Quina gràcia pot tenir, ser transparent? M'ho han dit alguns cops, però no fent referència al fet de passar desapercebuda, com un fantasma. Jo sóc transparent pel que fa a les emocions.
Se'm nota quan estic contenta, em dóna per xerrar i per somriure tota l'estona.
Se'm nota quan estic apàtica, es veu que contesto de manera estranya, amb un to entre melancòlic i de "deixa'm estar".
Se'm nota quan estic emprenyada o indignada, perquè es veu que contesto de manera seca, talllant.
Se'm nota quan estic il·lusionada, perquè es veu que em brillen els ulls.
Segur que aquestes reaccions són del més normals, el problema de ser transparent és que no les puc dissimular, traspuen sense ser-ne conscient, fins i tot quan les vull controlar s'esmunyen i es barregen a mb l'aire que m'envolta. En una conversa, tot i no voler que es noti, sempre m'acaben descobrint el pastís. Podria semblar a primer cop d'ull que pot ser un avantatge, si bé no per mi directament sí que ho podria ser a nivell col·lectiu, traspua sinceritat. Però deixa de tenir la seva gràcia quan te n'adones que et fa molt més vulnerable davant la resta, o que de sobte et fa estar mantenint una conversa de cortesia sobre el teu estat d'ànim amb algú que ni et va ni et ve.


