Fugint... no sé ben bé de què

No creia que m'arribés a passar, creia que ho tenia superat i que ja no em feia res trobar-me'ls a tots junts. Creia que podria arribar, somriure, saludar-los a tots i poder establir-hi una conversa normal. Com abans. Com fa només quatre anys. Només? Ostres, com passa el temps...

Érem... un set, més o menys. Sí, set. Ens ho passàvem d'allò més bé, m'encantava estar amb ells, sempre rèiem i les tardes es feien ben curtes. I a l'esquiada va ser... simplement fantàstic. La primera vegada que em vaig posar uns esquís, i tots m'ajudaven i m'esperaven (i d'alguna caiguda també se'n reien, perquè mira que vaig caure vegades aquella setmana...). Bé, seguim. Que jo estava molt bé amb ells, però aquell any (quan jo feia 3r d'ESO) es van deixar encisar per un altre institut d'aquí Cerdanyola, amb molta més anomenada que el meu (cosa que avui en dia ha canviat, el meu institut actualment ha guanyat més prestigi al poble i està molt bé, té molts recursos). I es va iniciar l'èxode. Van fer la matrícula a l'altre institut i van marxar. Tots. Els sis. I del grup només em vaig quedar jo...

Han passat els anys i ja no hi ha contacte. Aquell estiu encara vam quedar alguna vegada , però van establir amistat amb els nous ompanys i això de sortir va quedar en segon... no, tercer o quart pla. Fins que ja no era en cap pla i vaig estar ben bé un any sencer sense veure'ls el pèl, tot i viure al mateix poble. De tant en tant els veig, quan han d'agafar l'autobús per anar a l'institut. I ens saludem, ens expliquem quatre coses i cadascú pel seu camí. La setmana passada mateix vaig topar amb un d'ells, i amb això vull dir que no estic parlant de mesos ençà. Això sí, me'ls trobo d'un en un, no he tornat a retrobar el grup sencer.


Tres d'ells formen part d'un grup de música. Concretament, dos d'ells formen part d'un i l'altre s'ha ajuntat amb tres nois més, formant un altre grup. I a Cerdanyola s'ha organitzat un concurs de grups de música d'aquest tipus, poc coneguts, grups que comencen i necessiten una empenteta. Els dos grups de música han arribat fins a la tercera fase, i ahir tocaven a la plaça del mercat. A cada concert es juguen el pas a la fase següent, així doncs, vaig decidir anar a veure'ls. A més a més m'han dit que ho fan força bé! No necessitava més motius, no?

Sabia qui hi hauria o si més no, m'ho imaginava. I tenia ganes d'anar a sentir-los tocar, i també volia veure als ex-companys, per xerrar-hi i explicar-nos la vida, a veure què tal els anava tot. A les cinc i mitja, vaig anar cap allà. Pensant, rumiant, com sempre. Quan ja hi era, quan només havia de creuar la carretera, el semàfor es va posar en vermell. I el panell que compta els segons que falten perquè es torni a posar verd va començar: 46,45,44... I des de l'latra banda vaig començar a veure cares conegudes que anaven arribant, però no soles com jo. Anaven amb altres persones que lògicament jo no coneixia, i es reunien en un cercle format al costat de les quatre fustes que feien d'escenari. I a l'altra banda de la carretera em vaig quedar. No vaig creuar. Em va entrar un neguit, una tristor, una sensació d'incomoditat bestial i unes ganes boges de marxar. I què vaig fer? Marxar. Sense sentir ni una sola nota i plorant no sé per què.

Així de fàcil, així de burra, així de poruga. O no? Jo és que ja no sé ben bé ni què em va passar, no sé si era por, vergonya o un altre misteri de l'estupidesa humana el que feien funcionar les meves cames. I aquella cosa em va fer recular ràpid, i vaig donar voltes pels carrers, vaig observar la fira que feien més amunt i vaig xafardejar uns quants aparadors. I tota l'estona amb el dubte. per què has marxat? Torna-hi, va, que no passa res. Però no, en vaig ser incapaç. Vaig acabar fugint i no sé ben bé de què.

