una a l'esquerra, mitja volta i enrere vale? No la tornis a cagar com a l'assaig!
- Calla i somriu una mica, apa!

[Laia, 12 anys. Participa al festival de Nadal de l'institut, tot fent un ball de la pel·lícula Grease... Sense comentaris de l'experiència...]

Jo fa 1 any.

- Mira!! T'agrada?
- Oh! Quin... bé, que maco...
- Què, no saps què és no?
- Síiiii... ésssss... un gos no?
- No...
- Ah, no, calla... un gat!
- No................................. :(
- Bé, és paper.
- És un ren, inculte, que no el saps veure? Mira, les orelles i el nas i les banyes...
- Uff, hauràs d'aprendre a plegar millor, que això no és un ren ni de lluny...
- Bah, tu, que no saps apreciar l'art... Només coneixes les típiques figuretes del llibre aquell que tenim. Doncs he trobat una web que està molt bé, d'on em puc baixar llibres d'origami molt macos... A partir d'ara en faré de més complicades...
- Molt bé! Així el paper per reciclar no ocuparà tant d'espai!
- Tu calla...

Ahir, dimarts 18 de desembre.

- Què és aquesta olor tan estranya?
- És el forn nou, que a les instruccions diu que ha d'estar encès durant una hora la primera vegada.
- Aahhh... però es podran fer pastissos com els que fèiem abans, no?
- Encara ho he de consultar... I el peix i el pollastre què creus, que hauríem de seguir les instruccions del fulletó o passar de tot i fer-lo com sabem?
- Però podré fer pastissos?
- Home és clar, sinó per què l'hem comprat? Un forn que no funcioni no el vull... Bé, i del que t'he dit què?
- Que bé, podré fer pastissos... ^^

Avui, dimecres 19 de desembre.

- Què ja estàs menys nerviosa?
- No, és que tinc molta calor...
- Bé, doncs si us sembla bé, començaré jo fent les preguntes. Laia, quins han estat els teus principals objectius a l'hora d'elaborar el treball?
- Doncs bé, tal i com he dit a la introducció... [minuts de xerrameca]
- I quan en alguna part del treball, ara no recordo quina, parles sobre els dofinaris... Què en penses? Quina és la teva postura?
- Bé, pel fet que els seus sistemes de comunicació es veuen parcialment afectats.... [bla bla bla]... però no sóc partidària de tancar radicalment els dofinaris, però sí d'introduir petits canvis pel que fa a les dimensions... etc...
[...]
- Bé, i Laia (tot col·locant el meu treball vertical i cara a mi, ensenyant-me la portada)... Quina creus que ha estat la teva APORTACIÓ al treball? (introspecció: com m'ho he de prendre això??)
[dos anys llum, cinc minuts terrestres i deu centmil·lèsimes de segon pensant]
- Bé... Mmmm... per començar a nivell personal hi he aportat molt, ja que si un tema d'entrada l'esculls perquè sí no en pots fer una bona feina... I a més a més la part pràctica l'he hagut de fer sola, ja que no he rebut cap tipus d'ajuda de cap dofinari i he hagut de buscar informació i fer-ne un petit estudi jo sola...
- Bé, ara jo et diré la meva opinió pel que fa al teu treball, perquè després quan veieu la nota sapigueu en què ens hem basat (autocervell de la Laia: això vol dir que no m'espanti si veig mala nota????). Has fet un treball bibliogràfic molt bèstia, aquí hi ha moltíssima informació, però crec que la part pràctica ha estat poc substanciosa... etc etc etc.... (i per aquí ha atacat)
- Sí que jo ho reconec, però és que no he tingut més mitjans per fer el meu treball. Algú que volgués fer una fermentació a les males pot comprar un matràs, el material i fer-la a casa si no disposa d'un laboratori on fer-ho... Però jo no puc comprar un dofinari ni res semblant (això no ho vaig dir, però m'hagués agradat)
- Bé, doncs res més. Però que el treball ens ha agradat molt eh. (ARA HO DIUS?????)

Cinc llocs per visitar

- Va, on podem anar de vacances?
- A Xocolatanegralàndia!!!!!
- Mmm i que existeixi de veritat?
- A Finlàndia, a les saunes de Lapònia, a cal Pare Noel!
- Però si ja passo fred a casa quan estem a zero graus...
- Doncs... A la Patagònia! A veure dofins i balenes :P
[cara de circumstàncies]
- Em nego a anar al Carib... Aquest sí que no el diré! Ja ho sé! A Egipte! A les piràmides de Giza, als temples, al Nil!
[cara de circumstàncies 2]
- Coi no te n'agrada cap!! I si anem... al País de Xauxa???

Cinc coses que m’agrada menjar.

Ara toca fer classes de mates...

1- Llet + pell de llimona + canyella + fècula + rovells d'ou + sucre = ?
2- Espaguetti + nata líquida + cansalada + ou + ceba + nou moscada = ??
3- Albergínia + carn picada + ceba + all + tomàquet triturat + salsa d'acompanyament (farina + llet + margarina + nou moscada) + formatge ratllat = ???
4- Rap + llagostins + suquet de peix + ametlles + tomàquet triturat + pèsols + llorer + all + un rajolinet de vermut = ????
5- Pasta de full + poma + sucre + crema (opcional) = ?????

A veure com anem de cuina!!

Cinc cançons importants:

- Diga'm un número... És que no sé quina escollir!
- Ai, jo què sé! Fes servir la calculadora!
- Ah, vale! Amb allò del random! Ara ho faig! A veure què surt...

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

Cinc joguines preferides.

- El paper (es poden fer tantes cooooses!!)
- L'ordinador
- El forn i els fogons :D
- El germà :D :D
- L' mp3

Cinc distribucions de GNU/Linux preferides:

- Pssssssssssst!! Pssssssssssssssssst! Carquinyol!!
- (xiuxiuejant) Què vols?
- Deixa'm copiar la de Linux vaaa! Que jo només em sé Ubuntu i perquè ho he vist a l'ordinador del meu germà!!
- Que no! Ara no! Deixa'm!
- Vaaaa tio que m'ho vas dir!!
- Ai, era un moment de feblesa que tots tenim en un moment o altre...
- Vaaaaaaaaa!!
- Que nooooooooo...
- D'acord, tu ho has volgut... SENYOOOOOOOOOOOO!!! Que en Carquinyol m'ha pres l'examen, se m'ha copiat i m'ha esborrat les meves resposteeeeeeeeeeees!!

17 de desembre 2007

Sortir de l'ou

Ho sabia tot i res alhora. Creia que tot el que l'envoltava era el món sencer, que més enllà de les parets negres i el marc de fusta les coses eren caòtiques, el món trontollava i que només allà dins estaria segur. Allò desconegut era el perill. Allò que hi havia fora no s'havia de tocar ni mirar, podia hipnotitzar-te de per vida i arrossegar-te fins l'abisme.

Tot això li havien dit. I ell s'ho creia. Perquè un infant sense gaires recursos tan sols es pot limitar a creure allò que li diuen els erudits, els homes de diners, els grans empresaris i els homes de lletres. Però el vailet no sabia que tots els interessos d'aquella gent se centraven allà fora, i el veritable descobriment d'un altre món podia suposar un daltabaix enorme. Així doncs, el secretisme havia de ser la seva arma secreta. I per tal de defensar el seu territori, el millor mecanisme era la por.

Així doncs, el noi no gosava treure el cap enfora perquè els monstres sense cap podrien escalfar-lo viu, les bruixes li farien mil i un conjurs i els forats negres sense fons l'adduirien fins al més enllà, i mai seria capaç de tornar. I això el limitava, l'esporuguia, el feia tirar enrere centenars de vegades, quan ja era a punt de trepitjar el llindar del marc, quan de sobte sentia dins seu uns sorolls esfereidors que el feien recular. Però tot era dins el cap. Només dins el cap. Només a la seva ment. I l'havia d'alliberar.

