El Cau de les Nereides

Quina gràcia pot tenir, ser transparent? M'ho han dit alguns cops, però no fent referència al fet de passar desapercebuda, com un fantasma. Jo sóc transparent pel que fa a les emocions.

Se'm nota quan estic contenta, em dóna per xerrar i per somriure tota l'estona.

Se'm nota quan estic apàtica, es veu que contesto de manera estranya, amb un to entre melancòlic i de "deixa'm estar".

Se'm nota quan estic emprenyada o indignada, perquè es veu que contesto de manera seca, talllant.

Se'm nota quan estic il·lusionada, perquè es veu que em brillen els ulls.

Segur que aquestes reaccions són del més normals, el problema de ser transparent és que no les puc dissimular, traspuen sense ser-ne conscient, fins i tot quan les vull controlar s'esmunyen i es barregen a mb l'aire que m'envolta. En una conversa, tot i no voler que es noti, sempre m'acaben descobrint el pastís. Podria semblar a primer cop d'ull que pot ser un avantatge, si bé no per mi directament sí que ho podria ser a nivell col·lectiu, traspua sinceritat. Però deixa de tenir la seva gràcia quan te n'adones que et fa molt més vulnerable davant la resta, o que de sobte et fa estar mantenint una conversa de cortesia sobre el teu estat d'ànim amb algú que ni et va ni et ve.

Relíquies d'un passat, molt llunyà per a alguns i encara proper per a d'altres. Trobar objectes de 80 anys ençà, conservats meravellosament i guardats amb cura, és com tornar a tenir quatre anys i jugar a trobar pedres precioses amb formes estranyes al sorral de l'escola.

Uns prismàtics a través dels quals veure-hi un trosset de món, i que no tenen gaire cosa a envejar a alguns dels més nous. Potser no enfoquen de tan a prop, però ho fan amb una nitidesa excepcional. Al principi em feia por tocar-los, com si s'haguessin de transformar en pols només entrar-hi en contacte. Però han resistit el pas dels anys, i han anat acumulant tot allò que uns ulls curiosos hi van poder veure a través. I sembla que ho pugui mig reviure mentre amb els ulls clavats als oculars, sento la veu de l'àvia que va xiuxiuejant. Fer l'espieta des de la galeria del pis per veure les sessions de cinema a la fresca que es feien a l'estiu, al cinema que hi havia a la planta baixa, ara ja desaparegut. Dies especials de gala, de poder-se permetre anar a veure una obra de teatre ben empolainats i amb els prismàtics a les mans, per no perdre's cap detall des del galliner estant.

En treure els ulls dels oculars, uns altres ullets, petits i cansats pel pas dels anys, miren a l'infinit a través de la finestra. I mig humits, acompanyen el cap que assenteix, recordant aquells anys que no van durar gaire però que van deixar un record ben dolç a la memòria.