Immunes

A ningú li fa gràcia agafar un refredat o posar-se malalt, i molt menys agafar un virus estrany d'aquests que et fa estar setmanes al llit. I de malalties més greus ja ni parlar-ne. Però si poguéssim veure la quantitat de microorganismes que hi ha a l'aire i al medi ens sorprendríem de com podem estar vius encara. I és que el nostre cos té un magnífic sistema de defensa i una gran quantitat de barreres per tal que tots els bitxos que ens volen atacar caiguin pel camí.

En primer lloc han d'entrar al cos. I per on fer-ho? Pel nas, les orelles, la boca... si és que semblem un colador! Però a tots aquests llocs hi ha secrecions que dificulten les infeccions. la mateixa pell ja és una barrera protectora, la saliva, les llàgrimes, el pH vaginal (força àcid)... Sembla doncs que la cosa es complica. Però massa espavilats són i molts d'ells troben la manera d'entrar. I si ens fem una ferida allò ja és una festa! És com posar-los la catifa vermella.

I un cop dins? En primer lloc se solen desencadenar les respostes inespecífiques, aquelles que les realitzen cèl·lules no especialitzades en un determinat antigen (un antigen és una substància que el nostre cos reconeix com a estranya i desencadena una resposta immune). Un cas comú són les inflamacions: allà on hi ha hagut l'entrada de l'antigen els vasos sanguinis es dilaten, de manera que augmenta el flux sanguini. I què hi tenim a la sang, entre d'altres coses? Plaquetes, eritròcits i... glòbuls blancs, els leucòcits. I d'aquests n'hi ha de molts tipus! Però els que actuen en aquest moment solen ser els monòcits (que són capaços de sortir dels vasos sanguinis i llavors s'anomenen macròfags, perquè creixen unes cinc vegades) i els neutròfils, que actuen en les infeccions bacterianes. El que fan és fagocitar els microbis, és a dir, desenvolupen pseudopodis (prolongacions de membrana) i l'envolten, com si li fessin una abraçada. Massa amistosa, però, perquè d'allà no en surten!

Hi ha vegades, però, que amb això no n'hi ha prou, i és llavors quan té lloc la resposta immune específica, i és ara quan apareixen els limfòcits. A grans trets, el que passa és que els macròfags fagociten el microbi i el presenten a nivell de membrana, com si dugués una senyal perquè els limfòcits T col·laboradors (que tenen receptors antigènics a nivell de membrana) la vegin. En detectar-la, fabriquen interleucines, que actuen de missatgeres i activen els limfòcits B específics per aquell antigen. Els B comencen a dividir-se: uns quants es transformaran en cèl·lules plasmàtiques i fabricaran anticossos (que són proteïnes específiques per aquell antigen, que el neutralitzaran); els altres, es quedaran com a cèl·lules de memòria al torrent sanguini, perquè la propera vegada que penetri aquest antigen al cos la resposta sigui més ràpida i eficaç, i de seguida es fabriquin anticossos. Per tant, durant tot el temps que el nostre cos ha estat lluitant i han actuat els limfòcits, nosaltres patim la malaltia. Quan els B fabriquen anticossos, és llavors quan deixem d'estar malalts. Aquest és també el motiu pel qual hi ha malalties que patim només una vegada a la vida, ja que quan l'hem passada una vegada hem desenvolupat memòria, i si l'antigen torna a entrar al cos, actuen els anticossos de seguida i ni ens n'adonem.

En realitat aquesta és la funció de les vacunes: prevenir les malalties. I com? Introduint al cos una part de l'antigen, un tros de membrana o el microorganisme atenuat. El nostre cos ho reconeix com a substància estranya, actua i desenvolupem cèl·lules de memòria.

-----

Quan es diu que algú és Rh + o - significa que els seus eritròcits tenen un receptor a la membrana (una proteïna) d'una manera o una altra, és a dir, que la seqüència d'aminoàcids no és la mateixa . I sabeu per què es diu així? Perquè hi ha uns micos a l'Índia que també tenen aquest factor, els macacus rhesus. I també es diu que els eritròcits són les úniques cèl·lules del cos humà que no tenen nucli, i és cert. I se sol generalitzar a tots els mamífers. No! Els dels camells sí que tenen nucli!! Au, un parell de casualitats que m'han fet gràcia :P

Palpant amb la punta dels dits

Demà l'últim examen amb nota que faré abans de la Selectivitat. De física, com sempre. Aquest home, esgotant tots els dies possibles, amortitzant els últims minuts. Per no perdre els bons costums.