Finalment, la curiositat va trencar totes les barreres, límits i pors conegudes, i el vailet es decidí a creuar el marc de fusta. Una nova dimensió s'estenia davant dels seus ulls, un nou món ple d'elements desconeguts, alguns meravellosos, d'altres que hagués preferit no veure mai però que sempre era millor saber alguna cosa de la seva existència. I amb uns ulls oberts com taronges, va anar investigant i descobrint tots els racons d'aquest nou món, ara ja sense tenir por als monstres, les bruixes i els forats negres.




Font: wikipedia

15 de desembre 2007

Aprenent llengües

Parlar, cridar, xiuxiuejar, xisclar, plorar... Som capaços d'articular moltíssims sons i en diferents idiomes. Actualment, saber idiomes és un gran avantatge per moure's pel món, per poder-nos comunicar allà on anem sense tenir dificultats pel que fa a la comunicació. Si hem de viatjar a França potser comprarem un petit traductor per sortir del pas (els que sàpiguen francès no, és clar!), i si anem a Alemanya, Finlàndia o la Xina, el mateix. Però si tenim ganes de fer un creuer per l'Atlàntic, l'Índic o qualsevol altre mar del món, no serem capaços d'entendre ni un sol so del dialecte que es parla per aquells indrets. Doncs bé, per tal de preparar-vos per a aquest futur viatge, aquí ve un curset intensiu sobre els sons emesos pels dofins:

Primer de tot començarem per aquells que heu sentit més d'una vegada, en documentals o potser en algun CD, mesclats amb música mística. El seu significat és ambigu i molt extens; parlant més clar, el seu significat és de moment desconegut. Però segurament són aquells que serveixen per expressar sentiments, emocions i estats d'ànim...




Seguidament, en aquest curset aprendreu a distingir com són els clics d'ecolocalització (l'anomenat sonar), del qual ja us en vaig mostrar una possible aplicació. Així doncs, no oblideu comprar un aparell per gravar ultrasons i emportar-vos-el durant el vostre viatge... Els dofins els fan servir per divisar preses sota la sorra, per caçar de nit o en aigües tèrboles, per conèixer què els envolta quan la visibilitat és nul·la (i això és possible gràcies a la precisió d'aquest sistema, que els permet conèixer la forma, dimensions, estructura interna i densitat dels objectes i animals), i en alguns casos s'ha observat com un dofí empenta a un altre dofí posant en contacte el seu morro amb la zona genital del company, mentre emet els clics d'ecolocalització... Una tècnica força estimulant (els clics d'ecolocalització es perceben com a vibracions).
[Només els primers segons de la gravació són clics d'ecolocalització]



I finalment, el xiulet individual, aquest nom dels dofins que us vaig presentar fa pocs dies. Així que ja no s'hi val allò de eh tu! o psst! Cal dir les coses pel seu nom!




Així doncs, ara ja no teniu excusa per perdre-us per aquests mons aquàtics de déu, que de dofins n'hi ha a tots els oceans del món!

Els que demostrin que han adquirit el nivell mínim necessari, podran passar a recollir el First Certificate dofinès, que us donarà prestigi allà on aneu si li feu un lloc dins el currículum (sobretot si domineu mooolt bé l'ecolocalització :D )

14 de desembre 2007

Jo

La Lluna i nimue m'han concedit el premi al bloc solidari que no cal que expliqui perquè cadascun de vosaltres ja l'haurà vist a algun altre bloc dues i tres i quatre vegades.

Explicar vivències, moments, coses curioses, COSES SOBRE DOFINS, i tota la resta mai van ser l'objectiu del meu bloc. Encara que sembli mentida, jo no volia fer un bloc de dofins. No m'ho vaig plantejar mai. Simplement, m'ho van recomanar i vaig decidir provar-ho. Sense una meta, sense un perfil concís. I va anar evolucionant, mica en mica, juntament amb mi. Perquè aquest bloc sóc jo, i m'agrada.

Una vegada vaig dir que no m'agradaven els memes, però m'agraden com els fa la Lluna. Adaptant-los, fent-los seus. Així que aquest també serà així. Ja no és el premi al bloc solidari, sinó...


Una mica cutre, ho sé, però ho he fet en cinc minuts, què voleu! Bé, que aquest premi el concedeixo a tothom que m'envolta en aquest bloc, a la gent que he descobert i que trobo molt maca, i que no puc ni imaginar com han de ser en persona perquè se'm trenquen els esquemes del tòpic que diu que com a casa enlloc. I és que a casa vostra m'hi sento molt a gust, gairebé lliure i absent del que m'envolta. És a dir, un premi a tots aquells que m'han fet somriure alguna vegada, tan els que visiten aquest bloc amb freqüència com els que no. En realitat és una excusa per donar-vos els gràcies de com m'heu ajudat a tirar endavant dins aquest petit món. I com que avui tinc el dia xerraire amb el teclat en mà, posaré els motius pels quals concedeixo aquest premi tan particular a certes persones.



A tu Xexu, perquè si començo a enumerar tot el que vull dir-te se me'n van les hores. Perquè tenies raó quan em vas dir que aviat hi cauria i no podria deixar el bloc, perquè m'animes i em fas somriure quan em deixes comentaris (i no sé per què, però diguis el que diguis no puc evitar somriure!), perquè m'encanta que intentis adduir-me al món bioquímic (encara que potser no et faci cas en un futur :P), per les teves històries, que són d'aquelles que has d'acabar de llegir perquè necessites saber com acabaran; pel teu criteri sempre transparent, que em fa reflexionar i ampliar els meus horitzons fins a límits insospitats... I apa, ja he acabat! Però pensa que encara em deixo alguna cosa, segur!


A tu, Lluna, que des de bon principi has obert les teves portes a tots aquells que t'hem volgut escoltar. I sobretot perquè m'agrada llegir-te i coincidir en molts aspectes, i que de vegades a tu et passi el mateix. Perquè encara que estiguis a més de set mil quilòmetres de distància de la Terra, de vegades la teva òrbita és més forta que la terrenal i el dit se me'n va cap al link que em condueix fins a l'espai exterior, cap a casa teva. El teu esperit i energia, les ganes de viure i de fer coses, el teu racó juganer i exaltat amb el Rubbik Revolution (ara no sé si s'escriu així :P)... Perquè el que intento dir no em surt amb paraules, i potser és perquè el sentiment és massa ambigu d'explicar. Potser millor així, significa que el tinc massa endins i no sé com treure'l enfora :D


A tu, Carquinyol, que m'expliques (a mi i a tots eh!) llegendes i històries que em fan remuntar anys enrere i tornar a viatjar en cavall, vorejar les muralles dels pobles medievals i desembeinar l'espasa quan fa falta. Perquè m'agrada llegir els articles de política que escrius, els que entenc i els que no (per això en molts d'aquests en sóc una lectora i no comentarista!), i perquè m'agrada endevinar el que has intentar dir amb aquella ironia que de vegades et caracteritza. I et prometo que quan sé el que has volgut dir, quan t'enxampo i no te m'escapes el somriure es fa gran, gran! I jo també. Creixo per dins, em fas sentir més segura de mi mateixa en pensar que ja no tinc deu anys i que puc comprendre motles de les coses que fa poc em quedaven tan llunyanes. Perquè parles de la vida tal com raja, sense embuts. I sobretot t'estaré sempre agraïda per la ruta del barri gòtic de Barcelona! Mai no havia gaudit tant passejant virtualment per un indret! I per suposat, per totes les fotografies que fas, pels racons de món que em presentes i que em regales indirectament...


