Fugint... no sé ben bé de què
No creia que m'arribés a passar, creia que ho tenia superat i que ja no em feia res trobar-me'ls a tots junts. Creia que podria arribar, somriure, saludar-los a tots i poder establir-hi una conversa normal. Com abans. Com fa només quatre anys. Només? Ostres, com passa el temps...
Érem... un set, més o menys. Sí, set. Ens ho passàvem d'allò més bé, m'encantava estar amb ells, sempre rèiem i les tardes es feien ben curtes. I a l'esquiada va ser... simplement fantàstic. La primera vegada que em vaig posar uns esquís, i tots m'ajudaven i m'esperaven (i d'alguna caiguda també se'n reien, perquè mira que vaig caure vegades aquella setmana...). Bé, seguim. Que jo estava molt bé amb ells, però aquell any (quan jo feia 3r d'ESO) es van deixar encisar per un altre institut d'aquí Cerdanyola, amb molta més anomenada que el meu (cosa que avui en dia ha canviat, el meu institut actualment ha guanyat més prestigi al poble i està molt bé, té molts recursos). I es va iniciar l'èxode. Van fer la matrícula a l'altre institut i van marxar. Tots. Els sis. I del grup només em vaig quedar jo...
Han passat els anys i ja no hi ha contacte. Aquell estiu encara vam quedar alguna vegada , però van establir amistat amb els nous ompanys i això de sortir va quedar en segon... no, tercer o quart pla. Fins que ja no era en cap pla i vaig estar ben bé un any sencer sense veure'ls el pèl, tot i viure al mateix poble. De tant en tant els veig, quan han d'agafar l'autobús per anar a l'institut. I ens saludem, ens expliquem quatre coses i cadascú pel seu camí. La setmana passada mateix vaig topar amb un d'ells, i amb això vull dir que no estic parlant de mesos ençà. Això sí, me'ls trobo d'un en un, no he tornat a retrobar el grup sencer.
Tres d'ells formen part d'un grup de música. Concretament, dos d'ells formen part d'un i l'altre s'ha ajuntat amb tres nois més, formant un altre grup. I a Cerdanyola s'ha organitzat un concurs de grups de música d'aquest tipus, poc coneguts, grups que comencen i necessiten una empenteta. Els dos grups de música han arribat fins a la tercera fase, i ahir tocaven a la plaça del mercat. A cada concert es juguen el pas a la fase següent, així doncs, vaig decidir anar a veure'ls. A més a més m'han dit que ho fan força bé! No necessitava més motius, no?
Sabia qui hi hauria o si més no, m'ho imaginava. I tenia ganes d'anar a sentir-los tocar, i també volia veure als ex-companys, per xerrar-hi i explicar-nos la vida, a veure què tal els anava tot. A les cinc i mitja, vaig anar cap allà. Pensant, rumiant, com sempre. Quan ja hi era, quan només havia de creuar la carretera, el semàfor es va posar en vermell. I el panell que compta els segons que falten perquè es torni a posar verd va començar: 46,45,44... I des de l'latra banda vaig començar a veure cares conegudes que anaven arribant, però no soles com jo. Anaven amb altres persones que lògicament jo no coneixia, i es reunien en un cercle format al costat de les quatre fustes que feien d'escenari. I a l'altra banda de la carretera em vaig quedar. No vaig creuar. Em va entrar un neguit, una tristor, una sensació d'incomoditat bestial i unes ganes boges de marxar. I què vaig fer? Marxar. Sense sentir ni una sola nota i plorant no sé per què.
Així de fàcil, així de burra, així de poruga. O no? Jo és que ja no sé ben bé ni què em va passar, no sé si era por, vergonya o un altre misteri de l'estupidesa humana el que feien funcionar les meves cames. I aquella cosa em va fer recular ràpid, i vaig donar voltes pels carrers, vaig observar la fira que feien més amunt i vaig xafardejar uns quants aparadors. I tota l'estona amb el dubte. per què has marxat? Torna-hi, va, que no passa res. Però no, en vaig ser incapaç. Vaig acabar fugint i no sé ben bé de què.