De seguida, ara que ja he arribat al punt culminant, he recordat el post. De fa temps, de quan començava tot. I on jo em feia una ferma proposta d'aconseguir el meu objectiu, que per collons l'aconseguiria. És una de les poques coses que crec que he anat defensant dia rere dia, i que finalment he assolit victoriosament, Sí, ja és meu. Allò és meu. Per mi és una mena de recompensa de tota la meva trajectòria en aquest institut, dels sis anys que he anat fent com una formiga que carrega fins a tres vegades el seu pes, com ha de ser. Realment és meu a nivell personal, però no a nivell oficial. Com tot en aquesta vida, fins que no està escrit sobre paper no és vàlid...

Com a mínim, veig que sé on puc arribar, que de moment he sabut mesurar-me i no he hagut de dir un prou com el del Cuní. I quin goig, quina sensació. Veure que ets capaç d'alguna cosa que és una mica difícil et fa sentir bé, t'apuja l'autoestima. I et veus capaç de menjar-te el món amb patates i un rajolinet d'oli d'oliva per sobre. Encara millor si fos amb una mica de xocolata, ben mirat. Que una mica de dolçor a la vida mai va malament!!

Animator vs Animation

M'encanta aquesta animació, la vaig veure fa molt de temps i avui no sé per què me n'he recordat. Pels que no l'hageu vist encara, animeu-vos-hi i pels demés, doncs podeu tornar-la a veure, que val la pena! Espero que les meves pròpies creacions mai es rebel·lin contra mi...

Dies de son

Ho noto, ho noto a flor de pell. I també endins, ben endins també ho noto. Estic cansada, encarcarada de no poder anar a la piscina, esgotada mentalment, una mica saturada. Dormir poc i malament, intentar memoritzar frases inacabables, que t'entri al cap el per què, el com, el quan i l' on de tot plegat. Exacte, tot plegat.

En realitat no m'està suposant un gran esforç, la recta final. No és cap drama. El que em mata sóc jo mateixa, la meva pròpia mentalitat, la meva actitud, el meu sistema nerviós. M'agrada repassar a la nit perquè noto que entenc millor les coses i se'm queden més, sobretot les de memoritzar. Sóc incapaç d'aixecar-me a les quatre o les cinc per estudiar, però podria anar al llit a les tres si ho necessités. Però no ho necessito, com a màxim aquesta setmana em vaig quedar fins la una, aproximadament (tenint en compte que normalment ja me'n vaig a dormir de dotze a dotze i quart, més o menys...). Però el cap, o el cor, o l'ànima, o els nervis, o el que sigui no hi entenen d'hores, no fan servir rellotges, segueixen guiant-se per l'instint o una força sobrehumana que mai no acabaré d'entendre. Una sensació que no et deixa dormir ni descansar, que et fa estar en vetlla: tongggg...., ja és la una i mitja, tonggg tongggg.... ja són les dues! I res, que a les set altre cop llevada i amb un cansament a sobre, amb una son que m'arrossega pel passadís... Ni una dutxa freda d'aquelles que no pararies de saltar i moure't m'ha pogut desvetllar.

Hi ha dos tipus de cansament que pateixo, crec. Un d'ells és quan he dormit poquet, però tampoc sense passar-me. Llavors, durant la primera i la segona hora vaig a dos badalls per minut, m'estiraria damunt la taula o les prestatgeries (hi tenim unes prestatgeries grosses a la paret, on jo hi cabo de sobres) i a descansar una estona, simplement tancar els ulls, no cal dormir. Aquest tipus de son desapareix a l'hora del pati, aproximadament, i des de llavors puc rendir com una persona normal. L'altre tipus de cansament l'odio amb totes les meves forces, em fa ser una persona avorrida, demacrada, ensopida, gandula, que perd la compostura... Aquest és el propi de quan he dormit massa poc, i no marxa durant el dia. Les parpelles em bullen i em pesen com dos àncores durant tot el matí, i el meu metabolisme s'accelera a fabricar ATP per mantenir-les obertes i parar atenció. M'assec, tanco els ulls a la mínima que puc, i cada vegada que ho faig em costa més obrir-los. Avui, avui ha vingut. Avui encara és aquí, i crec que porto massa estona escrivint el post. Normalment trigo poc, però serà que els dits van amb efecte retardat o que no saben trobar la tecla adequada.