A tu, centpeus, que encara que no passis per aquí jo sempre et tinc bastant present. Perquè vas ser el primer bloc amb el qual vaig topar i el primer que vaig seguir, gràcies als dofins. Perquè expliques la ciència d'una manera tan clara, entenedora i enriquidora que el meu futur com a científica cada vegada el veig més proper. Perquè ajudes a la resta de la gent a no desentendre-se'n sinó a interessar-s'hi. Per la teva aportació en el meu treball, per ajudar-me a comprendre aquells gràfics que no entenia (que vas vèncer a la profe de mates!). Per tot. Un altre somriure per a tu.


A tu, nimue, que amb les teves històries em capbusso fins a les profunditats i no en surto fins al cap d'una estona. Perquè llegir el teu bloc acompanyat d'una cançó és un petit regal que em faig cada vegada. perquè m'agrada que t'agradin els dofins i el que intento explicar de la millor manera possible, i em sento recolzada i realitzada. Perquè t'envejo, perquè jo també voldria un zeppelín i perquè tens una clon de xocolata (que això és immillorable!).


A tu, elur, que puc sentir la fressa de les teves petjades pel bosc a cau d'orella, perquè la tendresa amb la qual expliques les coses em fa volar i deixar-me endur, pels petits racons de món que m'ofereixes amb les teves fotografies...


I...

A tu Alasanid, perquè m'agrada trobar algú que també s'interessi per la ciència i sàpiga apreciar-la com jo; a tu, boira, perquè vaig topar de retruc amb el teu bloc i m'has fet somriure, sentir, entristir-me i tremolar d'emoció; a tu, zincpiritione, perquè si es tracta d'un premi al somriure n'ets el posseïdor indiscutible, perquè ni una sola lectura del teu bloc m'ha pogut mantenir a ratlla sense pixar-me de riure; a tu, matgala, perquè m'agrada trencar-me el cap de tant en tant amb els teus problemes, a tu Pd40, que encara que sé que potser no llegiràs això, durant la teva estada en el món blocaire vas ser un dels que més em va fer sentir com a casa i em vas fer riure, i perquè m'agrada molt el nom de la teva filla, apa :P


I la llista continua i continua fins a límits insospitables...


Així doncs, aquesta espècie de premi (o millor dit, excusa) dóna suport als somriures, a les ganes de viure, de seguir endavant, d'explicar coses i sobretot de continuar escrivint. Individus rere les pantalles que sense tocar-me ni veure'm heu sigut capaços d'arrencar-me una rialla. I això, encara que hagi fet aquest post xorra/commemoratiu, no es pot premiar. Perquè no hi ha trofeus que premiïn els sentiments.


Perquè més de 3300 cireres heu pujat dalt de l'arbre i no heu permès que aquest es quedés sense fruits i morís. I a hores d'ara és viu, ben viu. I per molt de temps.

13 de desembre 2007

Uns noms especials

Cada vegada que parlem, produïm un indeterminat nombre de sons (i alguns més que d'altres, per exemple, jo xerro tot el dia :P). I tots aquests sons poden provocar dues reaccions en l'individu, en funció del tipus d'informació continguda en els o que es seleccioni: si ens fixem en el timbre de la veu, que és característic de cada persona, podrem identificar la veu d'una persona coneguda fàcilment, de manera que si sentiu a la mama parlant per telèfon sabeu que és ella pel seu timbre de veu. I d'altra banda, una seqüència de sons ens pot proporcionar un altre tipus d'informació, que també podem identificar. I és que si algú pronuncia el mot "Laia", jo m'hi sentiré identificada i em giraré envers la persona que l'ha pronunciat, i així de la mateixa manera en la resta d'individus. I a on vull arribar amb tot això? Homeeee ja ho haurieu de saber! Doncs als dofins, com de costum :D

Doncs bé, els dofins emeten una gran quantitat de sons quan es troben en llibertat, i aquests es veuen reduïts parcialment quan passen a viure en captivitat. S'han fet estudis que semblen indicar que els dofins tenen un xiulet que seria l'equivalent al nostre nom, i que els serveix per a identificar-se com a individus i com a membres d'una població. Aquest xiulet s'ha batejat amb el nom de "xiulet de signatura", ja que precisament quan signem també estem deixant un símbol d'identitat en paper. I si això és possible, a part de ser un pas més per tal d'arribar a conèixer com viuen i com són aquests animals, el que es fa cada vegada més evident és la consciència d'ells mateixos que tenen aquests animals (recordeu també l'episodi del mirall), i la complexa xarxa de relacions que s'estableixen entre els diferents dofins.

En primer lloc, el que es va plantejar era al necessitat de reproduir als dofins els sons d'altres individus amb els quals haguessin estat en contacte, ja perquè formessin part de la mateixa població o per estar emparentats directament. Un cop els sons van ser gravats amb hidròfons, es va haver de fer un pas clau: extreure de la seqüència sonora tot allò que podia afectar i distorsionar el so, com per exemple el soroll de les onades. Dic que és un pas determinant perquè d'aquí també se n'extreien las característiques del so en qüestió, és a dir, el timbre. Si no es fes així, no podrien assegurar que el dofí reconeixia la seqüència de sons i no pas el timbre (i llavors tan sols estaria discriminant un so dels altres perquè aquell l'havia sentit amb anterioritat)

La prova consistia en reproduir als dofins un parell de xiulets individuals; el primer era el d'un familiar i l'altre, el d'un dofí amb el qual se l'havia vist amb freqüència però al qual no hi estava unit amb un vincle familiar. I els dofins van respondre correctament a l'estímul, girant-se envers els altaveus que reproduïen el so més vegades quan el so emès era el d'un familiar que no pas el d'un altre individu. I és que el xiulet individual del dofí és una font d'informació per als altres dofins, ja a través d'ell s'expressa qui és l'individu posseïdor d'aquell xiulet, si pertany a una població determinada... I aquests xiulets no són fixes: poden variar una mica si el dofí forma una aliança amb un altre dofí, ja que els dos l'adaptaran per tal de poder-se reconèixer a distància. I quan són petits, el que fan és adaptar el xiulet de la mare i posteriorment el van modificant i el van fent seu. La clau però està en reconèixer el so i no pas discriminar-lo. Jo puc veure molts instruments d'escriptura damunt una taula i discriminar el que són bolígrafs del que són llapis; però si d'altra banda entre els llapis n'escullo un perquè era meu o del meu company, llavors el que estic fent es reconèixer aquell llapis. En el primer cas, no cal tenir coneixements previs del que s'està veient, en canvi en el segon cas sí. I si els dofins reconeixen els sons individuals és perquè els són propers i els transmeten una determinada informació.

Val a dir que el 50% dels sons que els dofins emeten en llibertat són aquests xiulets individuals o de signatura, per la qual cosa encara se n'accentua més la seva rellevància.

Aquí teniu un exemple de seqüència sonora. A l'esquerra es mostra el so tal i com va ser enregistrat, i a la dreta un cop se li van extreure les característiques de la veu del dofí i els factors ambientals que el distorsionaven, amb l'ajut d'un sintetitzador.


Si puc, el proper dia us penjaré exemples dels diferents sons emesos per un dofí.