Érem... un set, més o menys. Sí, set. Ens ho passàvem d'allò més bé, m'encantava estar amb ells, sempre rèiem i les tardes es feien ben curtes. I a l'esquiada va ser... simplement fantàstic. La primera vegada que em vaig posar uns esquís, i tots m'ajudaven i m'esperaven (i d'alguna caiguda també se'n reien, perquè mira que vaig caure vegades aquella setmana...). Bé, seguim. Que jo estava molt bé amb ells, però aquell any (quan jo feia 3r d'ESO) es van deixar encisar per un altre institut d'aquí Cerdanyola, amb molta més anomenada que el meu (cosa que avui en dia ha canviat, el meu institut actualment ha guanyat més prestigi al poble i està molt bé, té molts recursos). I es va iniciar l'èxode. Van fer la matrícula a l'altre institut i van marxar. Tots. Els sis. I del grup només em vaig quedar jo...
Han passat els anys i ja no hi ha contacte. Aquell estiu encara vam quedar alguna vegada , però van establir amistat amb els nous ompanys i això de sortir va quedar en segon... no, tercer o quart pla. Fins que ja no era en cap pla i vaig estar ben bé un any sencer sense veure'ls el pèl, tot i viure al mateix poble. De tant en tant els veig, quan han d'agafar l'autobús per anar a l'institut. I ens saludem, ens expliquem quatre coses i cadascú pel seu camí. La setmana passada mateix vaig topar amb un d'ells, i amb això vull dir que no estic parlant de mesos ençà. Això sí, me'ls trobo d'un en un, no he tornat a retrobar el grup sencer.
Tres d'ells formen part d'un grup de música. Concretament, dos d'ells formen part d'un i l'altre s'ha ajuntat amb tres nois més, formant un altre grup. I a Cerdanyola s'ha organitzat un concurs de grups de música d'aquest tipus, poc coneguts, grups que comencen i necessiten una empenteta. Els dos grups de música han arribat fins a la tercera fase, i ahir tocaven a la plaça del mercat. A cada concert es juguen el pas a la fase següent, així doncs, vaig decidir anar a veure'ls. A més a més m'han dit que ho fan força bé! No necessitava més motius, no?
Sabia qui hi hauria o si més no, m'ho imaginava. I tenia ganes d'anar a sentir-los tocar, i també volia veure als ex-companys, per xerrar-hi i explicar-nos la vida, a veure què tal els anava tot. A les cinc i mitja, vaig anar cap allà. Pensant, rumiant, com sempre. Quan ja hi era, quan només havia de creuar la carretera, el semàfor es va posar en vermell. I el panell que compta els segons que falten perquè es torni a posar verd va començar: 46,45,44... I des de l'latra banda vaig començar a veure cares conegudes que anaven arribant, però no soles com jo. Anaven amb altres persones que lògicament jo no coneixia, i es reunien en un cercle format al costat de les quatre fustes que feien d'escenari. I a l'altra banda de la carretera em vaig quedar. No vaig creuar. Em va entrar un neguit, una tristor, una sensació d'incomoditat bestial i unes ganes boges de marxar. I què vaig fer? Marxar. Sense sentir ni una sola nota i plorant no sé per què.
Així de fàcil, així de burra, així de poruga. O no? Jo és que ja no sé ben bé ni què em va passar, no sé si era por, vergonya o un altre misteri de l'estupidesa humana el que feien funcionar les meves cames. I aquella cosa em va fer recular ràpid, i vaig donar voltes pels carrers, vaig observar la fira que feien més amunt i vaig xafardejar uns quants aparadors. I tota l'estona amb el dubte. per què has marxat? Torna-hi, va, que no passa res. Però no, en vaig ser incapaç. Vaig acabar fugint i no sé ben bé de què.