Quan era a l'institut tothom em deia que quan arribés a casa intentés dormir, i jo deia que sí, que en arribar a casa, menjar i dormir una estoneta. Però és inútil, no he sigut mai de migdiades i ni ara mateix puc, en les condicions en les que estic. Ja ni recordo quan va ser la meva última migdiada. M'he estirat al llit, tot fosc, per afavorir que la ment es relaxés i que no comencés a badar amb els dofins, el quadre, el coixí... però res, al cap d'una bona estona m'he aixecat i he anat cap al menjador, perquè d'estar amb els ulls com plats a l'habitació a fosques encara em posava més nerviosa. I les parpelles segueixen pesant i pesant, la ment segueix saturada i jo amb unes ganes boges que aquesta nit per fi es decideixin a claudicar i a fer-me un petit favor: tancar-se i deixar-me descansar durant unes vuit horetes.

Festa...?

Dijous... festa.
Divendres... pont. És a dir, sinònim de festa.
Dissabte i diumenge... cap de setmana. Un altre sinònim de festa, educativament parlant.
Dilluns... festa, cortesia de la Sra Roser, que un bon dia la van fer santa i va dir: m'agrada Cerdanyola, en seré la patrona! I ale, Festa Major!

Doncs sí, festa major al poble i jo gairebé cada dia a casa. Només he anat al piromusical, vaig anar a ballar una estona amb una orquestra que va venir, i un cop d'ull a la fira d'artesania. Res més (a part de les visites de cortesia diàries a la piscina, això sí). I tot per dos motius: estudiar (i és que la vida d'una estudiant pre-universitària ja ho té això) i l'altre que... potser un altre dia l'explico, que m'ocuparia gairebé dos posts ell solet, posts d'aquests que a més a més només entendria jo, crec.

He estudiat... menys del que m'esperava, sincerament. Creia que m'ofuscaria molt, que se'm tiraria el temps a sobre, que no seria capaç d'aprendre-m'ho tot. I realment no m'ho sé tot i tampoc em sobra el temps. Llavors... s'han complert les teves expectatives, Laia! Però...No! Perquè no estic tensa. Vaig fent. Estic entrant en una etapa on confiar en la memòria retentiva i en l'instint i la lògica és el millor que puc fer si no em vull amargar. Perquè me n'he adonat que capficant-me tant, matxacant i rematxacant el mateix hores i hores no m'ajuda, de cap manera. No aprenc, no em serveix de res. Una mica avui, una altra mica demà... I repàs el dia abans. I no sé si m'odio ara per perdre el temps o m'odiava abans per auto-amargar-me. Ja no sé ni què em dic. Bé, sí, que fora pressió, vull respirar tranquil·la, no enfonsar-me! Però si jo mateixa em trec el flotador no podré surar mai (i no s'hi val dir que sé nedar de sobres i que no m'ofegaria pas, que la metàfora m'estava quedant que ni pintada carai!). I això ho dic avui, és clar. Demà entraré altre cop en l'etapa d'histèria i nerviosisme, d'anar amunt i avall parlant sola, del llibre amorrat al nas i l'ampolla d'aigua al costat. Sóc massa previsible... quina ràbia!

En resum, que la festa major ha passat i gairebé ni me n'he adonat. Que la senyora Roser i els que la van fer santa ja es podrien haver posat d'acord per fer festa cap allà al 16... no? És igual, tampoc hagués solucionat res perquè... perquè encara hi ha el segon motiu. Aquest sempre em perseguirà.

A partir d'avui, ja no podré dir que mai m'he quedat tancada dins un ascensor...

Ni cobertura, ni el timbre sonava, ni res... la porta que no tanca bé i jo encallada allà dins... i el més fotut és que sabia que passaria, que m'havien advertit! però és per instint que agafo l'ascensor de la dreta i no el de l'esquerra...

A empentes i rodolons, impedint que la porta es tanqués amb el peu, he aconseguit sortir...

A partir d'avui, ja no podré dir que mai m'he quedat tancada dins un ascensor...!!!