10 de desembre 2007

Contra més, millor

Imaginem que hem de viure del mar, alimentar-nos del que ens proporciona i subsistir. Imaginem que vivim dins l'aigua i que ens lliguen els braços a l'esquena, i que tal i com ens trobem hem d'aconseguir menjar alguna cosa per no morir. Aquesta escena recorda les típiques de les fires, de penjar una poma d'un cordill i intentar menjar-se-la a mossegades sense tocar-la amb les mans. Realment és molt difícil i acabes refregant-te la poma per tota la cara. Però, i si la poma fos capaç de desplaçar-se a la seva voluntat? La cosa es complica, no? Doncs amb aquestes dificultats es troben els animals marins cada dia. Els que s'alimenten de plàncton ho tenen més fàcil, però els que mengen peixos tenen molts problemes afegits: els peixos són animals molt ben adaptats, ràpids i fugissers, i el fet de no poder subjectar-los amb unes manetes complica molt més la cacera. És per això que els animals intenten buscar noves vies per tal de sobreviure i facilitar la nutrició. I un d'aquests és la morena, concretament la Muraena retifera.

Uns zoòlegs de Califòrnia van descobrir que aquesta espècie disposa d'un doble sistema de mandíbules que li resulta molt útil a l'hora de caçar. Un d'ell és intern i es situa darrere el crani, en canvi l'altre es troba a la cavitat bucal. Aquesta espècie no és l'única que disposa d'aquest doble triturador, però sí la única que el fa servir igual que l'àlien de Ridley Scott. M'explico: aquesta morena el que fa és caçar la presa amb les mandíbules exteriors, i llavors, un sistema muscular empeny les mandíbules interiors cap enfora de manera que la presa es troba atrapada enmig de quatre mandíbules. I llavors nyam-nyam, que segur que ja no s'escapa! En el moment que les mandíbules internes surten cap enfora, les exteriors s'han de separar forçosament, i això provoca que l'espina dorsal s'arquegi extraordinàriament. I la rapidesa amb la qual ho fan és sorprenent!

Tot aquest sistema s'ha pogut observar gràcies a unes radiografies que se'ls va fer a les morenes. Són aquestes:


Apa, qui li vol donar el dinar avui?

07 de desembre 2007

Decoració nadalenca

Cada any, per Nadal, la mare fa el centre de taula. Sempre li queden molt bonics, hi té molta traça; a més a més no li agrada pas repetir i sempre sol fer canvis respecte el de l'any anterior.

De ben petita recordo que ho feia en una safata petita qualsevol, que hi posava una espelma al mig i al voltant hi col·locàvem boles i branquetes de pi. Però un bon dia que estàvem de visita, va veure com la meva àvia volia llençar una espècie de "set de fumador" molt antic, que havia estat del meu avi. Era tot de fusta envernissada, i hi havia una mena de plataforma d'on en sortia un tronc. A dalt del tronc hi havien dues castanyes grosses amb tapa, on s'hi guardaven els cigarros. I a baix, un cendrer i un bolet de fusta on crec que s'hi apagaven els cigarros. I la meva mare, tota imaginativa, li va dir a la meva àvia que no ho llencés i que li donés (malgrat que estava bastant fet pols i infestat de corcs). I super-mama, amb el 3 en 1 a una mà i amb el vernís a l'altra, va fer fora els inquilins i ho ve deixar bastant bé. I allò va ser el centre de taula durant alguns anys: hi posava alguna espelma, branquetes de pi, alguna cinteta... Però sempre ho fa amb molt bon gust i defuig de tot allò sobrecarregat.

I després d'algun temps sense el "set de fumador desokupat", amb diferents estils però cap d'ells determinant, aquest any ha tornat a innovar i ha quedat així:



Què us sembla? Jo el trobo original i al cap i a la fi és el que buscàvem. Però hi falta el meu nan somrient, que no me l'ha deixat posar... Bé, ja li faré un lloc en algun racó :D

El més curiós, però, és d'on ha sortit aquest tronc. No ho diríeu pas. Doncs sí, altra vegada la meva mare té flaixos d'aquests insospitats en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Aquest tronc el tinc rondant per casa des de fa ben bé vuit anys. Tot va començar un dia que vam anar a fer una barbacoa a Can Coll, a Collserola. I allà hi havia llenya per cremar i poder fer la carn a la brasa. Mentre nosaltres li anàvem donant els troncs al meu pare i ell els anava col·locant, la meva mare va veure aquesta arrel. Té una forma curiosa, mira, va pensar, però en comptes de prendre-s'ho com una anècdota va impedir que es cremés i ens la vam quedar. Primer li va fer lloc a l'entrada del pis, on hi tenim una paret que és tot un mirall i un calaix enclastat que fa una mica de prestatge. I per Nadal el treia, li posava una mica de molsa o alguna cosa a sobre, i una figureta d'un nen jesuset petit que m'havien regalat a mi. Al cap d'uns anys, però, ens en vam cansar de fer sempre el mateix i va anar a parar a l'altell. I ves per on que quan ahir pensàvem com fer el centre de taula, va deixar anar: i si posem el tronc? Doncs apa, allà s'ha quedat fins passat festes.

[Nota: ja tinc el treball enquadernaaaaaaaaaaaat :D]

06 de desembre 2007

La pell freda II

Ja fa molts dies que me'l, vaig llegir, que el vaig entregar i que en vaig fer l'examen. I repassant posts que havia fet, me n'he adonat que encara no havia dit res sobre ell, ni què em semblava ni quines sensacions m'havia transmès.

Val a dir que estic d'acord amb el que vau dir alguns de vosaltres. Quan el vaig tenir a les mans no sabia que havia estat un best-seller perquè ni tan sols l'havia sentit anomenar. I potser sí, que no n'hi havia per tant. O no, no ho sé. És que hi ha centenars de gustos, i per tant hi ha centenars de llibres que agraden als uns i a d'altres no. A mi em va agradar molt L'ombra del vent, encara que hi ha molta gent que no el pot ni veure o que simplement pensa un no n'hi ha per tant.

Doncs bé, que potser jo també soc del grup dels de no n'hi ha per tant en La pell freda. I tampoc estic d'acord amb la meva professora en allò de: o t'agrada molt o no t'agrada. Esta bé, m'ha agradat llegir-lo i em va deixar una sensació estranya, una barreja de sentiments. Satisfacció, sorpresa, tendresa.

És un post una mica ambigu perquè sé que hi ha gent que potser no se l'ha llegit i no hi ha res pitjor que explicar el final d'un llibre o pel·lícula. Rellegint però els comentaris passats,trobo adequat l'adjectiu que li va atribuir en Xexu, això de la novel·la psicològica. Personatges que se'ns presenten amb una aparença inicial que difereix completament de la del company d'illa, que evolucionen, apareixen paral·leismes encara mesclats amb incomprensió i rebuig, una figura que intervé i que provoca noves sensacions. La bèstia i l'home. La bèstia humanitzada. L'home bestialitzat.

En alguns moments tenia ganes de deixar-lo, no ha estat un llibre que m'hagi enganxat de la primera a l'última plana. Però el final sí m'ha atret. L'he trobat... encertat, ben triat. El canvi de xip total, el fet de com poden arribar a canviar les coses, com ens condiciona tot allò que ens envolta.

Apa, més o menys he fet un post sense dir res. :D feliç pont! Jo trauré el cap per aquí...

04 de desembre 2007

Ja el tinc!

Amb aquesta frase començava un post la Lluna no fa gaire. I avui no he pogut evitar repetir-la dins meu una i una altra vegada. No és una joguina. No són uns pantalons ni una jaqueta (ui, per cert, he de fer la presentació oficial de la meva jaqueta nova de follet :D). No és un llibre. O potser sí. És el meu llibre. És el meu treball!

Per fi. I no puc evitar sorprendre'm de pensar: ostres, i tot això he escrit? Tot ho han redactat aquestes manetes? Deu n'hi do! Però és que cal posar sobre la taula el resultat i tot el temps invertit, que no és pas poc. Que a l'estiu la Laia ja va començar a redactar, després de triar tota la informació obtinguda prèviament. Que al juny la Laia ja havia anat a visitar dos dies els dofins del zoo i s'havia empassat les vuit sessions corresponents. Que vaig intentar aprofitar el temps lliure al màxim per no caure durant el primer trimestre (i sortosament ho he aconseguit). Que al cap i a la fi, no ha estat bufar i fer ampolles, sinó que hi he invertit molt de temps. Molta il·lusió també, per suposat. Malgrat la frustració inicial, ha acabat sent un treball amb cara i ulls. I què hi puc dir, li tinc molt de carinyo perquè és el meu treball!

Els fulls ben apilonadets a l'habitació. Sagrats, intocables. Demà toca portar-los a enquadernar i ja estarà tot fet. Fins dimarts, que l'he d'entregar. I llavors comença la fase final, el cara a cara, l'enfrontament on rodaran caps!

Dimecres 19 a les 16:00 hores. Tinc un quart per poder dir el que vulgui, per poder defensar el meu esforç de la millor manera possible. I després cinc minuts per deixar-me apunyalar per totes les preguntes que em vulguin fer. I per què m'havia de tocar un professor de mates i una d'anglès com a tribunal? Qui fa aquesta disposició? No hi havia cap professor de modalitat lliure? I per què la d'anglès ha de ser precisament aquella que ja té la mala fama de puntuar a la baixa? Però no hi fa res, allà estaré jo amb la meva autoestima i el meu treball com a bandera, amb la meva convicció i el desig de defensar el meu nen com una mare.

Ja està. A mitja cocció. I demà, el trauré del forn i estarà a punt per ser devorat. Devorat pels meus ulls afamats i satisfets :D

30 de novembre 2007

La vida es resumeix en unes quantes lletres

La clau del que som, de com som, de què ens pot arribar a passar, de les nostres qualitats... Tot, tot i tot es troba en els nostres gens. I de què estan formats els nostres gens? Doncs d'ADN, nucleòtids enllaçats i replegats en una doble cadena que es troba al nucli cel·lular, ben protegidet perquè no li passi res. Allà dins es troba en forma de cromatina, que és simplement ADN molt replegat associat a unes proteïnes anomenades histones. Així doncs, en realitat, si despleguéssim la doble cadena obtindríem més d'un metre de material genètic (és que hi ha moltes coses a dir sobre nosaltres eh!).

Però de què serviex l'ADN? Només per saber si els nostres descendents tenen una possibilitat de tenir els ulls verds, com nosaltres, o si seran rossos, o...? Ni molt menys. L'ADN conté tota la informació que regula el funcionament cel·lular i del nostre cos en general, és capaç d'expressar la informació continguda en els seus gens i traduir-la en proteïnes que realitzaran diferents funcions dins el nostre cos (com ja sabeu, els biocatalitzadors enzimàtics són proteics i duen a terme les reaccions químiques, per tant són de vital importància)

Però abans de tot, cal conèixer com és l'ADN, perquè al cap i a la fi després tot és un trencaclosques on s'han d'encaixar les peces que pertoquen.

Els àcids nucleics, ja sigui ADN o ARN, estan formats per una pentosa, àcids fosfòrics i una abse nitrogenada. I és precisament aquetsa última la més important pel que fa a la difernciacióe ntre ambdós tipus d'àcids nucleics, ja que mentre l'ADN té citosina, guanina, adenina i timina (C, G, A i T), l'ARN té citosina, guanina, adenina i uracil (C, G, A i U). I com tots sabeu, l'ADN està format per dues cadenes complementàries, per tant les bases van "aparellades" i davant d'una sempre va l'altra. Per exemple:
La part de dalt seria un fragment de doble cadena d'ADN, i el de baix, un fragment d'ARN. I aquí teniu la base de la nostra existència, del que som i del que ens passa, del que regula el nostre dia a dia. Un altre dia us en faré cinc cèntims de tot el que se'ns remou per dins, de com, a través d'un trencaclosques i amb l'ajut de la bíblia de la genètica, el codi genètic, existeixen centenars de combinacions diferents que fabriquen centenars de proteïnes que realitzen moltíssimes funcions que ens permeten subsistir. Tota una proesa de la natura.

M'encantaria reduir-me a uns quants nanòmetres de longitud, deixar-me empassar i fer un viatge a l'interior d'una cèl·ula, perquè és la fàbrica més complexa i meravellosa que s'hagi inventat mai. I poder veure com funciona tot, com treballen els enzims a ple rendiment, com els activadors i repressors fan que les diferents cèl·lues del nostre cos expressin distints gens... Tot. Absolutament tot. Ho voldria saber tot.

28 de novembre 2007

Tarda de cuina i de dits embenats

Tot va tornant poc a poc a a normalitat. I per celebrar que ja la torno a tenir amb mi, un bon berenar...




... i un dit de la mà esquerra embenat! Si és que qui ho havia de dir que tocar un forn calent podria deixar-me el dit ben vermell...

24 de novembre 2007

Blanc

Blanc immaculat. Blanc de puresa. Blanc d'incert. Blanc de tranquil·litat. I el blanc es tenyeix de negre.

La ment en blanc, tranquilitzant-se per tal de poder afrontar la setmana fatídica. Dilluns havia de ser un dia horrible. Dimarts la cosa millorava. Dimecres havia de fer un sospir d'alleujament i preparar-me per a l'auge del dijous, on un crit de satisfacció i descans m'havia de sorgir des del racó més amagat de l'ànima. Tants dies d'estrès i treball continu es mereixien un petit descans, que tot millorés i que anés rodat. La vida dóna masses voltes per poder fer un plànning del que farem l'endemà. Per això els plans i els projectes se'n van en orris, per això, quan creus que ja te n'has sortit tornes a caure. És com el problema del cargol que cau al pou i que de dia puja un metre, de nit en baixa mig. O de vegades fins i tot dos, pobre cargol.

Tot blanc. Parets blanques, llit blanc, sostre blanc, rajoles blanques. Però esdevé persistent aquella olor de desinfectant i medicament que no et pots treure del cap. I davant dels teus ulls, observes com es queixa de tant en tant, aquell que admiraves per la seva vitalitat i la seva inquietud, aquell que no havies vist mai en un llit d'hospital. I veus com la seva fortalesa decau una mica, esdevé vulnerable i això et toca els sentits i et fa feble a tu també, quan hauries de mantenir-te fort i animar-lo. I penses que dintre d'una setmana tornarà a casa, però que durant uns mesos potser vagarà com una ànima trista, avorrit i sense saber què fer, sense poder fer tot allò que desitja i que abans feia. Sense poder desplaçar-se amb fluïdesa. I això encara et toca més els sentits, però alhora et reconforta pensar que no hauràs de tornar a l'univers de color blanc. I si aquest algú és la mama, si ets adolescent i hi estàs força vinculat, potser els sentits i l'ànim encara et superen més del que et podies arribar a pensar. I la tristor no marxa, ni el per què a ella, ni la llagrimeta de tant en tant, ni l'angoixa d'anar-la a veure i sentir llàstima perquè s'avorreix com mai allà dins.

Li faig companyia allà asseguda, xerrant, passant la tarda, i malgrat que gairebé no em moc ni un dit, a la nit estic que no m'aguanto. Cansada, esgotada, amb un cruiximent generalitzat, però sobretot amb l'ànim cansat i les forces que defalleixen. Aquesta setmana havia d'acabar molt bé. Havia. Imperfet d'indicatiu. Temps passat.

22 de novembre 2007

Pintures Rupestres [Relats Conjunts]


Supervivència. Cooperació. Rapidesa. Enginy. Termes clau per poder arribar a l'èxit, per poder veure com el sol es lleva cada dia per l'horitzó, per viure i fer-me un lloc dins d'aquest petit món.

El menjar no abunda, i hem d'anar d'un lloc a l'altre buscant ramats de búfals o qualsevol altre animal que ens proporcioni carn i pells per poder-nos abrigar. Però no són manyacs i s'acosten a nosaltres, sinó que els hem de perseguir, els hem d'anar a buscar. Normal, qui s'aventura a trobar-se cara a cara amb l'assassí? No és l'instint natural el que ens fa fugir de les situacions perilloses? Per què doncs haurien de donar-nos un vot de confiança?

El més curiós és el còctel de sentiments contraposats i tot el que comporta la cacera. Gairebé diria que és el mòbil de la meva vida, el que necessito per sobreviure, el meu objectiu primordial. Perquè sense carn estic condemnat al regne del foc; i sense pells, a quedar-me arraulit dins la cova fins que el fred m'arribi fins a l'ànima i la congeli per sempre. Així doncs, caçar. De dia o de nit. Al matí o a la tarda. No depèn de mi, depèn d'elles, de les preses. I quan apareixen, llavors s'ha d'aprofitar l'ocasió. El fill de l'"home triat pels déus" dóna l'avís a tota la tribu. Agafem doncs, les llances de coure i les nostres cames. Silenciosament ens dividim en un parell de grups i cadascun ataca per una banda. El primer, espanta el ramat, que marxa en direcció contrària on la resta els estan esperant. I és llavors quan comença de veritat la cacera. Embogeixen, van d'un lloc a l'altre com posseïts pel déu del mal i entren en un estat de deliri, però això sí. Sempre tots junts. Si hi ha homes suficients podem reduir una mica l'espai i llavors la presa està assegurada: instants abans de morir, l'animal tan sols veu una pluja de llances que se li abraonen i se li claven a tots els músculs del cos. I l'animal cau a terra, es rebolca en sí mateix i formula uns sons en un idioma estranger que no som capaços de comprendre. A partir d'aquí, ja no cal patir. Però la cosa es complica si el ramat és més gran del que ens esperàvem o si embogeix de tal manera que som incapaços de controlar-lo. L'únic que podem fer és perseguir-los i intentar treure'n alguna cosa, perquè sinó estem perduts de totes, totes. Les cames són el millor aliat, i la velocitat un punt a favor. Però en el moment que comences a córrer darrere les bèsties, et posseeix la seva bogeria i no penses en res més. Només en vèncer i alhora sortir-ne viu. Això dispersa el grup, t'esgota i fa que se't congeli l'ànima, et tornes insensible davant de situacions desesperants i colpidores. Quants cops he hagut de córrer perquè per darrere em perseguien bèsties enfurismades, i he vist com companys que queien esgotats a terra eren trepitjats i lapidats? I no he pogut tornar erere... O no he volgut? Que ha estat allò que m'ha impulsat a continuar endavant? Valorar què val més, la meva vida que la d'un altre? L'instint de supervivència? La fam? L'egoisme?

No ho sé del tot, però en moments així no sóc capaç de raonar. Tan sols em guien les meves cames i em deixo endur per la massa animal. Ben bé, sóc un més d'ells.

20 de novembre 2007

Una imatge



Doncs finalment sembla que aquesta serà la fotografia que posaré a la portada del treball. N'hi ha d'altres que desperten molta més tendresa i que vaig estar temptada de posar, però aquesta és una mica especial. Et fa pensar què coi serà el que duu aquest al morro?, i et pica la curiositat. Però mentiria si aquest fos l'element determinant de la meva decisió. Una foto a la qual li tinc un afecte especial, sobretot pel fet que va ser el detonant, l'element desestabilitzador dels meus esquemes i la porta d'entrada al que ha acabat sent el meu projecte de veritat. Abans que el professor ens passés l'article de diari on hi havia aquesta foto, jo pensava diferent i tenia uns altres objectius. Abans tot era caòtic. La foto va donar forma a les meves idees, a les meves cavil·lacions, i a més a més em va obrir una nova porta. Sí, jo volia parlar d'aquells dofins capaços d'ingeniar un mètode per tal de caçar i no fer-se mal, dofins que transmeten el que saben als seus descendents; uns dofins que van més enllà de la noció de dofí que corre pel cap del 80% de la població (i us incloc en aquest 20%, ja que si seguiu aquest bloc espero que us hagin sorprès més per com es comporten i pel que són capaços de fer que no pas pel que ja sabíeu!)

Una simple imatge que pot semblar senzilla, o poc cridanera, o poc adequada. Però el que representa per a mi ho justifica tot. Ara el que queda és intentar trobar una "harmonia" entre aquesta i el text!

[Uff vinga que ja em queda poc! Una mica de motivació...]

boomp3.com

16 de novembre 2007

Setmana de la ciència - UTM

Coincidint amb la Setmana de la Ciència, dimecres vam assistir a una conferència d'una hora i quart a l'Ateneu de Cerdanyola que anava sobre la investigació marina. L'home que ens la va fer era un investigador que formava part de la Unitat de Tecnologia Marina del CSIC, que lògicament va explicar-nos en què consistia la seva feina i els projectes que tenien entre mans en relació amb tot això del canvi climàtic.

Primer ens va introduir breument alguns dels desastres naturals més recents, com l'huracà Katrina o el tsunami de Sumatra. I la majoria d'aquests no els podem evitar perquè no coneixem prou el mar. Amb la terra això no passa: sabem com és, la seva estructura, la tectònica de plaques, el relleu... I així podem controlar molt millor què hi passa. Però amb el mar és diferent: hi ha corrents marines superficials i d'altres d'aigües profundes, a través d'un satèl·lit tan sols podem observar-ne la superfície i no pas el relleu, com seria el cas de la terra, i la seva immensitat és un valor afegit que ens distancia encara més de poder-lo controlar. Així doncs, ja s'han establert algunes corrents marines, una general que recorre tots els oceans del món (que la teniu a la foto de sota) i d'altres de superficials, pròpies de cada oceà o mar, i que són circulars.

I com s'ha fet per tal de saber en quina direcció van les aigües? Tradicionalment, cap allà l'any 1900, el sistema utilitzat era el més simple i antic, empleat pels nàufrags de tots els temps i pels de les novel·les d'aventures: el missatge dins l'ampolla. Així doncs, a dins hi posaven una carta que deia que aquell que trobés l'ampolla, si us plau indiques a les autoritats a on havia estat trobada, que els ho comunicarien a ells. Curiosament l'any 1998 van trobar una ampolla d'aquestes que feia 80 anys que viatjava pels oceans del món. Quina d'aventures deu haver viscut! Ara, però, el que es fan servir són unes boies que duen incorporat un sistema que permet identificar-les amb un sistema semblant al GPS des de qualsevol racó de món. Per tal d'estudiar les corrents submarines, tenen una mena de bossa d'aire que permet que pugin i baixin, de manera que en sortir a la superfície les localitzen, les tornen a enfonsar i seguidament aquestes reemprenen el seu camí, fins a la propera sortida. I si apareixen aquestes boies allà on les autoritats de país no permeten que hi vagin els vaixells... Ui, això què és? Meu no pas! És un bon mètode per anar allà on els vaixells no els és permès arribar....

A més a més, s'estan estudiant les profunditats, el relleu, les muntanyes i es fan mapes del fons marí. Mica en mica es va avançant una mica més i coneixem més coses sobre el món en què vivim i els misteris que encara ens amaga.

Però tan sonar i aparells que analitzen el fons per refracció d'ones, i quan els homes el van inventar els dofins ja en tenien un de millor i més sofisticat incorporat al seu cos... És que la natura no deixarà mai de sorprendre'ns! (no preteníeu que un post on parlés del mar no hi sortís algun dofí...)


15 de novembre 2007

A que estic maco? (III)

Bé, i ja per acabar (per fi!), aquest és l'últim dels tres vídeos de l'experiment dels miralls amb dofins. Com que Google Vídeo em feia la punyeta, aquest és de youtube.

Val a dir que en aquest cas, el dofí estava sota unes condicions diferents per tal de determinar del tot que el que l'atreia era la seva pròpia imatge al mirall, i això es va aconseguir incloent una nova variable.

En primer lloc, hem de saber que els dofins tenen un sentit del acte molt acurat a la pell, de manera que són molt sensibles i noten qualsevol cos que els toqui, fins i tot són susceptibles als canvis de pressió de l'aigua. Per tant, si només era sotmès a dues situacions (marca i no marca), i després d'aquestes es va observar més vegades al mirall quan estava acabat de marcar que no pas quan no l'havien nit tocat... Com podem saber que un cop davant el mirall, només hi era per la pressió que havia notat a la pell i no pas perquè en acostar-s'hi veiés que tenia una taca al cos?

Per evitar aquest dilema, es va introduir una nova situació a l'experiment, i per tant en total n'eren tres: marca, no marca i marca falsa, que aquesta última consistia en utilitzar un marcador ple d'aigua en comptes de tinta i fer-lo lliscar per la pell del dofí, de manera que tenia les mateixes sensacions que quan el marcaven però la taca no hi era. Així doncs, s'esperava que el dofí s'aproximés al mirall després de notar la pressió, i que un cop allà s'hi estigués més estona quan tenia la marca de debò que no pas quan no la tenia, ja que en mirar-se una estona i no notar res d'especial esperaven que perdés l'interès i marxés. I així va ser.

A més a més, se li van fer marques falses abans i després de ser marcat de debò: en el primer cas (quan encara no havia estat marcat de debò), el dofí s'acostava al mirall i de seguida perdia l'interès en no veure-hi res; en canvi, quan li feien una marca falsa i anteriorment ja havia estat marcat, el dofí s'hi passava més estona, malgrat que no hi veiés res (ja que abans sí l'havien marcat de debò i sabia que alguna cosa passava...).

Espero no haver-me embolicat massa en aquesta explicació, però és que ho trobo sorprenent tot això i no ho puc evitar! Ara sí, us deixo amb el dofí quan té una falsa marca...

[Ara teòricament s'hauria de veure.. si no és així digueu-m'ho!]

12 de novembre 2007

Manifest

Aquest cap de setmana he fet un viatge al passat. He estat envoltada de reis, ministres i milicians del segle XIX les 24 hores del dia, he topat cara a cara amb Napoleó, he participat a les revoltes populars, a la primera República i al moviment obrer, que demanava millores salarials i un horari laboral digne. Així doncs, he acabat de la Història fins al capdamunt, sento dir que no és la meva assignatura preferida. A veure, que m’agrada conèixer que va passar i trobo interessant saber els nostres orígens, però a l’hora d’aprendre-m’ho de memòria és un suplici.


Així doncs, com a conseqüència d’aquesta aventura i el contacte amb les societats menys afavorides que demanaven una millora de la seva qualitat de vida, exposo el meu programa de reformes o peticions, com li vulgueu dir, i que desitjo que es compleixin el més aviat possible:


- Una jornada de 26 hores com a mínim, perquè em falta temps per estudiar i alhora poder gaudir d’uns segons de temps lliure

- Que la política exterior s’ocupi d’importar de l’espai algun aparell que sigui capaç de captar el pensament de les persones (segur que en alguna civilització això ja existeix), així no caldrà que faci els exàmens i el professor podrà veure com els coneixements hi són, però que a l’hora de deixar-los per escrit la cosa es complica...

- Que totes les civilitzacions del món es mobilitzin per penjar fotografies de dofins a la xarxa, que no en trobo cap que em faci el pes com a portada del treball i em queden dues setmanes per entregar-lo (el més complicat en teoria no era la recerca d’informació i l’elaboració del treball en sí?)


Bé, per no ser gaire exigent, així s’inicia el programa de reformes. Ara només em queda que algun partit polític (que vist el panorama l’hauré de fundar jo mateixa) em vulgui donar suport i em representi al Parlament. I un cop d’estat? Bé, és una via alternativa...


En resum, aquest manifest excèntric tan sols us vol comunicar que en les properes dues setmanes les meves incursions pel món blocaire seran menys freqüents, malauradament en contra de la meva voluntat.


Per cert, he intentat penjar el tercer vídeo i no he pogut... Que no me n’he oblidat eh! A veure si puc fer-ho aviat...

10 de novembre 2007

Refinament


Hi ha qui a l'època adolescent del famós "canvi", quan les hormones estan revolucionades i demostren tot el seu potencial, se li nota bastant. Sobretot els que fan una estirada i en dos mesos ja et passen un pam, o les noies a les quals els hi creixen molt els pits... Doncs jo no sóc ni dels uns, ni dels altres ni de cap d'aquest gremi de canvis sobtats. Jo anava fent, mica en mica. I ningú està mai content amb el que té, no? Els uns són alts i volen ser baixos, els rossos es tenyeixen, etc... I jo, no podria ser menys. El canvi que més he notat i que el regalaria a qui volgués ara mateix és que el meu estómac s'ha tornat... pijo, per dir-ho.

Bé, potser aquesta no és la paraula adequada. El fet és que el meu estómac ara no tolera segons quins menjars, i el que és més fotut és que el "refinament" de l'estómac no és proporcional al del pal·ladar, perquè segueixo sent igual de llaminera i m'agrada tot, em continuo delint pels berenars en potència, per les amanides, les mandonguilles, el lluç, les croquetes, els canelons, els macarrons... I no pararia!. Però a ell no, ell s'ha tornat finolis. I per això he hagut de fer nous amics inseparables com la camamilla o el poleo-menta. I d'això no em queixo, que sempre m'han agradat molt las infusions i els tes, però és que... Haver de notar aquell malestar a la boca de l'estómac i notar com se'm remou per dins el menjar és molt desagradable. I fa la punyeta unes dues horetes, i després sembla que se'n va a dormir una miqueta. Però a la que torno a menjar fregits, carn cuinada amb salses o si menjo molt copiosament, per exemple, ja hi tornem a ser (i a sobre ara que ve Nadal...). Una de les mesures que he pres ha estat aprendre a menjar lenta i tranquil·lament, cosa que abans no en sabia (endrapava com una mala cosa...) I en sí funciona, m'estalvia les infusions en motles de les ocasions. Però els dinars de ca la iaia... mare meva! Allò és una nit en dejú assegurada!

Així doncs... No voldríeu pas canviar-me'l?

07 de novembre 2007

De la vinya a l'ampolla...

A l'hora de dinar, el tall de carn sobre al taula i una copa de vi negre... O si hi ha peix, doncs potser vi blanc millor, no? Està molt bé això de poder anar al supermercat i comprar una ampolla de vi, però tots sabem que les ampolles no neixen pas dels arbres, sinó que el vi s'obté de premsar els grans de raïm i després deixar-los en repòs durant un temps a les bodegues. I què hi passa allà baix perquè el raïm es converteixi en una beguda alcohòlica? Perquè això està clar, si jo menjo raïm no m'emborratxo pas perquè no té alcohol; en conseqüència, alguna cosa passa durant aquest període de temps que fa que puguem, mesos més tard, gaudir d'un bon got de vi sobre la taula.

El que li passa al raïm (més en concret al most, el raïm premsat) és que es fermenta.

La fermentació alcohòlica és un procés catabòlic que no necessita oxigen per dur-se a terme (és anaeròbica) i que la realitzen els llevats, concretament els del gènere saccharomyces. Però no ho fan perquè sí, sinó per obtenir energia, encara que molt poca (només 2 ATP).

Doncs bé, anem a veure com funciona aquest procés: primer de tot, partim del monosacàrid universal, la glucosa, i la degradem en dos piruvats en la també famosíssima glucòlisi. Ara, però, és important saber que en aquesta fase es desprenen protons i electrons que són captats per un coenzim anomenat NAD, que per tant es converteix en NADH2. I aquest ens el reservem, ja veurem després què li passa. Doncs bé, ens havíem quedat amb els dos piruvats obtinguts de la glucosa. Aquests es descarboxilen (es desprèn diòxid de carboni) i es converteixen en una molècula de dos carbonis, l'acetaldehid, que posteriorment li prendrà al NADH2 els protons i electrons que havia agafat i ..... Tatatxaaaaaaaaaaan! S'obté etanol, és a dir, alcohol etílic! Ja tenim el most fermentat i el vi a punt!

Totes les reaccions que es duen a terme són catalitzades per enzims específics que tenen els llevats al seu interior, és a dir, que dins les bótes de vi que podem veure a les bodegues hi ha llevats que van fent feina i ens van fermentant el vi perquè així ells obtenen energia per subsistir.


Com a residu d'aquesta reacció s'obté diòxid de carboni, que en el cas del cava per exemple és el causant de les noies entaforades dins de vestits daurats i amb caputxa que veiem per Nadal a la tele. Bé, deixant-me de rotllos, que el diòxid de carboni fa que el cava tingui bombolles. I encara que sembli mentida, aquests llevats són els mateixos que els que fermenten el pa, però amb la diferència que en el pa l'alcohol s'evapora i el diòxid de carboni queda intercalat a la massa.

Qui deia que el bitxitos són dolents? En realitat n'hi ha molts, de bacteris i llevats, que fan coses per nosaltres. Per exemple, en tenim uns a la flora intestinal que sintetitzen vitamina B12, i n'hi ha d'altres que fermenten la llet i produeixen formatge (això dins nostre no eh!)

06 de novembre 2007

I havia de passar avui...

Podria enrabiar-me i cridar ben fort, destrossar els coixins de l'habitació mentre practico les meves minses nocions de karate i boxa. O bé podria seure una estona, pensar profundament i reflexionar, respirar fons i asserenar-me. O també hi ha una altra possibilitat: posar-m'hi altra vegada com una màquina sense límits i tornar-ho a reconstruir tot fil per randa. Però no em veig en cor de fer cap de les tres coses. No tinc esma per cridar, em pesa cos i ànima, i l'última opció ni platejar-la. Dormir cinc hores no m'ha fet cap bé: tinc el cap com un timbal, ja no sé ni què em dic ni tampoc sé què fer. Bé sí. Dormir. Hauria. Però no puc, els sacs de nervis no dormen. Es cargolen, giren, es lleven i se'n tornen al llit. Però no dormen.

Dues hores de feina llençades a l'escombraria amb un estil magistral. Un triple net, que no ha tocat pas l'anella. Canviant els marges i tabulacions dels paràgrafs del treball, un a un, perquè demà havia quedat amb el tutor per acabar-ho d'arreglar. Havia? Bé, la cita queda pendent, no l'he anul·lada pas. Però em farà gràcia veure la cara que posa en veure'm arribar amb les mans buides. Dic que em farà gràcia per prendre-m'ho amb humor, per riure i no plorar. Que si aquesta frase calia retocar-la, que si calia paginar tot el document i omplir els buits on es feien referències a altres pàgines, peus de foto... I surt allò típic de "No responde". Nervis, mans que tremolen. No si us plau, ara no. I res, tu, que s'ha tancat. He intentat recuperar l'arxiu però miraculosament l'última còpia guardada era de feia una hora i trenta minuts. Mooolt bé, i qui m'ho ha canviat? Precisament ho vaig configurar perquè amb el treball no em passés això, i teòricament em feia una còpia cada cinc minuts...

Paro. M'aturo, sinó el teclat corre el greu perill d'acabar a la UVI en el millor dels casos. M'espera una altra nit tranquil·la i relaxada, d'observació minuciosa i interessantíssima del sostre de l'habitació.

[Perdó pels que esperàveu veure avui el tercer vídeo dels dofins... Intentaré penjar-lo el més aviat possible...]

05 de novembre 2007

A que estic maco? (II)

Apa, aquí teniu el segon vídeo de l'experiment de l'autoreconeixement davant el mirall dels dofins. A veure aquest què us sembla...

03 de novembre 2007

A que estic maco? (I)

El títol potser no és molt adient, però és igual... El vídeo va més enllà d'una qüestió estètica eh!

Primer vídeo de la trilogia de vídeos que pertanyen a l'experiment dut a terme per determinar si els dofins són conscients d'ells mateixos al trobar-se davant un mirall, és a dir, si saben que allò reflectit són ells. Podeu mirar el post on vaig explicar l'experiment aquí.

L'explicació és sorprenent però les imatges parlen per sí soles (la qualitat és molt dolenta, perdó! És tal i com estaven penjats a Internet)

02 de novembre 2007

Per què escriure un bloc

En primer lloc, val a dir que això és un meme que m'ha passat en jacme. És el primer meme de la meva vida, el primer cop que algú me'n passa un, i per aquest motiu voldria fer algunes aclaracions prèvies a la meva reflexió:

1. Que faci un meme no vol dir que en comenci a fer a partir d'ara, ja que en principi no m'agraden gaire.

2. No faré memes del tipus: 5 coses de tu que no sàpiga ningú (perquè vull que continuïn així!), o 3 consells per a ser un bon blocaire (perquè tots ho som, no ens podem comparar els uns amb els altres)... Sento ser tan radical en la resposta però considero que ser sincera en aquest aspecte és una prioritat. I si alguna vegada en veig un que ningú no m'ha passat però que em ve de gust fer... doncs aquí el tindreu! No sempre te'ls han de passar els altres, ho pots fer tu mateix (com els auto-regals!)

3. Faig aquest meme perquè és una simple pregunta de la qual em ve de gust parlar, perquè el trobo curiós i enriquidor per a mi mateixa.

Així doncs, aquí ho teniu: per què escriure un bloc

Per tenir un lloc propi dins la xarxa, un raconet que modeles al teu gust i del qual n'ets l'únic propietari.
Per buidar el pap i explicar curiositats, sensacions o moments a algú que no coneixes, allunyat del teu dia a dia, que et veu amb uns ulls diferents i que no tindrà prejudicis contra tu a l'hora de jutjar-te. O simplement escriure per a tu mateix, i si no vols comunicar-te tan sols no has de marcar l'opció de rebre comentaris. Tan senzill com això.
Per l'art d'escriure, tan bell com vell.
Per conèixer a nova gent, nous punts de vista, noves sensacions, nous indrets... Per endinsar-te en un món nou.
Per l'art d'ensenyar i aprendre cada dia coses noves.
I com vaig dir fa uns dies... perquè sí.

Començar a escriure un bloc costa. Almenys a mi, és clar, només puc parlar des de l'experiència personal. Hi influeix el desig d'escriure sempre i potser hi ha posteriors frustracions al no poder complir les expectatives plantejades, o a l'inrevés, fa mandra pensar que hauràs d'escriure periòdicament i s'acaba convertint en una activitat quotidiana que enganxa.

Sigui com sigui, el teu bloc acabes sent tu. Així doncs, hi ha algun motiu per ser nosaltres mateixos?

[Suposo que ja us haureu imaginat, però bé, si no és així ho deixo explícit: convido a qualsevol membre de la blogosfera o catosfera o d'arreu del món que faci aquest meme si li ve de gust!]

[Gràcies jacme, ara que he acabat... encara m'ha agradat més haver-lo fet! Retorn al passat, de quan et qüestiones si tirar endavant aquest petit racó de món o no...]